Zapatero buscarà avui una imatge al costat d’Obama que li permeti rellançar la popularitat a escala global després de la constant incertesa de la seva política econòmica a l’Estat espanyol i la recent marxa enrere -i en només quatre hores-, del projecte de reforma del sistema de pensions enviat a la Comissió Europea, just quan n’ocupa la presidència. Però ser entre els convidats il·lustres que participen en l’esmorzar nacional d’oració que celebra el president nord-americà no li permetrà modificar la tendència de crítiques que rep el seu lideratge i el seu govern per la manca d’eficiència i planificació en la lluita contra la crisi. De fet, la recessió econòmica ja ha marcat aquest segon mandat del president socialista, que durant la campanya electoral del 2008 va cometre el gran error de negar la crisi. I quedar en evidència com a mal estadista. Quan les economies europees més potents es comencen a recuperar després de dos mals anys, l’economia espanyola continua caient mentre que economistes com Krugman i Roubini comparen les xifres espanyoles amb les tan alarmants de Grècia.

Després de gairebé dos anys del segon mandat, Zaptero pateix les conseqüències d’haver jugat massa fort a una carta: la de la improvització. I ja no és suficient per combatre amb unes xifres de l’atur que, tal com era d’esperar, cada vegada s’enflien més. Precisament, ara és moment per no fallar en l’essència de qualsevol governant i no perdre les formes ni en l’ètica ni l’estètica. Però Zapatero transmet una inseguretat innecessària i poca solidesa en matèria econòmica. Amb l’agravant que els “seus” el deixen cada vegada més sol i la càrrega personal que li suposarà haver de suprimir ministeris per combatre la despesa pública. Per això, darrerament, els toca fer dun paperàs a Rubalcaba, Salgado i, especialment, Corbacho, que intenta resistir com pot. La sort que continua tenint el president espanyol és que l’oposició continua sense tenir un líder del carisma d’Aznar, tal com voldrien els fidels del PP, i Rato està arraconat a Caja Madrid.

Música / World Behing My Wall # Tokio Hotel

Finalment, ha estat Rodríguez Zapatero qui ha tancat la polèmica sobre el possible tancament de webs i blocs en la nova llei del govern espanyol, en anunciar que “la xarxa, no es toca” (mentre el PP si abona, és clar). Cop de puny damunt la taula de Zapatero per frenar el nerviosisme i la rebel·lió dels blocaires, però al mateix ha deixat en evidència una ministra de Cultura que no ha entrat amb bon peu en el ministeri. La pressió dels blocaires era cada vegada més evident i la ministra no ha sabut planificar, de moment, la futura llei del cinema i la pirateria a internet. És Zapatero qui ha avisat que, frenat el problema, la previsió és que es “es tocarà la norma”. Sinde desautoritzada i una teca negra més en la seva curta trajectòria, que ja va quedar ràpidament en evidència en copiar el seu currículum ministerial de wikipedia. Fins ara, a la Unió Europea no existeix cap norma de caràcter legal i només a l’Estat francès s’ha creat un tribunal administratiu especial per lluitar contra la pirateria. I és que sobre les descàrregues el principi ha d’estar ben clar: no hi ha d’haver reestriccions sempre que ho decideixin les autoritats legals. I respecte la propietat intel·lectual, que és un tema més complex, estic d’acord que cal respectar-ne els drets, establint sempre un codi que sigui transparent i marqui unes pautes.

I mentre la polèmica s’ha tancat però, probablement, continuarà quan es torni a obrir el debat, González-Sinde ha quedat tocada i és un símptoma més de què els´”fitxatxes” no polítics de Zapatero per a càrrecs ministerials no tenen massa recorregut. El mateix ha passat fa pocs mesos amb César Antonio Molina i Bernat Soria, que fins i tot tenien ganes de ser rellevats.

Música / Fables # The Dodos

La “seva” festa nacional ja té un clàssic incorporat des que Rodríguez Zapatero governa l’Estat espanyol., ja que l’escridassada reivindicativa del 12 d’octubre ha anat en augment cada any durant la desfilada militar. És un concepte discutit i discutible aprofitar el moment per criticar la política de Zapatero, però també és just que els ciutadans es puguin expressar amb llibertat. No crec que xiulant Zapatero se sigui més o menys espanyolista, però en tot cas aquesta festa no és “normal” i no engloba el sentiment d’espanyolitat de tots els ciutadans de l’Estat. Ni tampoc el sentiment d’hispanitat. A més, l’homenatge a les forces militars, amb els temps actuals, tampoc hi ajuda. Sobren motius per pensar que la bandera espanyola no és “normal”, com tampoc ho és la senyera. El govern espanyol es pot defensar dient que les crítiques no s’efectuen en el lloc i el moment adequat, però posats a voler escenificar identitats no poden pretendre que siguem el que vulguin, ja que amb els sentiments no hi poden fer res. Per això tenen el dret a xiluar i tenim el dret a desvirtuar el sentit de la festa, per molt que, fins i tot, la ministra de Defensa sigui Carme Chacón.

Música / Disappearing World # David Gray

PD: Veure’m si avui la dimissió de Ricardo Costa al PP valencià té més “poder” mediàtic que la visita de Zapatero amb Obama, a la Casa Blanca.

Al final, com era d’esperar, el govern espanyol apujarà els impostos. Era el més previsible degut a la situació en què troba econòmicament l’Estat i la necessitat que té de disposar de liquiditat -altrament dit moderació fiscal-, ja que la crisi econòmica també ha provocat els seus efectes a nivell públic i també en tots els nivells: estatals, catalans i locals. Tot i ser una mesura que l’executiu de Zapatero no voldria adoptar, tots els fronts oberts requereixen un altre augment dels impostos. Però a banda de la decisió, el govern espanyol ha donat una imatge de desconcert preocupant en un moment tan delicat econòmicament parlant com aquest. Blanco ja no va estar encertat en l’avançada de les seves declaracions i la ministra Salgado també ha evidenciat una manca de lideratge al respecte. Finalment, Zapatero ha hagut de reconduir l’estratègia però ha demostrat una feblesa executiva a causa de la improvització (tampoc l’economia és el seu fort).

Amb Solbes com a ministre, la confiança amb el govern de Zapatero ja es va deteriorar  des de fa un any i ara que arriba realment l’hora de la veritat, Salgado també dóna les mateixes vibracions preocupants. I mentrestant, les previsions sobre el futur de l’economia espanyola no són ecoratjadores i la realitat és que les potències econòmiques mundials ja es comencen a reactivar. Al pas que anem, encara s’engrandeix més la figura de Rato com a ministre d’Economia. Amb Sarkozy o Obama potser ho seria.

Música / Poison Prince # Amy Mcdonald

Continuo sense entendre com un president autonòmic pot deixar de cop i volta el seu govern i anar a Madrid a fer de ministre. Em refereixo a l’elecció de Manuel Chaves com a nou ministre, després de ser reelegit com a president de la Junta d’Andalusia fa poc més d’un any (van coincidir el 9-M, com les generals). Aquests canvis no deixe’m de sorprendre i demostrar que la política necessita canvis amb urgents, gairebé els mateixos que reclamen els propis polítics amb la boca petita, especialment, les noves generacions. Perquè si fos un votant andalús no trobaria sentit a aquesta elecció, per molt que des del govern de Zapatero es pugui vendre que calia persones de més pes per dirigir el nou executiu en temps de crisi com l’actual. Però, i els votants de Chaves? Ara serà nomenat a dit José Antonio Griñán com el seu substitut i es demostrarà com es poden desvirtuar unes eleccions i, sobretot, com es trenca l’essència d’un sistema democràtic que cada vegada té menys credibilitat. No sé si els votants andalusos poden trobar sentit a aquest escenari. Posats a pensar en clau catalana, imaginem per un moment que Zapatero hagués triat Montilla: Què hagués passat a Catalunya? Qui seria el nou president de la Generalitat?

Música / Desert Rose # Sting & Cheb Mami

María Teresa Fernández de la Vega. S’ha convertit en la gran salvadora de la gestió interna i en la dona que lidera la “cuina” del govern.

Pedro Solbes. S’ha acabat el seu cicle i ja té ganes de “caure” en un bon lloc després de l’etapa política. Preveldrà el seu final per no haver sabut renunciar a temps.

Miguel Ángel Moratinos. España tindrà la presidència europea el primer semestre de 2010 i és d’esperar que no sigui qui lideri aquest projecte. En aquests moments, hauria de ser un gran ministeri però el seu perfil no li aporta la vistositat necessària.

Alfredo Pérez Rubalcaba. Per la seva experiència, és un dels homes forts del govern.Treballa a l’ombra i té molt més poder del que sembla. Ha tingut el mèrit de saber adaptar-se als nous temps i fer la travessa del desert després de la caiguda de Felipe González.

Francisco Caamaño. La Justícia, que hauria de ser un dels pilars de la nostra societat, pitjor que el seu predecessor no ho pot fer. Per tant, ho té tot a favor sinó va de cacera.

Carme Chacón. La primera dona de la història d’aquest ministeri. Amb això ja està tot dit. Té moltes ganes d’escalar en l’organigrama però veure’m si una catalana i el fet de ser dona són els valors mercantilistes per convertir-se en el recanvi de ZP. De moment, està “blindada” i juga fort amb el màrqueting. Sempre podrà tornar a Catalunya.

Magdalena Álvarez. No és un bon exemple del lideratge que volia imposar Zapatero després de dos mandats d’Aznar. La quota andalusa sembla tenir set vides. Ser mal vista a Catalunya sembla que, fins i tot, et pot donar més crèdit a les “Espanyes”.

Mercedes Cabrera. Educació, que és un altre pilar d’una societat avançada, també pateix aquest mal moment i fa temps que el sistema espera el gran canvi que no arriba. A Catalunya, tot el protagonisme el té Ernest Maragall i els pleus de reforma.

Celestino Corbacho. Un altre ministre català que intenta sobresortir i no ho té fàcil a Treball i Immigració. Feia temps que esperava aquest moment però no li és fàcil a causa del cicle econòmic. De moment, el bon record encara el té com alcalde.

Miguel Sebastián. Home de confiança de Zapatero i una gran aposta per a un ministeri com el d’Indústria que no pot viure mediàticament de regalar bombetes a tots els espanyols. Comença a afrontar el gran canvi energètic però aquest panorama està en mans dels més poderosos i Espanya queda absorvida, com tants altres estats, pels grans lobbys de poder.

Elena Espinosa. Tal com està el panorama, fins i tot Medi Ambient sembla un bon ministeri per a una ministra discreta i que no vol assumir el protagonisme d’altres.

Elena Salgado. De moment, va resistint i és una de les persones de confiança de Rubalcaba. Però liderar un ministeri d’aquestes característiques requereix una persona que confiï molt més en planificar el “difícil” estat de les autonomies.

César Molina. Té les mateixes ganes de Solbes de “marxar” cap a casa i ja li ha fet saber a Zapatero. La Cultura no s’escapa de la crisi i el seu trajecte sembla que ja té un final immediat. Discret.

Bernat Sòria. Té un molt bon perfil i era una bona aposta però ara és complicat poder brillar com a ministre. Un científic a Sanitat i Consum mereix confiança per almenys trencar les dinàmiques de partit de sempre i encara cal que ens permeti pensar en l’eficiència.

Beatriz Corredor. Es troba en el pitjor lloc i en el pitjor moment. La bombolla de l’habitatge ha explotat i la caiguda era imparable. El mercat immobiliari ha passat per damunt del ministeri i el seu rol és el d’anar baixant al mateix ritme del sector.

Cristina Garmendia. Empresària basca, decidida i amb les idees clares. Intenta ser l’exemple del canvi però sense grans inversions és difícil poder innovar en un ministeri com el de ciència i innovació. L’empresa l’hauria d’ajudar molt i ara no és aquest el moment.

Bibiana Aido. El Ministeri d’Igualtat semblava fet per a ella, però els dos perfils encaixen i, de moment, han confirmat el mal any de Zapatero. La remodelació pot passar factura a tot el projecte.

Zapatero va criticar la banca espanyola diumenge per no obrir l’aixeta dels préstecs i dedicar-se més a estar pendents d’anunciar els guanys de 2008. Va escollir un míting a Galícia per fer arribar el seu missatge abans de la reunió que havia de mantenir a La Moncloa amb sis dels dirigents de les entitats d’estalvi més importants de l’Estat. I les seves declaracions, van trobar ràpidament la reposta de la patronal dels banquers (AEB),  que van recordar que si les autoritats no van actuar a temps va ser “perquè no sabien com resoldre l’actual crisi i no perquè no sabessin les causes”. El creuement de declaracions va refredar la tercera trobada entre el govern i la banca, que va quedar encallada fins acabar amb un compromís “light”. No hi ha dubtes, si Zapatero vol que les caixes siguin generoses, que faci arribar els ajuts dels fons públic anunciats amb la boca grossa.

La crisi econòmica existeix i les entitats d’estalvi es defensen, amb tota la lògica, dient que “precisament, perquè tenen beneficis podent continuar donant el crèdit que els demanen”. I just avui que s’anuncia l’augment preocupant de l’atur, la visió que han deixat el govern i la banca és que no estan en la sintonia necessària, quan és el pitjor moment de les últimes dècades. Però tampoc és d’estrenyar mentre Solbes continuï com a ministre i se l’hagin de trobar assegut a la mateixa taula.

Música / My Eyes # Travis

PD: Vergonyós el caos d’ahir a la xarxa de rodalies de Renfe, que torna a evidenciar la gran deficiència en matèria d’infraestructures que pateix Catalunya.

Música / Clumsy # Fergie

Tot i el maquiavel·lisme del PSOE en relació la crisi financera a causa de les eleccions del 9 de març, l’estratègia electoral li va sortir prou bé. A través de la màxima de l’optimisme, Zapatero va aconseguir el seu gran objectiu de mantenir-se en el govern per un segon mandat. De fet, també va sortir afavorit per la dèbil oposició de Rajoy i per la divisió ideològica que pateix el PP d’ençà la retirada d’Aznar. I vuit mesos després del 9-M, la situació econòmica s’ha agreujat, però l’escenari no ha canviat. El PSOE, tot i cada vegada se sent més pressionat, continua confiant en un ministre com Solbes, que no té credibilitat en el sector. I el PP, que ara seria el moment de començar a guanyar les eleccions de 2012, continua dividit i donant la sensació que Gallardón és el candidat esperat, tot i que cada vegada sembla més esperat el retorn d’Aznar.  Però ja no només la crisi és al PP sinó que Izquierda Unida, un partit que ara hauria de tenir un rol important com a oposició, continua absent i pendent de trobar un lideratge.

I si Zapatero mereix moltes crítiques a causa del retard en l’execució dels plans anticrisi, la veritat és que si busques una alternativa no l’ha trobes. Rajoy no té força ni carisme ni entre els seus i IU ni existeix en aquests moments. Amb aquest panorma, és lògic que el president espanyol actuï amb calma i prepari el seu relleu amb vista una nova legislatura, tal com comencen a apuntar alguns confidencials digitals.

Música / Aganju # Bebel Gilberto

PD: La història del mòbil en dos minuts.

Zapatero ja té la foto que volia i que feia setmanes que perseguia. És normal que, donades les circumstàncies actuals, li pregués a Sarkozy ser amb el G-20. Però el dirigent espanyol continua encallat en l’estadi internacional: amb ganes d’avançar com va fer Aznar però sense progressar a aquell nivell. La mítica foto de les Açores amb Aznar i  Bush, amb els peus damunt la taula,  sembla insuperable. Però tot dirigent necessita sort en el seu cicle per molt estadística que vulgui ser. I la sort de ZP és que Bush ja és història dels Estats Units. Ara és el moment d’Obama i estic convençut que el president espanyol hi tindrà més bon feeling. I a quin nivell? Està per veure. Són els inicis del futur president demòcrata i el segon cicle de ZP, que tal com avancen les pautes, diria que està disposat a continuar i no quedar-se només com l’home de les reformes socials i el de les promeses incomplertes amb els seus dos grans objectius inicials: el progrés autònomic de Catalunya i el País Basc.

I pel que fa el G-20, tinc la sensació que tot canvi ha de començar per la cúpula però que caldrà esperar aquesta gran revolució que suposa l’elecció d’Obama. És una regeneració total a la primera potència mundial i el que això en pot derivar, i suposa un salt en el temps al costat de, per exemple, com va acabar ahir l’assemblea d’Izquierda Unida i el 75è Congrés del Partit Socialista francès. O es reinventen a temps o s’allunyaran d’una societat que cada vegada vol menys obstacles. Per molt que l’economia global també s’hagi de reiventar i socialitzar-se, l’esquerra també necessita posar-se les piles i veure que la vella Europa o s’espavila o ja no serà competitiva. I encara han de venir la Xina i l’Índia, que preparen el seu esclat mundial.

Música / Silver Lining # Rilo Kiley

PD: Una passejada per la Roma antiga. Brillant treball de Google (bloc) i les universitats de Virgínia, Califòrnia i Milà (vídeo).