L’atreviment dels expolítics
És ja un clàssic de la política catalana que els expolítics o passen a un segon estadi completament privat o empresarial, com el cas de Piqué, o no es mosseguen la llengua i es converteixen en outsiders del seu propi partit, com ara passa amb Maragall: demana un nou referèndum i una manifestació d’un milió de persones si el Constitucional toca “una coma” de l’Estatut. D’acord que l’expresident ha parlat amb valentia i amb ganes de defensar el seu projecte de govern, però una vegada més dóna la sensació de, tot i apel·lar a l’orgull, han tornat les Maragallades. En el fons, m’agrada més la valentia dels polítics i dels expolítics que no els silencis interessats, però això de ser més valent a fora de les poltrones que a dins del sistema ja és un clàssic del nostre país. És lògic que Maragall incomodi al seu partit perquè amb aquesta afirmació té raó: després de tant que se n’ha parlat i amb la tensió que existeix a causa de la crisi, no n’hi ha per a menys.
Però sabem que no passarà ni una cosa ni una altra de les que vol Maragall. Aquesta frescor exterior no es pot interpretar en l’interior del govern perquè s’haurien de moure massa coses que el nostre executiu no vol. Aquí no som al País Basc. A més, som a mitja legislatura i toca parar el cop perquè la crisi va a mes i les mesures, tal com va reclamar ahir el president de la Pimec, s’anuncien des de fa dos mesos, però no arriben. Per tant, tornarem a perdre bous i esquelles (molts diners) amb el projecte del Nou Estatut i mentrestant el ciutadà veurà com cada vegada costa més aixecar la bandera de les quatre barres. Tot i això, l’expresident haurà posat el dit a la llaga per despertar consciències: les mateixes que ell volia que no es despertessin quan era el Molt Honorable.
Música / The Remedy # Jason Mraz