Ets digital i seràs digital. Ves-te mentalitzant. Com a persona, marca o empresa, segur que ja ets a la xarxa i el teu perfil té una identitat digital. Respecte el debat obert sobre el teu posicionament, si no ho tens clar, ves pensant en quin ha de ser i en com tenir-lo. O tens una estratègia i et fas el perfil o te’l faran la resta d’usuaris; És el producte d’aquesta tercera Revolució Digital en la nova societat del coneixement. No hi ha marxa enrere. Canvis en els arrels comercials, en l’ADN social, com en el seu moment van provocar les revolucions agrícoles i industrials. Som cada vegada més líquids, digitals, i no hi ha un altre destí sinó que és qüestió d’adaptar-se a un canvi imparable. I tu, com a persona, marca o empresa, hi ets inclòs.

 Hi ha empreses amb problemes econòmics producte del canvi de paradigma, amb el que això afecta a les seves plantilles. Però també professionals i empreses que passen pel seu millor moment econòmic, ja que tenen una estratègia empresarial que s’adapta millor a aquesta nova transformació. Han fet els deures, interpretat el canvi, ofereixen productes competitius i rendeixen en mercats internacionals. Desànim i optimisme conviuen en aquest moment de transformació tecnològic, informatiu i comunicatiu. I és que som en temps de canvis i com a passat sempre, despunten els qui més ràpid han sabut llegir el “time to market”. Temps que es poden resumir en una sentència del director creatiu Paul Arden: “El món és el que vostè pensa d’ell. Així que pensa de manera diferent i la teva vida canviarà.” El món… i també a l’empresa i en els negocis.

Música | Santa Clara # The National

Breu post dedicat a totes aquelles persones, emprenedors, famílies i empresaris que malgrat les retallades (avui Artur Mas anunciarà avui un nou pla), la crisi i el desànim s’aixequen cada dia amb la força i l’esperança de construir un món millor, una societat amb més empenta i un futur més esperançador. Aquest és el repte, tot i la manca d’optimisme per avançar individualment i col·lectivament. No podem oblidar que el canvi de paradigma genera noves oportunitats. Som-hi!

Música | Betty Wang # Hospitality

És fascinant l’exposició que acull la Casa de Cultura de Girona dedicada a Steve McCurry. Una petita mostra que és un homenatge a un dels genis actuals de la fotografia. Les imatges conviden a sentir passió per la fotografia perquè són un conjunt d’instants que transmeten vida i que l’autor ha sabut tractar de manera captivadora. Són instants amb sentit que parlen molt més enllà dels seus protagonistes, uns silencis que conviden a agafar aire a consciència. Volen dir moltes coses, transmetre sensacions a l’espectador i s’agraeix tant valor, especialment, la capacitat d’arribar a l’ànima.

Una selecció d’imatges precioses del continent asiàtic en el dia a dia de la seva gent, amb molta vida, color, llum, natura, somriures… però també la cruesa de la pobresa i les guerres i sense ser bèl·liques, ni mostrar dolor. Són captivadores. Amb imatges tan icòniques al món com la de la noia afganesa Sharbat Gula. Apassionant!

Música | Turning tables # Adele

Visita a la seu de Moritz de Barcelona de la mà de María José Viñas. L’experiència suposa una dosi d’optimisme i un bon exemple per promoure i dimensionar ara que no són bon temps. A part del centre com a establiment i el seu format com a petita fàbrica de cervesa per recordar els origens, ara es prepara per convertir-se en una seu encara més temàtica amb els nous espais que estan previstos inaugurar en les properes setmanes. Quan estigui acaba, serà un concepte més innovador i que s’adapta als nous temps amb la voluntat d’oferir sensacions als clients. I s’estrenarà un espai annex dedicat als vins (Bar a vins), una àrea temàtica amb la venda de productes (Store Moritz, que també tindrà acords amb altres companyies com ara amb la marca Brompton) i una botiga de pa de fabricació pròpia amb una aliança més.

Hibridant conceptes i potenciant una marca que vol anar més enllà de la pròpia cervesa. Avançant-se al present. A més, el disseny  -brillant!- de Jean Nouvel encaixa perfectament amb la sensació que ha volgut transmetre el complex, una mena de factoria de restauració, cultura, disseny, moda i espai d’oci. És una mena de tour obligat i un producte cosmopolita que aportar frescor a la ciutat i ens permet tenir una empresa catalana per lluir en temps de molta franquícia universal de menjar ràpid.

Música | Coming back # Gotye

Va ser una experiència molt enriquidora seguir ahir la Trailwalker 2012 des d’Olot a Girona. En primer lloc, per tots els valors que aporta la cursa, especialment, el de solidaritat: més de 200 equips i al voltant de 700.000 euros recaptats. I també la competició en si, per l’esperti de superació d’adversitats que transmetien els caminants i corredors, en una lluita individual contra un mateix, com també en equip per arribar els quatre integrants a fer els 100 quilòmetres en menys de 32 hores. La majoria arribaran a l’objectiu, alguns equips no acabaran la cursa i d’altres ho han aconseguit en un temps espectacular: aquest és l’encant de la cursa. Voler-la acabar, atrevir-se i gaudir d’un entorn com les Vies Verdes, que ahir oferien una imatge espectacular, especialment, en el seu pas per la garrotxa, on pobles com Sant Esteve d’en Bas i Sant Feliu de Pallerols van donar-hi molt suport.

I la Trailwalker va demostrar, com cada vegada més sectors, que aquests esdeveniments “globals” ja no poden donar l’esquena a internet, amb un bon posicionament a la xarxa i perfils actius i interactius. La gran majoria de participants, a banda d’anar intentant avançar quilòmetres, explicaven les seves vivències a internet. El canvi és imparable. Indubtable. Més de 200 equips i la majoria connectats per saber el traçat, coordinar-se amb l’equip d’assistència i seguir la ruta d’altres competidors. Espectacular! I el mòbil com a protagonista. Són els nous temps i gràcies a aquesta nova era “connectada”, la Trailwalker va tenir vida a les Vies Verdes, però també una dimensió a les xarxes socials.

Música | Burial # Miike Snow

Sóc a l’hora del cafè Joan Roca al mateix Celler per comentar diferents aspectes relacionats amb les noves tecnologies i un futur reportatge a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona, on encara hi dóna classes un cop per setmana. Acaba de concedir una entrevista a unes periodistes d’un diari de Colòmbia i està pendent de parlar amb Ferran Adrià a través de la Blackberry. El celler té ara una química especial per l’aura en la qual s’ha convertit: és segurament el millor restaurant del món, independentment de llistes i classificacions. Clients estrangers, amb somriures de satisfacció per l’ocasió, van sortint de les taules i desprenen un aire d’afortunats. També apareixen Jordi i Pitu Roca, ja més relaxats i distesos en tenir la jornada enllestida. És la imatge que ofereix el Celler en un divendres qualsevol, una certa calma relativa per la tensió que es viu a la cuina entre l’equip de joves que intenten complir al màxim a cada àpat. Mínim error per la responsabilitat del servei. Pressió invisible. És aquest el nivell que ha d’oferir un restaurant considerat únic al món. I des de Girona, Catalunya, a la Mediterrània.

En la distància curta, l’ànima de l’establiment, Joan Roca, el gran dels germans, valora que la transcendència mediàtica del moment li suposa un sobreesforç. I és conscient que tanta repercussió pot cremar la marca, però admet que hi ha de ser. L’entenc. Una dicotomia que va més enllà de la persona, la cuina, el restaurant… El paral·lelisme podria ser amb referents a l’estil Pep Guardiola i tants altres de la cuiba. De fet, la família Roca sempre ho ha gestionat amb naturalitat. Però el nivell ara ja és tan universal que fa difícil no tenir-los com a model d’èxit, referència, exemple… El cicle econòmic actual no acompanya i sempre necessitem estímuls com el seu per intentar aportat optimisme al panorama. I amb la seva visió de dubtes i la necessitat de no tenir un “no” per no mostrar-se devorat per la fama, Joan Roca preferiria més un segon pla i menys llums d’atenció.

És el preu que li toca pagar, però malgrat el desgast, surto del Celler amb la sensació d’entendre’l però alhora de recordar-li que el país necessita valors que el facin lluir, estimular, anar amb el cap ben alt i referents que el posin al mapa universal. I en tenim molt cops. Generacionalment penso que els hem de felicitar i cuidar-los molt, ara més mai.

Música | East of the sun # Diana Krall 

Acabes d’anunciar el teu final de cicle al Barça. I ens deixes una sensació d’alegria immensa per tot el llegat i per com l’has aconseguit. Si en la política són importants els fons i les formes, en l’esport també ho són les victòries i de quina manera s’aconsegueixen. Va ser espectacular el teu adéu en la nova era de la societat del coneixement. Webs, xarxes socials… i els grans mitjans com la CNN obrien el web amb la teva decisió tan esperada. Per això penso que la teva “obra” té la sort d’haver-se produït en l’era d’internet: encara s’ha fet més terrenal i global! Llegenda inesborrable. I el que més m’ha apassionat és com has gestionat tots els factors competitius amb el valor d’equip, d’esperit de conjunt. M’atreviria a dir que el vídeo de la final de l’Olímpic de Roma és un gran relat visual de la teva obra.

Però també deixes un gran buït perquè t’havies convertit en un referent a gran escala, especialment en aquests anys de decadència econòmica i per la manca de bons estímuls per generar optimisme. Entre tots, t’hem necessitat utilitzar. En part, injust per a la teva persosa i entristidor per l’evidència de la realitat. Oferies la base del que després a tots ens podia servir de referència per trobar un camí d’esperança en temps de crisi de lideratges polítics i econòmics: victòries, esforç, talent, disciplina, innovació, discurs… El més fàcil és també lloar-te pels grans resultats, les inqüestionables victòries i la persecució de l’excel·lència. El que has aconseguit és llegendari i això genera desgast. I és lògic que la pressió influeix quan una persona es desviu per la seva feina les 24 hores. El teu entorn, fins i tot, patia per la teva salut i per la teva manera tan exigent que ets amb tu mateix.

Ara, s’acaba el cicle de quatre anys i malgrat l’adéu intento ara entendre el per què de Tito Vilanova com a entrenador. Sorpresa i bona gestió en el canvi, que enforteix la directiva.  I sense especulacions i més soroll mediàtic del necessari. Una vegada més, hauré d’anar més enllà per entedre’l perquè segur que tu ja ho tens planificat. Veia a Tito sempre al teu costat; de fet, segur que encara hi és però ara a distància. No em puc quedar amb la mirada a vol ras. Com tot el que has fet fins ara i a causa de l’èxit t’has guanyat l’admiració. Molta sort i omple’t! Amb admiració…

Música | All I Want # Hotel Costes

Em va agradar la visió que va aportar ahir Albert Martí Garcia-Milà per al nou portal Bananity, una de les últimes tendències a la xarxa com a portal social. Amb una idea molt clara de love o hate sobre qualsevol producte, persona o esdeveniment, la xarxa vol anar definint perfils individuals, però el repte de futur m’interessa molt: com adaptar-ho després a consum, empreses i marques. Una hibridació dels nous temps i clau per anar més enllà d’una idea fàcil per a un públic adolescent: al qui compra aquest llibre quin menjar li agrada, quin cotxe té, com li agrada vestir… És el camí per créixer i rendibilitzar una idea que té l’esperit del seu ideòleg: el sempre actiu Pau Garcia-Milà.

Interessant també el repte de voler tenir caràcter global: néixer des de Sant Cugat del Vallès i intentar convertir-se en un Bananity amb adeptes i registres des de qualsevol racó del món. Aquest és el repte del moment, però que no sempre és fàcil aconseguir-ho. I més en l’àmbit de xarxes socials, que és el business plan de la xarxa amb el comerç electrònic. I a més, sense ser temàtica sinó permetent que sigui l’usuari el seu propi impulsor. Ara, ja són més de 21.000 i el següent pas important és l’aplicació per a mòbils que estrenen en els propers dies.

Música | Popplagið # Sigur Rós

PD: Els altres models d’empresa que es van presentar en la jornada, Wineissocial i Innovalley.

Em va motivar molt la ponència d’Albert Bosch al TicketDay de Vic. Tal com imaginava, va ser una constant proclama de l’emprenedoria lligada als valors de l’aventura, però amb les dosis que fan necessàries que qualsevol fita, tinguin bons fonaments i uns objectius clars. Bosch ho va focalitzar en una paraula clau: en temps de tanta reivindicació de l’emprenedoria, ell en destaca l’actitud. I és lògic. Té la seva base, especialment, per buscar-li un valor diferencial i també per no caure en els errors del passat. A més, quan es valora tant l’emprenedoria i l’empresa per sortir de la crisi -afegit pel descrèdit de la política- cal apostar per les pautes tradicionals: esforç, dedicació, constància, objectius, idees, esperit de millorar… però sense caure en el risc. Malgrat sigui necesari el fet de saber conviure amb la incertesa, Bosch invoca l’autocontrol per evitar les bogeries: siguin a l’empresa, al Dakar, fent una travessa glaciar o dalt d’una gran muntanya. Com a conclusió, em va agradar molt la idea final: “No hem d’esperar l’èxit final per ser feliços durant el nostres trajectes. Això és el més important de qualsevol repte emprenedor o aventura.”

El resum d’algunes idees d’aquest aventurer incansable i que transmet idees amb esperit de coach:

• Les empreses cada vegada necessiten més emprenedors líders que siguin treballadors. Som al món global.
• La nostra societat està muntada per viure com en un zoo, segurs, protegits. Per això, ens costa tant sortir, experimentar i atrevir-nos.
• El veritable fracàs és aquell que volies fer i no vas atrevir-te a fer. Aquest és el veritable fracàs.
• On són, amb la crisi, els bons líders que semblava que teníem en els darrers anys? És més una qüestió d’actitud que de coneixements.
• El pitjor de tot és triomfar en allò que no t’agradi. I el millor, és tenir èxit amb allò que et fa feliç.
• Al final, un líder ha de tenir un objectiu, ser feliç, lluitar i creure molt en el futur. I tenir una actitud.
• El mirar enrere i dir; Ha tingut sentit això que he fet i aquest trajecte empresarial i aventurer? Això és clau.

Música | Don’t worry live # Playing for Change

El garrotxí David Coromina acaba de publicar el seu primer llibre: No et vull vendre cap moto, que es pot comprar al portal creat pel mateix autor Unicbuy. I és cert, no la vol vendre. És un llegat dels seus articles al bloc Això està canviant…! i, en conjunt, són apunts que ajuden a plasmar les bones idees i els reptes en positiu en el context actual de desànim i manca d’oportunitats. I no és fàcil, però Coromina prefereix dimensionar en com transformar la nostra societat per ser més competitiva que no tenir pors als canvis. que són inevitables. M’agrada. I a més, ho relata sense grans pretensions, apostant més per l’experiència personal que no en les grans disertacions i les pautes enlluernadores. D’això, ja anem sobrats quan sabem la recepta.

Innovació, comunicació, màrqueting, comerç, Internet, idees, tecnologia, fires… són les etiquetes d’aquest llibre, que agraeixo personalment que tingui referències a l’experiència del Monvínic, el primer TEDxGirona, la visital al Sincrotró Alba de Sant Cugat i la conferència de Xavier Verdaguer al parc de la UdG. Una mostra més que els canvis comencen a petita escala perquè després se sumin al col·lectiu de país. I sempre amb l’esperit d’avançar, sumar, construir… En positiu, amb el valor de les idees.

Música | Heaven # Emeli Sandé