Al final, com era d’esperar, el govern espanyol apujarà els impostos. Era el més previsible degut a la situació en què troba econòmicament l’Estat i la necessitat que té de disposar de liquiditat -altrament dit moderació fiscal-, ja que la crisi econòmica també ha provocat els seus efectes a nivell públic i també en tots els nivells: estatals, catalans i locals. Tot i ser una mesura que l’executiu de Zapatero no voldria adoptar, tots els fronts oberts requereixen un altre augment dels impostos. Però a banda de la decisió, el govern espanyol ha donat una imatge de desconcert preocupant en un moment tan delicat econòmicament parlant com aquest. Blanco ja no va estar encertat en l’avançada de les seves declaracions i la ministra Salgado també ha evidenciat una manca de lideratge al respecte. Finalment, Zapatero ha hagut de reconduir l’estratègia però ha demostrat una feblesa executiva a causa de la improvització (tampoc l’economia és el seu fort).

Amb Solbes com a ministre, la confiança amb el govern de Zapatero ja es va deteriorar  des de fa un any i ara que arriba realment l’hora de la veritat, Salgado també dóna les mateixes vibracions preocupants. I mentrestant, les previsions sobre el futur de l’economia espanyola no són ecoratjadores i la realitat és que les potències econòmiques mundials ja es comencen a reactivar. Al pas que anem, encara s’engrandeix més la figura de Rato com a ministre d’Economia. Amb Sarkozy o Obama potser ho seria.

Música / Poison Prince # Amy Mcdonald

Queden just cinc dies per veure si, finalment, s’arriba a un acord però les sensacions no són bones. Tant per les presses finals, amb el sopar forçat de Zapatero a La Moncloa per buscar la foto final, com per la sensació d’improvisació. Fa massa mesos que l’economia espanyola ha entrat en davallada i que els indicadors tendeixen a empitjorar en cada registre i no és esperançador observar com el govern espanyol està disposat a aprovar per decret llei els ajuts als desocupats (el 13 d’agost). La crisi és prou important com per no haver de forçar un pacte d’aquestes característiques i tampoc mereix que no hi hagi acord en el diàleg social. Ni un equilibri esperançador a curt i llarg termini perquè tenim urgències. Amb empresaris i govern dividits, encara serà més complicat superar aquest cicle.

Música / Back When You Were Good # The Hours

L’economia catalana i espanyola ja han entrat en recessió i confirma el símptoma del mal moment d’un nou cicle. El govern espanyol, fins ara, ha seguit la via fàcil per afrontar el problema i s’ha basat més ens transmetre confiança i  culpar els efectes de la globalització. Però la davallada és imparable perquè, en part, tampoc es va voler actuar a temps. La preocupant situació posa en evidència un govern que fa un any va amagar l’arribada de la crisi i les primeres conseqüències per basar-se en l’oratòria electoral. L’objectiu de la victòria política era massa important com perquè es beneficiés el PP. I aquesta visió interessada dol encara més perquè ja en vam tenir prou amb el PP quan es van produir els atemptats de l’11-M a Madrid. I tot això empitjorarà quan, de moment, els mateixos Zapatero i Solbes són els qui ara han de fer-nos creuere que, més enllà del màrqueting polític podem creuere en les seves esperances i indicadors econòmica. Ja va passar l’11-M a Madrid, que la informació real de la tragèdia va arribar de mitjans estrangers, mentre que ara passa força el mateix: la UE i l’FMI coincideixen en les previsions per a l’Estat espanyol mentre l’executiu socialista té unes altres dades.

Música / Living the live of a dreamer # Alice Russell

PD: Un premi més per a Jordi Cervera, ara els Premis Edebé de Literatura Infantil i Juvenil.

Aquesta mena de beneficis i ampliacions, suposen un gran contrast en el moment actual, en el qual els governs intenten tapar els forats com poden, esperar que les empreses no tanquin i aportar els màxims diners de fons públic a dirigents que mereixen una altra oportunitat. I sempre pensant en mantenir l’ocupació dels treballadors, per així frenar el progressiu atur. Però això també provoca un desgast i un preu perquè tots els empresaris voldrien aquests ajuts: tant els que estan amb números vermells com els qui podrien generar més projectes viables, riquesa, i crear nous llocs de treballs. Un mèrit que cal reconèixer i estimular.

Música / Crossroads # Eric Clapton & Cheryl Crow & John Mayer

PD: Torna el Boss, que sempre és d’agrair, amb un títol oportú.

PD2: Com era de preveure, els ajuntaments volen i necessiten diners.

Però s’han acabat els temps de jugar al Monopoli, amb les conseqüències que això ha comportat. I a causa d’aquesta trencadissa a l’economia dels neoliberals, ara toca pagar-ho a la gran societat. Uns lliures, rics i amagats i les capes més baixes patint-ne les conseqüències. I a més, em sap greu que els danys hagin acabant afectant a les grans empreses TIC i a l’anomenada societat del coneixement i la informació. I és que les retallades a les grans companyies com Google i Microsoft confirmen les pèrdues i ara ja no se’n salva ningú. Els peatges que caldrà pagar encara seran més grans i veure’m quina data de caducitat tindran. I tot això, quan semblava que fa un any i mig el nostre poblema era que necessitàvem mà d’obra qualificada i  com integràvem la nova immigració.

Música / Àgua e Mel # Cristina Branco

PD: El Mac compleix 25 anys (Avui i Wired).

PD2: Crònica d’Arturo San Agustín sobre el nou llibre d’Albert Montagut.

PD3: Sarkozy destinarà 600 milions per salvar els diaris, mentre ZP prepara el seu pla.

Que “la Caixa” hagi tingut tant protagonisme mediàtic aquesta setmana és que moviments importants a nivell econòmic són a punt de tancar-se. Perquè “la Caixa” no és, precisament, una entitat que destaqui per promoure especulacions als mitjans de comunicació sinó tot el contrari: es treballa en privat i després presenta els acords amb la formalitat corresponent. De fet, com acostuma a fer el sector de la banca.

Però aquest moment imparable de crisi a curt termini, l’entitat d’estalvis de referència a Catalunya demostra que està canviant l’estratègia i apunta cap on avançarà el futur inversor. I si fa poc més d’una dècada estava clar que les inversions oficials serien a la construcció ara l’objectiu són les energies, amb la preferència del petroli i el gas. I la jugada que es prepara és per tenir liquiditat per comprar en aquest nou escenari global, en el qual intervenen Rússia, Algèria i els països de l’Orient Mitjà. Tots ells controlats per unes elits i que posen a prova qualsevol procés democràtic i transparent.

I com passa a la resta d’entitats, “la Caixa” vol lliquidesa: o sigui, diners. Per comprar? Doncs aquest és l’objectiu final. Mentrestant, el govern socialista reclamarà un Repsol espanyol, el PP s’oposarà a la venda a Lukoil, l’executiu de ZP aconsella la fusió de les caixes i “la Caixa” s’hi oposa, Rússia vol entrar a la Mediterrània després de fer-ho al centre d’Europa (influència) i encara no sabem on és la UE quan els Estats Units, l’Índia, la Xina i Rússia ja saben a què juguen. És la geoestratègia en estat pur, el poder a gran escala i multinacionals com Repsol en venda, amb la barreja d’interessos privats i públics en joc.

I mentre tot això passa, els consumidors només podem aspirar a demanar que volem el millor (gas, petroli i electricitat) al preu més barat possible. És igual d’on vingui el gas! Si d’Algèria o Rússia, encara que, és clar, qualsevol govern espanyol voldria conquerir, com fa a l’Amèrica Llatina, i no ser conquerit. Que vénen els russos!

Música / Pata Pata # Miriam Makeba

Zapatero assegut a La Moncloa amb la crème de la banca espanyola: el Santander, “la Caixa”, el BBVA i Caja Madrid per analitzar el discurs que el govern espanyol vol plantejar a Washington en la cimera dels països que controlen el món i la majoria de la riquesa. La imatge representa el moment en el qual la política i l’economia evidencien el poder. O potser a la inversa: quan el poder mostra les seves formes més grandiloqüents. Per això, no és cap casualitat que Botín estigui assegut al costat del president espanyol, compartint sofà. En definitiva, són les formes.

I tot i la progressió de la crisi, rebem l’impacte visible hi ha aquest algú que ens mou els fils, ens controla globalment i es continua enriquint. Són les formes. Per això el poder necessita fer-se visible quan el moment ho requereix: com ara. I la banca espanyola no ha arribat fins aquí només per mèrits pròpis sinó per les aliances necessàries i humanament primitives: riquesa i poder. I les idees ja les deixarem per un altre moment i per això sempre ens quedarà el màrqueting a sis mesos vista d’unes eleccions. Però mentrestant, continuarem necessitant aquests pura sang en forma -més val que Zapatero els faci cas- a causa d’aquesta economia cada vegada més neoliberal i globalitzada.

Música / To Be Surprised # Sondre Lerche

Antoni Castells va demostar anit al Tribuna de Girona perquè és un dels consellers més valorats d’aquest govern, tot i que tinc la impressió que està massa sol com a polític. Va donar una visió realista del moment actual, per això té més credibilitat que el seu homòleg Pedro Solbes, i va convidar a l’optimisme, tot i alertar que podem entrar en recessió a finals d’aquest any. Les turbolències d’aquesta economia globalitzada afecten la xarxa global i, per tant, països com Catalunya. Va analitzar El lideratge econòmic de Catalunya i va fer-ho amb habilitat: sense passar per Madrid i, així doncs, sense parlar del famós i esperat finançament, que tant afectarà els nostres pressupostos.

Catalunya té prou pes i força per sortir d’aquesta crisi. I és un moment en qual tothom ha d’aprendre molt dels errors: ciutadans, polítics, empresaris i entitats financeres. La lliçó és que quan hi hagi creixements històrics com el recent -perquè l’economia són cicles- no es perdi el respecte pels diners. I com que s’ha perdut el nord a causa de l’eufòria -Catalunya ha vist com augmentava el PIB un 25% del 2000 al 2007- ara és hora d’afrontar aquesta crisi global i local. I clar que els governs poden donar diners als bancs i caixes, però en forma de prèstec, res de cost zero.

Castells va recordar els bons “fonaments” de l’economia catalana i va recalcar que el mètode que cal abordar ara és el de “produir més i contenir els costos”. Contra els discursos pessimistes va proclamar que cal competir en el món global amb un model de país que ha de reafirmar el seu lideratge a l’Estat i la UE. És el moment d’intentar-ho i  tenir clar que “la Catalunya del 2025, la dels nostres fills” ha de tenir ambició i unitat de govern. Totalment d’acord. Els treballadors i els empresaris hi són, els lideratges també, i l’escenari és propici. Però és fonamental aquesta unitat de govern que tan necessita Catalunya i que tan sovint ens ha fallat: és evident que només amb el lideratge econòmic no en fem prou per fer créixer el país com volem.

Música / Sweet about me # Gabriella Cilmi

PD: Confiança en el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI). Reptes importants per fer realitat.

Comparteix o guarda-te'l:

]]> http://eduardbatlle.cat/2008/10/22/entre-el-pessimisme-i-loptimisme/feed/ 0