Actes com els d’ahir a Platea impulsats per Òmnium Gironès amb el suport d’Stic.cat demostren que Girona comença a sortir de la virtualitat. Les més de 60 persones presents a l’acte, en un dia com el d’ahir, evidencien les ganes de despertar en un àmbit que cada vegada progressa “sense esperar a ningú”, com bé va afirmar Joan Torrent. No és fàcil ubicar Catalunya en aquest nou escenari mundial però de moment la penetració del català ja és prou significativa. Perquè, com a país, ens hi hem adaptat ràpid tot i les mancances i els obstacles. El domini .cat, com va recordar Saül Gordillo, ens ha servit per registrar-nos i unir-nos. I ara som en un estadi que com va explicar Donaire “el canvi és imparable”. Per això ell hi creu i n’és un dels referents. I ja no només per ell mateix com a geògraf, professor i polític sinó pels universitaris que forma en aquest àmbit a la UdG. I Trina Milán va acabar de reivindicar que la clau de futur passa pel famós I+D a través d’una bona planificació i execució.
Un altre pas més a Girona, que encara que sigui petit, demostra que crear aquesta xarxa TIC és necessari per muscular el nostre territori. Girona, Catalunya i el món sense fronteres amb el nexe del català, però també pensant que la progressió passa per obrir-nos i superar l’esclat local a la penetració global i si cal amb el castellà, l’anglès, en francès, l’alemany i el xinès. Competidors en som perquè n’hem estat sempre.
Rac1 va creixent i cada vegada té més oïents: al contrari de Catalunya Ràdio, tot i que en l’EGM d’avui s’ha confirmat que manté el lideratge de Catalunya. I aquest era important per veure com afrontava l’audiència la marxa d’Antoni Bassas i l’arribada de Neus Bonet, a qui cal donari-li un marge de temps i la mateixa confiança que van tenir els seus predecessors.
Hi ha gent que disfruta amb les davallades que va tenint l’emissora pública des que hi ha el pacte de les esquerres a Catalunya. Personalment, no, tot i els errors que ha comès. No crec que el nostre país es pugui permetre el luxe que aquests oïents passin a la SER, com alguns alarmen des de fa temps, o bé tot i que ja és diferent, s’hagin traslladat a Rac1. Els més pessimistes s’inclinen per la primera opció mentre que la segona és cada vegada més evident. Hi ha el “canvi” a favor del grup Godó, que ofereix una ràdio menys formalista, més atrevida i dinàmica. I tot i no tenir la gran estructura de Catalunya Ràdio, Rac1 va progressant i consolidant el projecte del Grup Godó en l’àmbit radiofònic. Un producte més dels nous temps i de la influència i la generalització dels pools mediàtics a casa nostra. Tot i que considero que l’encert és haver sabut idear una ràdio molt diferent al target de La Vanguardia: molt més juvenil, menys conservador, més catalanista i molt culé.
Joan Tardà no ha estat gens encertat amb les seves declaracions (si està al Congrés noblezza obliga), però una vegada més s’ha demostrat que els nostres errors els hem de pagar massa cars: el preu és més que un llençol a cada bugada. No ens surten a compte aquestes posades en escena, amb la monarquia com a argument, i després es massa fàcil que a més des 500 quilòmetres es magnifiquin i serveixin per ridiculitzar-nos. I més encara, si hi ha ERC pel mig., que representa que no té adquirits els valors institucionals.
D’acord que els catalans ja no som novells, sobretot quan es toquen els valors espanyols, però arribats aquests extrems sempre acabem desbordats perquè no tenim tants altaveus mediàtics ni per defensar ni per atacar. A la inversa, tot i la fauna ultradretana del PP i mitjans afins, mai podem anivellar la balança. I no és excusa per defensar Tardà, és una realitat evident. I és una realitat que, per molt que ens queixem, sempre acabem flagel·lats. I tot això ha passat quan per una vegada José Bono ha estat encertat.
Zapatero ha deixat entreveure que la Constitució espanyola no es modificarà durant el seu segon mandat, tot i les reclamacions dels renovadors en el trentè aniversari de la seva creació. Tant que semblava que la victòria de Zapatero el 2004 aportaria una gran remodelació de principis, el president socialista dóna la sensació que està disposat a deixar passar la legislatura sense complir els grans objectius. Fa just quatre anys, les proclames electorals eren en relació el procés de pau amb ETA i el nou model autonòmic. En cas d’aconseguir-ho, hagués suposat un gran canvi; sobretot, després dels 8 anys d’Aznar. Però, ara, amb la crisi econòmica està demostrat que el canvi encara va quedant més aparcat i la transformació passa per les refomes socials. I ja se sap que les reformes socials, sense un bon pressupost, són gairebé inviables de du a la pràctica. Així doncs, Zapatero avança atrapat per la crisi, qüestionat per mantenir un ministre d’Economia com Solbes, però amb la garantia de no tenir oposició, encara que per a les qüestions d’Estat sí: és quan s’acorda que la majoria de coses continuïn com fa trenta anys. I és qui governa té el poder i modifica o no les lleis.
Tot i el maquiavel·lisme del PSOE en relació la crisi financera a causa de les eleccions del 9 de març, l’estratègia electoral li va sortir prou bé. A través de la màxima de l’optimisme, Zapatero va aconseguir el seu gran objectiu de mantenir-se en el govern per un segon mandat. De fet, també va sortir afavorit per la dèbil oposició de Rajoy i per la divisió ideològica que pateix el PP d’ençà la retirada d’Aznar. I vuit mesos després del 9-M, la situació econòmica s’ha agreujat, però l’escenari no ha canviat. El PSOE, tot i cada vegada se sent més pressionat, continua confiant en un ministre com Solbes, que no té credibilitat en el sector. I el PP, que ara seria el moment de començar a guanyar les eleccions de 2012, continua dividit i donant la sensació que Gallardón és el candidat esperat, tot i que cada vegada sembla més esperat el retorn d’Aznar. Però ja no només la crisi és al PP sinó que Izquierda Unida, un partit que ara hauria de tenir un rol important com a oposició, continua absent i pendent de trobar un lideratge.
I si Zapatero mereix moltes crítiques a causa del retard en l’execució dels plans anticrisi, la veritat és que si busques una alternativa no l’ha trobes. Rajoy no té força ni carisme ni entre els seus i IU ni existeix en aquests moments. Amb aquest panorma, és lògic que el president espanyol actuï amb calma i prepari el seu relleu amb vista una nova legislatura, tal com comencen a apuntar alguns confidencials digitals.
Convergència està fent un gir ideològic històric per preparar-se per al futur immediat. És una aposta sensata la d’incloure els “nous catalans” (terminologia errònia) i que mata mentalitats tancades i que van acabar fent molt mal a CiU; just aquells tarannàs burguesos que durant força anys es van dedicar a repartir injustament el carnet de catalanitat arreu del nostre territori. M’agrada més aquesta transformació social que s’engloba dins la Casa Gran del Catalanisme, que ara intenta obrir mires després d’una posada en escena que va quedar estancada. La idea és bona, d’acord que de moment basada en el màrqueting (els efectes de l’Obamania), però l’error continua sent evident: com pot haver trigat tant CDC a fer aquest canvi?
Si la nostra societat fa temps que s’ha tranformat i la divisió entre la dreta i l’esquerra és cada vegada més inexistent, Convergència continuava enrocada en el seus origens mentre el país canviava i buscava alternatives en altres formacions. El PSC i ICV ho van saber interpretar -més bé que ERC- i n’han recollit els fruits. Però ara tenen un competidor nou, que pot aprendre del passat i aportar més cohesió. En el fons, a banda de les típiques divisions partidistes, entre tots sumarem, perquè tots som catalans. I tan de bo aquesta nova idelogia no sigui sempre basada en l’escenografia perquè la integració encara és més necessària del que sembla.
Aquest reportatge de l’Entre línies sobre Ernest Benach es converteix en l’evidència contra el periodisme partidista i interessat. La nostra realitat parlamentària demostra que els temps han canviat i que si les escoles no han de tenir parets en la nova societat del coneixement, la cambra catalana, tampoc. Però ara ja és tard perquè el president Ernest Benach va fer marxa enrere per evitar més polèmiques. Debilitats institucionals. Pocs van donar-li suport. Fins i tot, massa pocs del seu partit i del govern. Debilitats partidistes i globals.
Però amb el temps hi sortirà guanyant el qui més s’ho mereix: perquè creu en la institució i en el país. I en les TIC. I tot i el que es digui per interès polític i les intoxicacions, el nostre president li dóna vint voltes a José Bono. Ai president del Congrés si aixequéssim la catifa… I ja no parlem de l’heroïna Esperanza Aguirre., que va fugir de Bombay sense escrúpols. Però clar, a les espanyes el patrotisme ven i s’enalteix, tot el contrari de Catalunya. Amb l’esperança que tots plegats n’aprenguem…
Mentre la crisi econòmica es va estenent al Primer Món, està demostrat que la Sida avança arreu del planeta, amb una influència progressiva al Tercer Món. Aquesta crisi global que supera els estats a causa d’un excés de liberalisme en el model econòmic i que ens obliga a un canvi de paradigma, amaga altres mancances importants del nostre sistema benestant. Per exemple, a Europa mateix: el percentatge de persones infectades amb el virus gairebé s’ha duplicat en set anys (2000-2007) en passar de 40 a 76 casos per milió de persones (OMS). I a nivell global, per cada dos persones que comencen el tractament antirretroviral, es calculen cinc noves infeccions.
Però la desgràcia socail continua en aquest món que uns quants multimilionaris poden presumir que sigui global i cada vegada més connectat. I és que vint anys després de celebrar-se per primera vegada el Dia Mundial de la Sida s’han realitzat avenços importants en els tractaments per a la malaltia i s’ha reduït la mortalitat, però la discriminació i l’estigma contra les persones infectades continua vigent. Per desgràcia, un terç dels països del món encara no té les lleis necessàries per protegir les persones que viuen amb el VIH. Per això, prop de 33 milions de persones viuen encara amb el virus de la Sida, però dos terços, que són a l’Àfrica, no tenen accés al tractament. I aquest és precisament un dels factors clau.
I mentre el drama de la Sida va arrelant a l’Àfrica i els infectats es tripliquen, anirem parlant d’aquesta malaltia una vegada a l’any per prendre consciència de les injustícies globals que encara pateix el món i que la solució és encara a les mans d’unes elits i uns poders. I és innegable que és una crítica per defensar els Drets Humans, que s’haurien de blindar tot i els canvis cíclis de l’economia global.
