Les imatges de les vivències viscudes els primers dies de l’any en les vacances a Madrid.

Després de la derrota del 2012, Madrid ja comença a assumir la patacada del 2016, tot i que cal esperar encara fins el 2 d’octubre. En aquesta ocasió, Madrid ha fet molt bé la feina, està preparda en quant a infraestructures, té moltes ganes  i il·lusions (Barcelona 92 encara fa molt mal a l’imaginari col·lectiu) i també presenta un bon lideratge (el de Ruiz-Gallardón; per cert, quin paperàs ahir!). Però té alguns handicaps que li pesen massa. El fet de fer-se quatre anys abans a Londres n’és un dels més importants: el COI no acostuma a repetir continent en els temps moderns. També necessita un clon de Samarach que pugui liderar la candidatura a alts nivells, més enllà del rei Joan Carles, i pugui fer decantar la balança en els països que decideixen, a canvi, és clar, de les espècies que podem imaginar. I després, obertament, els apartats que no funcionen són els de la lluita contra el dopatge, molt i molt secundari, i la rivalitat política per la pugna entre el PSOE i el PP. Factor important el d’aquesta guerra freda entre els dos grans partits espanyols. Aquest sí és un factor.

Però tot i les ensopegades que s’intueixen continuades, Madrid 2012 i Madrid 2016 estan potenciant una ciutat que evoluciona de manera espectacular en les últimes dècades. Proposar-se ser candidata a uns Jocs són reptes que suposen una gran inversió de milions, però també mentre va passant el temps, la ciutat es va enfortint a través dels projectes que ha d’anar preparant. És per això que a Madrid ja li surt a compte voler ser seu olímpica i, encara que perdi, la ciutat recull grans espècies. Hi guanya la ciutat, els madrilenys i la comunitat. Què més volen! Amb tants diners públics invertits i repartits, no és cap sorpresa que si els Jocs del 2016 cauen a Chicago (Obama és la clau), Tòquio o Rio de Janeiro, Madrid ja pensi en el 2020. El PP en sap molt de què va tot això! I té la maquinària i la gent preparada.

Música / Aquarela do Brasil # Gal Costa

PD: L’ara editor Jordi Nadal ja té a punt El paraíso interior.