“I tu quin diari compres?” es titulava el reportatge que anit va emetre el 30 minuts de TV3. Un documental per intentar explicar la transformació del periodisme, especialment el que han patit els diaris, en l’època de l’escat de les tecnologies de la informació i la comunicació. La reflexió de la informació escrita en paper comparada amb la instantaneïat de les noves eines que ofereix internet a través del mòbil i els ordinadors. Un contrast que és una temptació analitzar per intentar veure com s’ha transformat la comunicació en tan poc temps. En aquesta nova societat líquida és fàcil aventurar la mort del paper, quan abans s’havia fet amb altres mitjans, sobretot, quan en sortia un de nou, global i de consum gratuït. I el debat ja comença a ser reiteratiu perquè sempre s’acaba amb el mateix afany d’etiquetar el periodisme, quan potser no cal fragmentar tant el consum dels ciutadans, que una vegada més penso que poden gestionar el seu temps per llegir el diari, escoltar la ràdio, veure la televisió i llegir les notícies per internet en el mòbil o l’ordinador, en un sol dia.
L’informador continua tenint el repte de saber vendre notícies, en el format que sigui, i sinó rendibilitza el seu mitjà, en el format que sigui, patirà les conseqüències del mercat. Per això, hi ha bons diaris -destaquen per les entrevistes, l’anàlisi i l’opinió-, bones ràdios -la instantaneïtat-, bones televisions -el poder de la imatge- i bons digitals -aproximació ràpida a l’actualitat- que tenen el futur garantit. I mala premsa o mitjans al servei de governs, un trist rol sense essència informativa pel seu partidisme. Tal com va passar al segle XX, el que preval és la informació i saber adaptar-se als nous temps en el format que sigui, ja que el públic està demostrat que consumeix sense clixés preestablerts ni etiquetes classificadores. I el client ara busca, interactua, vol trobar i és molt més exigent perquè té l’oportunitat de fabricar la informació.
Financial Times ja ho està aplicant de fa temps i ara és elThe New York Times qui ha anunciat que a partir de l’any vinent establirà un sistema de pagament per accedir a una part dels seus continguts a la xarxa. És l’evident transformació de l’evolució de la “gran” premsa escrita cap a internet i el procés que, tard o d’hora, s’acabarà produint: els internautes o subscriptors hauran de pagar per tenir la màxima informació d’un mitjà (Pete Cashmore informa sobre les primeres reaccions). La migració dels diaris a la xarxa era inevitable (el britànic The Guardian, de moment, ho descarta, encara que l’aplicació de l’iPhone no és gratuïta i cobra 2,99 euros per descarregar-la) per ocupar un canal d’informació que no para de créixer a mida que es consoliden les noves tecnologies en les llars i les empreses. L’aprenentatge després del trencament de la bombolla de les .com, just ara fa una dècada, va servir d’experiència a les empreses per no aventurar-se abans de temps i facilitar l’assimilació de la “nova” lectura i el “nou” comerç.
Les editores van prenent posicions a mida que perden lectors i guanyen internautes, i intenten rendibilitzar el producte històric del paper i la tinta -més reflexiu i opinatiu- i el format digital -més instantani, universal i de consum ràpid-. L’objectiu serà el mateix de sempre: rendibilitzar les capçaleres i atrapar lectors i anunciants, però amb la diferència que la informació dividida i tan expandida ja no és encarnada per la figura d’un petit selecte grup de poders fàctics. El famós quart poder es transforma amb les noves tecnologies, suma canals en la nova era del coneixement i alhora es divideix amb l’esclat d’internet.
La revista nord-americana Esquire acaba de presentar el nou format específic per a iPhone i iPod. És una mutació més dels mitjans tradicionals per adaptar-se als nous formats de comunicació. I en el cas d’Esquire és també dels importants, en ser considerada com la revista de referència del món de les publicacions per a homes i també la més antiga. Fundada el 1933 per l’editora Hearst Corporation, després de 76 anys d’història, fa un salt més per arribar a tot tipus de públic, en un dels mòbils més utilitzats del moment com és el cas de l’iPhone, juntament amb les Blackberry i els HTC. En aquest vídeo, es mostra el que cada vegada fan més diaris i revistes dels Estats Units: crear un format especial per als usuaris del telèfon mòbil i que pugui ser el 100% compatible. Altres mitjans de comunicació pioners als iPhone i iPod són les versions dels diaris USA Today i The New York Times, i la revista Men’s Health.
Aquest vídeo de la revista Sports Illustrated exposa com ja s’estan preparant els grans mitjans nord-americans per adaptar-se als nous formats de comunicació més enllà de la tradicional del paper. És un “nou” periodisme basat per a les tablets, que una vegada consolidats els portàtils i els mòbils arriba el seu moment. Apple mateix, té el seu a punt per comercialitzar: iSlate (vídeo especulatiu). Les tablets seran una nova eina on els mitjans de comunicació rivalitzaran per tenir més usuaris i subscriptors, i permetrà que el periodisme evolucini en un altre context, amb noves eines que permetran crear productes innovadors, experiències atractives per als consumidors, les empreses i els anunciants. El salt digital del periodisme en un país com els Estats Units ja és una gran realitat. A casa nostra, el moment sembla encara lluny, però s’acosta molt ràpid.
És una portada periodísticament lamentable la que va fer el diari ABC ahir culpant un jove de Tenerife per la mort de la filla de la seva companya i tractant-lo d’assassí. Res de la presumpció d’innocència, ni tant sols esperar les 24 hores posteriors per saber els resultats mèdics. El cas és que l’ABC va culpar el jove d’un assassinat periodísticament inventat, ja que la mort de la nena es va produir, segons els forenses, per un edema cerebral, causat per la caiguda d’un gronxador que no va ser descobert en el servei d’urgències. Les cremades només eren un quadre al·lèrgic. Per tant, la portada d’aquest mitjà demostra que era qüestió de vendre diaris a través d’un impacte manipulat i massa fàcil. I sense l’essència periodística. Però ara el gran mal personal i familiar ja està fet. L’home ha quedat en llibertat i què pot fer després d’aquest maltractament mediàtic? Com pot reaccionar davant de l’ABC? Quina credibilitat pot tenir ara el diari? És l’evidència que la veritat absoluta ja no depèn d’un diari d’aquestes característiques i que la realitat del que passa a l’Estat espanyol i al món diàriament ja no està en les 80 o 100 planes d’aquest rotatiu, tal com passava dècades enrere. Els temps han canviat, per sort ,i la societat de la informació, gràcies a les TIC, deixa cada vegada més en evidència aquest tipus de mitjans.
El cas és que ahir el jutge titular del jutjat de primera instància número 7 d’Arona ha ordenat la posada en llibertat sense càrrecs del jove que es trobava detingut en relació amb la defunció de la petita Aitana, de tres anys, dijous passat en un centre hospitalari de Tenerife. La nena, filla de la seva companya, va ser ingressada dimecres en l’hospital amb un fort traumatisme, que es va atribuir, al principi, a un presumpte maltractament. L’home, de 25 anys, natural de Madrid i company sentimental de la mare, va ser arrestat després de traslladar la menor, que presentava problemes respiratoris, a un centre de salut del sud de Tenerife. La primera imputació d’un delicte de maltractaments i abusos va passar a ser després una imputació per un delicte d’assassinat. Finalment, després de prestar declaració, l’acusat ha quedat en llibertat sense càrrecs en no trobar el jutge indicis de culpabilitat de l’encausat.
I avui tornem-hi: titulant respecte el clàssic d’aquesta tarda “el Madrid, en territorio Estatut“. Quina politització tan innecessària de l’esport!
És indignant veure el tractament que alguns programes de televisió han fet del cas de la mort de la jove sevillana Marta Del Castillo. És quan el codi ètic periodístic desapareix per treure’n el màxim rendiment dels índex d’audiència, que és el gran objectiu de qualsevol presentador. Aquests espais que es basen en el directe tenen un format que els permet jugar amb tot allò que està passant de manera distesa, però quan surten dels guions dels reportatges habituals és quan més errors cometen. Acostumats a parlar de gastronomia, indrets curiosos, la vida dels famosos o els clàssics vividors de la premsa del cor funcionen com a entreteniment. Però quan passen casos com els de la jove andalusa tenen la notícia perfecte perquè és la polèmica real que moltes vegades han de fomentar de manera intencionada. I no és el mateix. I fomenten el periodisme sensacionalista, oblidant-se del rigor professional i pensant en garantir puntes de l’index d’audiència que els permeti recordar que ho van fer molt bé. Caldria un debat a fons, amb la implicació de la justícia, sobre què poden fer aquests tipus de programes i ser valents amb els plantejaments dels interessos de la mateixes cadenes. El circ mediàtic és aplastant i contrasta amb la indefensió que poden patir els familiars i l’entorn de la víctima, sense cap tipus de protecció ni dret a la vida privada.
El diari Público canvia de director i Félix Monteira, un dels referents d‘El País, serà el nou responsable del rotatiu després de la breu etapa d’Ignacio Escolar. L’escollit per impulsar la iniciativa de Mediapro va ser un jove blocaire que el setembre de 2007 va tenir el repte de crear un producte que anés dirigit a un perfil de lectors joves, d’esquerres i progressistes. La idea era trencar el target dels grans diaris per obrir una nova quota de mercat, amb un producte innovador, que havia d’anar lligat a la versió electrònica, i que no tenia editorial. El resultat va ser un diari que semblava més un gratuït que no pas un competidor de les grans capçaleres. A més, tenia un preu de 50 cèntims. Però setze mesos després, Jaume Roures, l’home fort de la nova comunicació espanyola, ha provocat un canvi de rumb en la seva lluita personal contra Prisa i el diari El País. Roures, que s’ha guanyat la confiança de Zapatero, vol aprofitar la crisi d’El País per dotar de més experiència a Público i intentar engrandir el perfil del lector del diari. La competència entre aquests dos grans grups és ja més directa i cada vegada més evident. Un nou tomb de Roures que es basa en un periodista contrastat, amb credibilitat, i que ara haurà de competir contra les enemistats que tenia en la cúpula del diari. A Roures, l’aposta li surt rodona mentre manté l’obstinació.
Rac1 va creixent i cada vegada té més oïents: al contrari de Catalunya Ràdio, tot i que en l’EGM d’avui s’ha confirmat que manté el lideratge de Catalunya. I aquest era important per veure com afrontava l’audiència la marxa d’Antoni Bassas i l’arribada de Neus Bonet, a qui cal donari-li un marge de temps i la mateixa confiança que van tenir els seus predecessors.
Hi ha gent que disfruta amb les davallades que va tenint l’emissora pública des que hi ha el pacte de les esquerres a Catalunya. Personalment, no, tot i els errors que ha comès. No crec que el nostre país es pugui permetre el luxe que aquests oïents passin a la SER, com alguns alarmen des de fa temps, o bé tot i que ja és diferent, s’hagin traslladat a Rac1. Els més pessimistes s’inclinen per la primera opció mentre que la segona és cada vegada més evident. Hi ha el “canvi” a favor del grup Godó, que ofereix una ràdio menys formalista, més atrevida i dinàmica. I tot i no tenir la gran estructura de Catalunya Ràdio, Rac1 va progressant i consolidant el projecte del Grup Godó en l’àmbit radiofònic. Un producte més dels nous temps i de la influència i la generalització dels pools mediàtics a casa nostra. Tot i que considero que l’encert és haver sabut idear una ràdio molt diferent al target de La Vanguardia: molt més juvenil, menys conservador, més catalanista i molt culé.
La Cope s’està llepant les ferides a través de la decissió del CAC i aprofita el tancament de Cadena 100 a les comarques gironines per baixar part de l’artilleria radiofònica a Girona. Des de l’hotel AC Palau de Bellavista faran alguns programes en directe per recordar-nos la injustícia que ha patit la Cope. I no és la Cope l’emissora afectada sinó el grup empresarial, a través la musical Cadena 100. Però han plantejat una estratègia basada en la ideologia per vendre com se senten els màrtirs a causa del catalanisme. Fins i tot, és lògic entendre que a nivell empresarial pot ser una mala jugada, però aprofitar l’ocasió per anar de víctima és indignant.
Ara governa el PSOE i toca “tragar”, començant per Jiménez Losantos, que feia temps que no escoltava i ho he fet aquest maí. Amb el cas de Lukoil, amb tota la informació partidista que ha arribat a donar contra el govern de Zapatero, no és sorprenent que després, amb calma, passin coses. I moviments amb conseqüències. Quan governava el PP és evident que hi havia tractes de favor i Aznar beneficiava els seus sense miraments (era qual el bulldog Losantos callava). I és lògic que ara ho faci Zapatero i no vulgui donar explicacions als qui defensen a un locutor enfurismat que disfruta convertint la informació en opinió perversa.
Tal com demostra Periodismociudadano està demostrat que les eleccions nord-americanes marquen la pauta dels avenços democràtics a la xarxa. Ara, per exemple, el canal de televisió pública dels EUA PBS ha iniciat un projecte pioner: el de crear un canal a YouTube, Video Your Vote, perquè una representació de ciutadans d’entitats i associacions que ho desitgin puguin enregistrar els seus vídeos i anunciar a qui donaran el seu vot; si a Obama o McCain Un pas més per fomentar la participació ciutadana a internet i consolidar una via més de comunicació entre la política i la societat. Són els Estats Units, per les seves dimensions, països que poden treure el màxim de rendiment per aquests tipus de projectes. Les diferents zones horàries i la dimensió com a estat generen idees sobre les quals ja no hi han dubtes sobre la necessitat de reinventar-se constantment i fer-se virtual. L’e-democràcia és imparable i només cal donar-li sentit i credibilitat.
