Acabes d’anunciar el teu final de cicle al Barça. I ens deixes una sensació d’alegria immensa per tot el llegat i per com l’has aconseguit. Si en la política són importants els fons i les formes, en l’esport també ho són les victòries i de quina manera s’aconsegueixen. Va ser espectacular el teu adéu en la nova era de la societat del coneixement. Webs, xarxes socials… i els grans mitjans com la CNN obrien el web amb la teva decisió tan esperada. Per això penso que la teva “obra” té la sort d’haver-se produït en l’era d’internet: encara s’ha fet més terrenal i global! Llegenda inesborrable. I el que més m’ha apassionat és com has gestionat tots els factors competitius amb el valor d’equip, d’esperit de conjunt. M’atreviria a dir que el vídeo de la final de l’Olímpic de Roma és un gran relat visual de la teva obra.

Però també deixes un gran buït perquè t’havies convertit en un referent a gran escala, especialment en aquests anys de decadència econòmica i per la manca de bons estímuls per generar optimisme. Entre tots, t’hem necessitat utilitzar. En part, injust per a la teva persosa i entristidor per l’evidència de la realitat. Oferies la base del que després a tots ens podia servir de referència per trobar un camí d’esperança en temps de crisi de lideratges polítics i econòmics: victòries, esforç, talent, disciplina, innovació, discurs… El més fàcil és també lloar-te pels grans resultats, les inqüestionables victòries i la persecució de l’excel·lència. El que has aconseguit és llegendari i això genera desgast. I és lògic que la pressió influeix quan una persona es desviu per la seva feina les 24 hores. El teu entorn, fins i tot, patia per la teva salut i per la teva manera tan exigent que ets amb tu mateix.

Ara, s’acaba el cicle de quatre anys i malgrat l’adéu intento ara entendre el per què de Tito Vilanova com a entrenador. Sorpresa i bona gestió en el canvi, que enforteix la directiva.  I sense especulacions i més soroll mediàtic del necessari. Una vegada més, hauré d’anar més enllà per entedre’l perquè segur que tu ja ho tens planificat. Veia a Tito sempre al teu costat; de fet, segur que encara hi és però ara a distància. No em puc quedar amb la mirada a vol ras. Com tot el que has fet fins ara i a causa de l’èxit t’has guanyat l’admiració. Molta sort i omple’t! Amb admiració…

Música | All I Want # Hotel Costes

Un acord necessari i innovador el que van signar ahir el FC Barcelona i Telefónica. Com a usuari de canals d’informació al mòbil sempre havia tingut una mala experiència per la manca de connexió que trobava al Camp Nou, especialment a primera graderia. Lenta, imprevisible i gairebé sense cobertura. Però a partir d’ara serà diferent. L’estadi estarà més connectat i facilitarà que els socis i seguidors puguin gaudir de “l’altre partit” que es juga a internet: Blogs, Twitter, Facebook, Instagram, Foursquare… Un exemple a tenir en compte: Twitter va rebre més de 6.000 tuits per segon durant la final de la Champions a Wembley: el Barça va rebre 575.104 mencions i el Manchester, 251.829 del Manchester; i Leo Messi i Wayne Rooney van ser protagonistes de 121.750 i 51.757 tweets, respectivament.

L’espectador cada vegada té més ganes de comunicar les seves sensacions i el Barça serà un club pioner: primer, millorant les connexions del recinte i després, facilitant que el club sigui un banc de proves per a Telefónica I+D, que hem de valorar que tingui la seu a Catalunya. Dues masies hibridades durant tres anys i que són referent mundials esportivament i tecnològicament. Necessitem aquests lideratges en temps de crisi com a bons referents de modernitat de territori.

I l’aliança també servirà per potenciar la ciència en el món de l’esport, un sector que també ha de fer un salt de qualitat quan es vagin incorporant els nous avenços i materials. Ahir mateix, a Cetemmsa, m’explicaven que el proper pas serà una samarreta ideada per als esportistes que, quan passin les revisions mèdiques, ja no caldrà que posin al cos tots els detectors sinó que les dades es transmetran via els nous materials incorporats a la mateixa samarreta.

Música | Rise Up # Yves LaRock

Hi ha altres maneres de celebrar una victòria. I aquesta imatge n’és la prova. Més enllà del triomf històric i majestuós del Barça d’ahir a Wembley, aquest Barça transmet uns valors que són els que han de perdurar en el temps. Moltes vegades ens calen exemples per demostrar què pot ser l’esport d’alta competició per transmetre a les futures generacions. Victòria imponent gràcies al gran talent i qualitat humana per la cohesió d’equip. I aquesta plantilla que lidera Pep Guardiola ho demostra. Aposta pel grup i els valors humans com a factors que també ajudin a donar el millor de si sobre el camp. I amb bases sòlides teixides des de la base, des de la fàbrica de La Masia, encara que també hi ha decepcions i fracassos, que també ajuden per progressar si es creu en el mètode.

I encara que es pugui perdre, com va passar a la final de Copa del Rei i l’any passat contra l’Inter, el grup està per sobre. Ho demostra el gest dels capitals Puyol, Xavi i Víctor Valdés amb Abidal. El francès va aixecar la merescuda copa a Wembley i va ser una victòria també humana, d’equip, de club, contra el càncer. I és que el futbol -el lema de les samarretes commemoratives-, però també com en la vida mateixa, et torna el que li donés. Gràcies Barça per creure en aquests valors!

Música | The Great Escape # Patrick Watson

Un vídeo emotiu, un més, sobre aquest equip llegendari i elaborat perquè serveixi d’estímul per a una gran final de Champions. En aquesta dinàmica tan positiva de l’era Guardiola, és fàcil generar bons imputs amb vídeos que ajudin a trobar motivacions addicionals a Can Barça. Nous temps digitals, nous estímuls. Tant per als jugadors i tècnics, com també per als directius i els aficionats. La final de dissabte és la millor que es podia disputar aquest any, ja que enfronta els dos millors clubs d’aquest segle XXI. I el Barça ja és un referent en temes de motivació a través de vídeos, una mena de coaching que busca la superació individual i col·lectiva per arribar a l’excel·lència. Esportiva però també té la vessant professional.

Guardiola, mateix, encarna aquest rol de superació constant, així com també jugadors amb l’esperit de Puyol, Xavi, Valdés, Messi, Iniesta… Crisi i més crisi a la nostra economia, mentre veus el Barça que, malgrat el que pugui passar demà passat, fa història any a any per com guanya i per com ho fa. Per tot allò que transmet i per apostar pels valors de la casa. Genera passió, juga amb l’èpica dels moments històrics, va al màxim per guanyar a cada partit i també sap perdre, surt a l’atac, promou el col·lectiu… i amb aquests valors és lògic provoqui emocions, aquelles que no es poden comprar ni vendre: o es tenen o no. Admirable.

Música  | Te lloré un río # Maná

Ja ha passat el primer dels quatre Barça-Madrid amb poc més de dues setmanes. El Barça l’ha superat amb nota futbolísticament parlant i amb l’empat, ja té gairebé la lliga assegurada. Fidel a la seva tradició més recent de l’última dècada, mentre que el Madrid continua com sempre apel·lant a les dosis d’orgull i necessitat de revenja. Una vegada més, és l’enfrontament de dues concepcions futbolístiques oposades i la de Pep Guardiola continua sent la més admirable: jugant al Bernabéu i va ser un bany tàctic. És la recerca constant per a l’excel·lència. Admirable i lloable.

El futbol necessita aquest Barça més enllà de les connotacions polèmiques, l’esclat mediàtic a escala global i els interessos que persegueix Mourinho. I una altra vegada, el tècnic portugiès, per bon entrenedor i motivador que sigui, va quedar en evidència esportivament. A la defensiva, amb molta por al fracàs (el 5-0 a l’anada el va condemanar) i especulant tàcticament, a l’espera d’una individualitat. Concepte pobre i d’equip sense orgull futbolístic. I el resultat torna a posar en evidència que Guardiola arrisca i a més, sap guanyar i perdre. Actitud personal i esportiva. Mourinho només sap guanyar. I és bo no perdre la formació  de base de vista per molta rivalitat que existeixi. És tan diferent una filosofia de l’altre! El Barça és col·lectivitat, plasticitat, tècnica

Música / Lovers in Japan # Coldplay

Demà se sabrà qui guanya la Pilota d’Or 2010: Iniesta, Xavi o Messi. Serà un gran mèirt per al Barça i també per a una filosofia de practicar aquest esport i voler transmetre uns valors de formació. Gran mèrit que, probablement, serà llegendari, com gairebé tots els registres que està aconseguit aquest equip. Posats a triar un jugador, m’agradaria que fos Xavi, tot i que ja s’ha donat per guanyador Iniesta. Tots tres s’ho mereixen i han obtingut els resultats per aquest assolir aquest gran reconeixement. Diria que tant Messi com Iniesta ja han tingut els seus moments de glòria i que ara hauria de ser el moment de Xavi per culminar la seva gran trajectòria com a futbolista, però també com a esportista. Xavi és un jugador 10 per al Barça. És, juntament amb Puyol, les dues ànimes més fortes d’aquest Barça total que lidera i gestiona Pep Guardiola i el seu staff -massa sovint els oblidem dels tècnics que l’envolten-. Però és que Luis Enrique també fa una tasca admirable amb el Barça B. Xavi, doncs, encarna una filosofia de jugar a futbol i de com viure’l des de dins -passió i autocontrol-, en temps que sembla que els futbolistes poden ser tractats com mercenaris a canvi de molts milions.

El mateix reportatge 550 de TV3 ens ho va evidenciar. Ja sabem que “només” són futbolistes i es poden sentir uns privilegiats, però són un mirall i un referent per als més joves. Com possiblement els cantants. Per això és molt positiu que trasmetin uns valors als infants més enllà de ser grans futbolistes. Xavi, per exemple, és l’antònim de la filosofia galàctica del Real Madrid i el que encarnen jugadors com Cristiano Ronaldo o la personalitat de Mourinho. És per això que més enllà de les victòries, títols i el gran joc, hem d’agrair que la fàbrica de La Masia vulgui formar futbolistes i persones amb la supervisió de Carles Folguera, que no es cansa de repetir que primer són els estudis. Per això el premi de La Pilota d’Or potser hauria de ser repartit a parts iguals i premiar el valor de la formació de La Masia.

Música / Let Me Go # 3 Doors Down

Arriba el dia D. Avui dijous es declaran oficialment els candidats a la presidència del Barça per agafar el relleu de Joan Laporta. Just set anys després de la victòria del president actual, és hora de posar fi al seu mandat després de dues etapes: 2003-2006 i 2006-2010. Tot i els tics personalistes de Laporta i les crisi de govern a la junta directiva, Laporta tanca un cicle amb èxits esportius -especialment en els dos darrers anys-, amb un club ben modernitzat i la consolidació de les seccions. Per tant, arriba l’hora d’establir un altre mandat que encarnen quatre perfils de característiques similars, però amb candidatures força diferenciades. Espero que sigui la campanya de les idees, el talent i  un bon programa, i no la del descrèdit permanent, tot i que la rivalitat i la tensió s’acumula de fa uns anys. El Barça, en el fons, és massa gran com per demostrar que  està molt per damunt dels qui, fins i tot, aspiren a agafar el relleu del Laportisme.

El continuïsta és Jaume Ferrer (Lema: Per seguir guanyant) i qui, en teoria, gràcies al llegat de Laporta hauria de ser el favorit per guanyar el 13-J. Però les divergències internes a la junta quan s’acostava el relleu i les tensions internes, han acabat per debilitar un candidat que, tot i això, potser tindrà més suports dels esperats. No té el carisma del president però està per veure si el conservadurisme del perfil dels votants  culers també el pot ajudar a arribar a llotja.

El favorit és Sandro Rosell (Tots som el Barça) i el qui més ha lluitat perquè arribi aquest moment: surt amb molta avantatge a onze dies per a les eleccions. Ha fet els deures durant tots aquests anys i ha confeccionat una bona alternativa per batre Laporta. Però tot i tenir-ho tot a tocar, també és cert que li pot passar factura el fet d’haver criticat Laporta amb molta duresa durant tant temps i just quan han arribat els grans resultats.

L’alternativa és Marc Ingla (Més Barça que mai) i la seva candidatura intenta ser la que més encaixa amb la idea d’aportar més modernitat executiva al club. Arriba amb retard però alhora molt fresc i amb l’esperança de ser el qui més progressa a base d’apostar per un equip que també lidera una pes pesat com és Ferran Soriano. Ingla no té un lideratge amb punch però confia en els debats televisius i la possibilitat de les aliances per fer l’assalt decisiu.

La sorpresa és Agustí Benedito (L’alternativa). És la revelació i el més trencador amb el model actual. Està ben valorat i per arribar fins aquí és obvi que ha fet molt bé la feina: com un motor dièsel. Intenta ocupar un nou rol i defuig de personalismes innecessaris que són els que, precisament, van trencar l’equip inicial que va encapçlar el mateix Laporta. Veure’m ara que arriba la campanya pot continuar en aquesta línia ascendent i ser determinant per decidir un guanyador a base d’un possible “tripartit”.

Música / You Were Mine # Dixie Chicks

Ferran Soriano afronta un difícil repte a Spanair. Ara més que mai. Emprenedor de solvència constrastada, té ara la missió tan complicada de salvar l’aerolínia catalana de la crisi. Tot i la reestructuració de la companyia i les baixes que es van provocar a la plantilla només adquirir-la, ara ha calgut un crèdit sindicat entre la Generalitat i les entitats financeres per intentar donar viabilitat al projecte. Onze mesos després del seu nomenament, Soriano ja ha deixat entreveure que el futur de Spanair passa per sortir a la borsa o integrar-se en una altra companyia. Però amb els temps que corren, potser no es trobarà un soci com cal, ja que si havia de ser Lufthansa aquesta aerolínia alemanya afronta la vaga més gran de la seva història durant quatre dies.

I mentre pilota Spanair, el seu proper pas i que cada vegada pren més força és la de ser el nou precandidat a la presidència del FC Barcelona. Ja no són especulacions sobre el seu possible retorn al Barça i s’apunta al seu lideratge com a clau per aglutinar una candidatura continuïsta amb un triumvirat amb Godall i Ferrer, per així no donar opcions a Sandro Rosell. Soriano té moltes virtuts i un bon cartell, especialment en el sector TIC i l’esportiu, però l’espera un doble salt mortal: primer saber gestionar si quedar-se o no a  l’aerolínia i després, crear una candidatura guanyadora per ser el nou president del Barça. Just quan el club blaugrana, a nivell de totes les seccions, travessa un dels millors moments esportius de la seva història i que gairebé sembla insuperable.

Música / Maleeixo el temps #  Raydibaum

Finalment, s’han trobat Joan Laporta i Dani Sánchez Llibre. L’enemistat entre els dos presidents fa massa temps que dura i la imatge de l’acostament s’ha produït a través d’un gest de suport a la Fundació Pasqual Maragall, que demostra que l’esport també hauria de superar els tòpics mediàtics de sempre. La rivalitat també hauria d’unir en causes i projectes com els de l’expresident català i l’Alzheimer. Per sort, han fet el gest i han aparcat les velles disputes i massa egos innecessaris, com les declaracions prèvies de Laporta i el gest de Sánchez Llibre de no assistir a la llotja.

El partit al Camp Nou acaba de començar i el Barça molt probablement guanyarà. La preivisió és aquesta i, a més, l’Espanyol té moltes possibilitats de sentir-se ja com equip comdemnat al descens. El gol de Tamudo i la posterior celebració encara fa molt mal a l’afició blaugrana, quan el Barça es jugava la lliga fa dos anys. Però queda la causa i una malaltia que cada vegada afecta més persones a la nostra societat i és patida pel malalt i la família que els envolta.

Música / Anybody seen my baby # The Rolling Stones