El “cas Gürtel” és flagrant i al final s’ha cobrat una de les víctimes més esperades i el PP ha pactat la sortida de Luis Bárcenas. Tot i que és obvi que la “cosa” no s’acaba aquí, de moment és un primer pas important. D’entrada, si Bárcenas és innocent o culpable ho ha de dir la justicia, tot i que cal valorar que, especialment, als càrrecs públics se’ls ha de pressuposar una honestedat i ètica de cara al servei públic. L’essència política, clar. Però en el moment que queden oberts molts dubtes és quan caldria prendre mesures i que s’aclareixin els temes. És lògic que tots els partits facin front comú defensant la innocència dels seus dirigents fins que no es demostri el contrari, però han de ser conscients que la maquinària moltes vegades ha de realitzar segons quines tasques obscures perquè l’aparell funcioni. Però aquestes maniobres no sempre es poden defensar legalment. I si a aquest senyor l’acaben comdemnant, el PP haurà de donar explicacions als milions de ciutadans que representen. A banda, és clar, que després el PSOE s’ho cobri i altres partits en treguin el seu rèdit.
En el fons, el “cas Gürtel” té punts negres a totes bandes i té molts fronts oberts i massa implicats que Bárcenas s’ha dedicat a cobrir les esquenes fent la feina bruta. Ni més ni menys. O sigui, que ara també cal demanar rapidesa a la justícia per quan més aviat es resolgui el cas millor per a tots.
La mesa del diàleg social continua sense arribar a un acord en un moment delicat de la nostra economia. El govern espanyol, la patronal i els sindicats han accelerat les reunions a última hora per trobar el pacte desitjat abans no acabi juliol, tal com l’executiu estatal havia previst. Però en les darreres setmanes més que avançar-se en les negociacions, ha donat la sensació que s’han allunyat les postures. La CEOE continua ferma en la defensa de la seva tesi: insisteix en la rebaixa de 5 punts de les cotitzacions socials. Però el govern espanyol i els sindicats si oposen i tant Zapatero com Corbacho ja ha anunciat que proposen retallar-les 1,5 punts de manera temporal, ja que consideren que la petició dels empresaris posaria en perill el sistema de pensions.
Queden just cinc dies per veure si, finalment, s’arriba a un acord però les sensacions no són bones. Tant per les presses finals, amb el sopar forçat de Zapatero a La Moncloa per buscar la foto final, com per la sensació d’improvisació. Fa massa mesos que l’economia espanyola ha entrat en davallada i que els indicadors tendeixen a empitjorar en cada registre i no és esperançador observar com el govern espanyol està disposat a aprovar per decret llei els ajuts als desocupats (el 13 d’agost). La crisi és prou important com per no haver de forçar un pacte d’aquestes característiques i tampoc mereix que no hi hagi acord en el diàleg social. Ni un equilibri esperançador a curt i llarg termini perquè tenim urgències. Amb empresaris i govern dividits, encara serà més complicat superar aquest cicle.
Escoltant aquest matí el debat monogràfic sobre el finançament al Parlament, continuo pensant que la política catalana necessita sempre quedar dividida en l’oratòria més enllà de l’acció. Siguin petites o grans qüestions de país, la sensació és que mai acabem tenint motius de celebració, sobretot, les que ens fan dependre del govern espanyol. Com un sí, però no, amb l’excepció dels resultats esportius, on queden ven exemplificades les victòries i les derrotes. La percepció global és que el nostre estat general polític no pot ser d’eufòria o satisfacció o, fins i tot, el de dibuixar-nos un somriure en les llavis. Ja sé que la política és desagraïda, molt més del que sembla, però tanta rivalitat entre govern -encara sigui tripartit- i oposició acaben provocant esquerdes per la barreja de les mitges veritats i mentides i la pugna d’interessos partidistes. Sobretot, no pot ser que 30 anys després, encara ens alegrem pels triomfs de la política del peix al cove i, posats a fer-ho, no pot ser que ni ens alegrem.
I mentre el país pateix sacsejades importants com la mort d’un cinquè bomber per l’incendi d’Horta de Sant Joan, políticament continuem enfrontats pels teoremes competencials i l’equidistància electoralista més enllà que les accions terrenals, que són les que precisament més percep el ciutadà, que ara lamenta més la pèrdua dels bombers que no gaudeix de l’acord de finançament. I posats a pensar en el que ens pertoca via retorn de l’Estat, una vegada anunciat a grans titulars, ja volem que arribi i quan més aviat millor!
M’agrada haver descobert gràcies a Laura Ubalde el projecte Teaming de Jil Van Eyle. Una bona iniciativa solidària que té com a objectiu reunir microdonacions dels treballadors d’empreses com Nike, Gaes, Danone, Grupo Intercom… que inidividualment no serien tan viables. Aquí radica l’essència del repte d’aquest economista holandès, ara afincat a Catalunya, i que intenta donar força i sentit al valor en equip. Just en un cicle de crisi financera i econòmica, i quan la nostra societat cada vegada més tendeix a l’individualisme, Teaming intenta unir “petits” sentiments econòmics perquè després es converteixin amb “grans” esforços globals. Així és que m’ha agradat comprovat com mobilitza molts i molts diners destinats a una varietat increïble de causes: és el clar exemple d’ajuda sense l’esforç de ningú, ja que un euro al mes en la nostra societat no és res.
M’ha agradat amb la claredat que s’ha expressat aquest matí Pep Guardiola per parlar de la nova temporada que avui tot just comença el Barça. M’ha agradat, sobretot, perquè ha parlat amb la coherència que en ell és habitual a les rodes de premsa i el plus de l’experiència, en aquest cas més com a jugador, d’esquivar segons quines preguntes dels periodistes: especialment, les relacionades amb el Real Madrid. I amb el cas Eto’o ha estat franc i valent, i alhora respectuós i prudent respecte la seva anunciada marxa a canvi d’Ibrahimovic. Els arguments que ha donat són per una qüestió de feeling o sigui, sentiments, referent a la intenció de deixar de banda el davanter camerunès i ganes de fer canvis a la plantilla després de l’històric triplet. Li diu el pressentiment i sap que amb Eto’o, tot i el seu potencial, no s’equivoca. Pocs apostaven per Pep Guardiola fa un any i ha estat curiós escoltar i llegir en les darreres setmanes com els mateixos que no confiaven en ell com a entrenador del Barça ara li demanaven que parlés per donar la visió institucional del club, amb la intenció de contrarestar la segona tanda de galàctics de l’era Florentino. Però Guardiola ha estat bé: s’ha explicat quan calia i a l’espera d’esdeveniments. Calma interior en un club que estava molt poc acostumat a aquesta prudència mediàtica.
No m’agrada Esperanza Aguirre. I no m’agrada que digui “amo a los catalanes”. Considero que és una política de baix nivell i que, fins ara, no ha tingut prou categoria per “carragar-se” Mariano Rajoy i convertir-se en la nova Thatcher de la política espanyola. Encara que vingui de família de milionaris ha demostrat que amb la política no en fa prou, i això sí!, s’ha sabut moure per la porta del darrere per interessos econòmics i que, per exemple, l’arribada del TGV a Guadalajara sigui a deu quilòmetres del centre de la ciutat. Per cert, de qui són els terrenys o hi ha la parada? I ja no parlem del famós i escandalós “cas Gürtel”. O sigui, no m’agrada.
Esperanza Aguirre és cínica. Massa. Perquè ni estima ara Catalunya ni l’estimarà mai. Ni falta que fa. A més, ja ens ho va demostrar quan va ser ministra de Cultura i el que ens va beneficiar als catalans. És una d’aquelles polítiques que si arriba lluny al PP serà, precisament, per anar sempre contra Catalunya. És una dona de l’Espanya profunda, casposa i adaptada a la nova era Torrente. Mentre vegi el seu perfil polític tindré ganes que no governi el PP a l’Estat espanyol i que espero que algun dia el PSOE li presenti d’una vegada algú amb cara i ulls per desbancar-la de la Comunitat de Madrid.
“La paraula de moda és crisi, però la crisi passarà. Per a nosaltres, la paraula permanent és pobresa”. Amb aquesta afirmació Salvador Maneu, secretari general de Càritas Diocesana a Girona, va resumir la presentació de la nova campanya en la qual l’entitat aposta per promoure els seus objectius a través de les xarxes socials. I per als que formem part d’STIC.CAT és un motiu de satisfacció que hagin pensat en nosaltres per planificar les actuacions de futur en l’àmbit 2.0. La crisi financera i al mateix temps social cada vegada té més afectes a les capes més baixes i per aquest motiu Càritas intenta fer front a aquesta situació amb ajuts bàsics, ja que el 20% de la població catalana està per sota del llindar de la pobresa. Les demandes, tal com va destacar el mateix Maneu, són bàsiques: primer va ser l’alimentació i ara es tracta d’ajuts econòmics i recerca de feina. I per valorar aquest mal moment no calen eufemismes per evitar plans de xoc importants i que impliquin polítiques transversals i de totes les ideologies.
És remarcable que una entitat com Càritas es plantegi una acció a la xarxa per rendibilitzar les seves actuacions: “La crisi afecta a persones que viuen a prop teu“. Sens dubte! Tant al món real com virtual. I aquesta campanya és pionera en aquest sentit, trobareu Càritas Girona a Facebook, a Twitter i al seu web, la qual cosa possibilita una actuació des de la localització territorial a l’actuació global. Aquesta és una decissió fonamental per ser presents en el món. La capacitat viral de les eines 2.0 ha de ser també generadora de cooperació i solidaritat, especialment en els moments que vivim. De fet és una estratègia que innova conceptes de cohesió social i de desenvolupament econòmic perquè acosta a les persones de forma directa.
En aquest moment de crisi i la situació de suports bàsics que compleix Càritas Diocesana de Girona amb els més necessitats, m’ha fet molta il·lusió que Salvador Maneu hagi pensat en STIC.CAT per fer el “salt” a la xarxa. Amb el lema: “La crisi afecta a persones que viuen a prop teu. Necessiten la teva ajuda”, Càritas Diocesana de Girona presentarà aquest matí la nova campanya, amb l’objectiu de sensibilitzar la població davant la situació de crisi actual, que afecta cada vegada més a persones del nostre entorn, i demanar la implicació de tots, en aquest cas a través de la col·laboració amb l’acció social que Càritas realitza. Recordo, com mostra el vídeo, que fa un any ja se sentien desbordats a causa de l’augment de la pobresa.
La difusió de la campanya es realitzarà a nivell viral, amb el suport de la nostra associació, i també a través de les noves xarxes socials Facebook i Twitter, on Càritas de Girona tindrà presència a partir d’aquesta iniciativa. També es crearà la col·laboració d’entitats i particulars que vulguin sumar-se a donar conèixer la campanya a través de la xarxa. I la confiança de Maneu i Càritas ha estat molt gratificant., després de l’entrega de material informàtic cedit per Caixa Girona i el Patronat de Turisme Costa Brava. Per tant, una vegada més, es compleixen els objectius d’STIC.CAT i la demostració que la nostra associació continuarà apostant per activitats com aquestes per lluitar contra l’escletxa digital a casa nostra, ja que és un dels objectius fundacionals.
Després de massa temps de negociacions a l’ombra i fer-se esperar, al final ha arribat l’hora de l’acord i de l’escenificació final sobre el finançament de Catalunya. Tot estava més precuinat del que pugui semblar i és una evidència més que, en les qüestions de gran fons, Montilla i Puigcercós es continuen entenent, tot i els alts i baixos entre els respectius aparells i ideologies. Primer, va ser el 2003 amb el Tripartit i després el 2006, amb el pacte de l’Entesa. El mateix president d’Esquerra creu que és un “acord històric” perquè calcula que s’arribarà als 3.855 milions d’euros el 2012 (ICV, era previsible, també dóna el seu suport). Per contra, i com era d’esperar, CiU opina que el model “dinamita l’Estatut” i el tripartit és “còmplice d’un engany”.
Després de més d’un any de reunions i d’invocar l’essència del Nou Estatut, Catalunya ha obtingut un acord històric en matèria de finançament dins el nou model autonòmic que ha volgut aplicar el govern de Zapatero. I és que el supor del PSC en l’ajustada victòria de Zapatero el març de l’any passat també s’havia de traduir en espècies. I de les evidents, amb xifres, tal com sempre recull Andalusia, que és l’altre gran feu socialista. Ara, en clau catalana, caldrà veure fins on arriba aquest nou pacte entre el PSC i ERC, com s’afronta la crisi econòmica i quan es tornen a marcar les diferències entre els dos artífexs de la coalició, en teoria, a poc més d’un any de les eleccions catalanes.
L’exemple de la interacció a través d’internet d’un dels millors ciclistes de la història i un dels esportistes més famosos del món. Lance Armstrong permet que els seus seguidors, que són milions arreu del món, puguin seguir la seva intimitat a través del seu vídeobloc, que promou a través del seu web i després comunica a Twitter i Facebook. En aquest precisament, enregistrat aquest matí a l’hotel AC Palau de Bellavista, parla de la ciutat Girona i comenta l’etapa entre Girona i Barcelona. Genial Lance!
Forbes destaca el fort impuls d'Àsia, d'on provenen 62 dels 97 nous "milmilionaris" que hi ha al món. (II) 5 hrs ago
The World's Billionaires http://www.forbes.com. Slim, Gates, Buffet, Ambani, Mittal, 9è Amancio Ortega. M.Zuckerberg (Facebook) ja és el 212. (I). 5 hrs ago
