M’agradaria que el conseller Huguet confirmés demà, en la seva visita a Girona, que el Parc Científic i Tecnològic de la UdG tindrà la seu d’un Clúster TIC Media. És molt important per al parc que es pugui fer realitat aquest projecte, que té com a objectiu instal·lar un grup d’empreses de les tecnologies de la informació i la comunicació a l’edifici Narcís Monturiol. El parc de la UdG necessita projectes com aquest per consolidar-se com a projecte real, que sigui un referent del territori en concentrar innovació, recerca, investigació i emprenedoria. Hi ha encara escèptics amb el projecte i el moment econòmic actual tampoc ajuda al complex, però després de caure la construcció cada vegada més està progressant un sector que s’està preparant per fer avançar les societats avançades. Catalunya necessita vertebrar-se més enllà de Barcelona i és vital que quedi ben teixida de Reus a Girona amb parcs i projectes d’aquestes característiques. I amb el temps, han de tenir el repte de funcionar més enllà de les importants inversions públiques inicials per aportar aquest valor afegit que necessitem. Si posem bé les bases, l’enfortim sòlidament, el futur tindrà més èxit.
Els Premis Blocs Catalunya són la il·lusió d’un projecte que es va fer realitat el 10 d’octubre a Girona el 2008 i que aquest any es faran a Vic divendres que ve. Continuem amb l’esperança de fer el salt de la virtualitat a la realitat i potenciar el català i la nostra identitat a la xarxa, tal com explica Francesc Grau en aquesta entrevista per a Sies.tv, que amb Toni Iglésies al capdavant sempre ens han ajudat a difondre els premis. A més, tenim la convicció de promoure l’associació STIC.CAT a través d’actes i iniciatives que ajudin a combatre la fractura digital a casa nostra. Contents de la resposta de l’Ajuntament de Vic i de l’Impevic, i de la gent i entitats que ens han donat suport, ara arriba l’hora de la veritat. Tenim l’esperança que divenres, al Sucre de Vic, hi serem tots i totes. Una vegada més, que la sort ens acompanyi.
Setmana moguda a Catalunya per notícies de rellevància que convulsen l’opinió pública: el cas Millet al Palau de la Música, els estudis encarregats per la Generalitat i, des d’ahir, l’espionatge a la directiva del Barça (altrament dit auditoria de seguretat). Costa molt de creure tot el que va explicar Joan Oliver en la roda de premsa. Una cosa està clara i és que el director general corporatiu va defensar el president del Barça, Joan Laporta, dient que ell no en sabia res amb l’objectiu que aquest nou escàndol no afecti la seva figura, ara que es prepara per tornar a la vida privada. Tot i el guió, Oliver no va poder defensar amb vehemència com és que Laporta no tingués coneixement d’un espionatge en un club tan presidencialista com aquest.
El cas dels espionatges als quatre vicepresidents de l’entitat demostra la pugna interna que hi ha a la junta per a la successió del president, que vol tenir-ho tot controlat per garantir una candidatura continuïsta. La notícia també demostra que El Periódico ha de tenir garantida la filtració per publicar una notícia d’aquesta magnitud, amb el rerefons de les connotacions polítiques tan interessades que pugui tenir. I més en aquest moment tan especial: el relleu a la presidència, la preparació de candidatures com la de Sandro Rosell, l’aposta política de Laporta i el més important de tots, els resultats històrics de l’equip.
Una vegada més, hi perd el Barça i guanya Crackòvia, que té un Barçagate per temps. Amb la sensació que els ciutadans tornaran a veure més ombres que llums, més negre sobre blanc i mitges veritats en uns entorns que són les èlits milionàries de Catalunya i que devoren els propis protagonistes per la dimensió del Palau de la Música, el govern de la Generalitat i el Barça.
Google acaba de guanyar un precedent important a nivell legal, en determinar el Tribunal Europeu de Justícia que no vulnera els drets de Louis Vuitton, que denunciava que el gran buscador mundial d’internet vulnerava els seus drets perquè afavoria la falsificació dels seus productes a la xarxa. Després de quatre anys de lluites legals, LV no ha aconseguit que la justícia europea doni raó a la seva queixa: que els usuaris que utilitzen aquest buscador trobin productes que són imitacions i surtin marques de la competència. I el raonament de Google sempre ha estat el mateix: el gegant de Mountain View predica que no fa diners per exposar la cerca de la paraula clau sinó per algú que fa clic sobre la paraula clau. I es defensa dient que la decisió de fer clic o no pertanya clarament a l’usuari d’internet.
Aquesta batalla legal era vital per a Google, que ha permès a segons quines empreses presentar ofertes per a paraules clau que estar més ben situada en el buscador més utilitzat del món. Aquesta pràctica l’ha utilitzat als Estats Units, el Regne Unit i Irlanda. Algunes empreses angleses ja s’han queixat d’aquesta fórmula, mentre que Lastminute.com ha criticat aquesta política de Google, que ja ha tingut alguns litigis als Estats Units.
De moment, Google ha guanyat perquè li han donat la raó en considerar que no hi ha violació dels drets de les marques i que l’accés d’un internauta a la informació sobre una marca no pot ser limitada pel seu titular, tingui o no prestigi la firma en qüestió. Per tant, el gran buscador guanya una dura i llarga batalla legal en terreny europeu, però la batalla mundial sembla que no s’acabarà mai.
La revista Time ha triat Flickr com el millor web del 2009. I ho argumenta de la següent manera. Flickr, que pertany Yahoo, encapçala la classificació perquè, segons el setmanari, “els ordinadors no tracten les imatges amb la mateixa facilitat amb la que analitzen textos o noms” i “Flickr va ser el primer lloc web en resoldre aquest problema amb l’anomenatetiquetatge social”. Per a la revista és, així mateix, un fet fonamental que “es permeti a tot el món etiquetar les imatges queuns altres pugen” al web, ja que aixísorgeix un “sistema de catalogació improvisat gràcies a la saviesa del públic”.
La llista dels millors llocs, que és una de les seleccions tradicionals de la revista, inclou webs de tot tipus: xarxes socials, blocs, agregadors de contingut, cercadors, serveis web de vídeo, fotografia, televisió… Delicious, un servei per compartir llocs web favorits se situa en tercer lloc; la popular xarxa de microblocs Twitter, en sisena posició; i un dels blocs més llegits del món Boing Boing, es troba en la vuitena posició. Entre els 50 millors web de l’any es poden trobar altres llocs com Hulu, Vimeo, Amazon, Califòrnia Coastline, Metafiler, etc. I la sorpresa és veure Wikipedia en el 25è lloc del rànquing i Facebook, en el 31è.
M’hen alegro molt d’aquest reconeixement, ja que no li és fàcil mantenir aquest projecte tan personal. Fa pocs dies parlava amb ell i, precisament, em destacava les dificultats econòmiques amb què es troba per intentar explotar-lo i al mateix temps poder-lo mantenir. L’ajuda en la gestió, fins i tot, la seva companya. Wikiloc és una idea 2.0 que busca la participació dels usuaris per a què puguin instal·lar-hi les seves rutes i alhora que siguin compartides. I n’hi ha de ben diverses, amb molts graus de dificultats, i en molts idiomes. Més de 100.000! I moltes de recomenables. Com a emprenedor, la seva feina queda absorvida amb el control del procés intern per validar les rutes. Llàstima! Espero que aquest prestigi internacional li obri portes que fins ara se li tancaven i perquè pugui demostrar la seva visió de futur amb la consolidació del projecte. Felicitats Jordi i ànims amb Wikiloc.
S’acaba de publicar el llistat de les 100 millors eines per a l’aprenentatge del 2009 i ho ha fet el Centre for Learning & Performance Technologies com a resultat d’una enquesta que es va passar a més de 200 professionals del món educatiu. De les eines que són al top ten, i per tant, les més valorades per aquests professionals destaca l’espectacular ascens de Twitter, del lloc 43è ha passat al 1r en només dos anys, les pujades de YouTube i Slideshare, mentre que per contra continua caient Skype. Èxit de Twitter i domini de Google. Del global, ressalta el 26è lloc de Wikipèdia i el 35è de Facebook.
A la segona edició dels Premis Blocs Catalunya, que enguany se celebraran a Vic el proper 2 d’octubre, s’hi han inscrit 600 blocs. El període de votacions als blocs registrats va acabar el 10 de setembre i ha comptat amb més 20.000 votacions rebudes a través del web www.premisblocs.cat. D’aquestes votacions n’han sortit els 10 blocs finalistes de cada categoria. A partir dels blocs finalistes, que són els que han obtingut més vots populars, ara serà el jurat composat per l’Associació STIC.CAT qui escollirà un guanyador per a cada una de les 8 categories d’enguany. Els guanyadors no es donaran a conèixer fins el dia de l’acte d’entrega de premis a l’auditori Marià Vila d’Abadal de l’edifici El Sucre de Vic.
La consulta per la independència de Catalunya a Arenys ha demostrat la força del poble i ha posat en evidència el conservadurisme dels partits polítics més catalanistes, que no cal oblidar que viuen d’això, mentre que el PSC ha esquivat tan com ha pogut el referèndum per no perdre les quotes victorioses. M’ha agradat i no m’ha agradat tot plegat, que al final s’ha anat inflant mediàticament amb l’oportunisme de molts que volien tenir la seva quota de participació en l’èxit de la convocatòria. Ara ha estat massa fàcil quan s’han tingut massa anys per fer-ho però no s’ha avançat pels temors, els peatges, els interessos i el peix al cove. En tot cas, Convergència i Esquerra s’han trobat en el mateix estadi després de molt temps per una mateixa causa, ja que l’escenari no convidava a la confrontació.
Però el mèrit d’Arenys, hauria de quedar clar, és dels qui van pensar en despertar consciències i saccejar el panorama català tan encaixat dins d’uns paràmetres immòbils i, en els darrers anys, absorvit per la crisi i assimilant la cohesió social. A més de l’oportunisme més carronyer de l’ultradreta espanyola, per sort sense incidents, la jornada ha marcat un precedent històric que convida a l’optimisme. I poc més. Fins i tot al marge del resultat final, que ha estat molt satisfactori. I és injust que els catalanistes haguem de somiar amb tan poc i que per molt que ara hi hagi prop d’un centenar de municipis disposats a copiar la iniciativa, l’empenta del poble es trobarà amb una Catalunya dividida i apoltronada. Aquest és el marc de present i futur.
Una vegada més, tant soroll per no res. La del 2009 no hauria de ser la Diada de la polèmica d’Arenys de Munt i Noa, però ho serà. Els catalans som especialistes en autoflagel·lar-nos i transmetre de cara a l’exterior una imatge que no és. Però és la que transpua i, en el fons, ven mediàticament que ja interessa als qui ens descriuen des de Madrid i als espanyolistes que tenim a casa nostra. I és que tant soroll acaba revifant els extrems i serveix perquè surtin els radicalismes d’un bàndol i un altre i puguin tenir el protagonisme que desitgen. Potser ja tocava sacsejar les consciències a un any vista des les nostres eleccions, després de l’establishment que vol la presidència de Montilla. És com l’evidència de què hi ha tres o quatre catalunyes dins d’una mateixa Catalunya. La dels qui voldrien la independència demà mateix, la dels qui vol preservar aquest model d’aparença calma i la dels qui desitgen que Catalunya sigui Espanya. I ja no parlem dels nouvinguts i cada vegada més menys nouvinguts i els seus sentiments. Tot en massa, dibuixen una Catalunya que avança sense un rumb clar, sense un projecte que el col·lectiu tingui assumit i el lema sigui el de la cohesió social i la convivència. Però és clar, no ens enganyem, aquest el tenen a Porto, Amsterdam, Londres, Roma i Copenhaguen…
I què ens pot diferenciar ideològicament als catalans? Doncs actes com els d’ahir al vespre al Parlament, amb la commemoració dels 150 anys del naixement de Francesc Macià, amb els expresidents Pujol i Maragall, i els presidents Montilla i Benach. La llàstima és que potser això no ven i no crea confrontacions, just quan tenim la sort d’unir-nos i trobar un motiu polític de celebració, que ja està demostrat que tant ens costa. I aquesta, la més identitària i “normal”, aquella tan normal que podríem dir que no existeix, és la que més m’agrada. Egoïstament, la meva Catalunya. Sense estridències ni estridents oportunistes que cauen en un cul de sac pel seu propi pes. El nostre somni “normal” dels qui no tenim veu extremista sempre hauria de continuar en l’imaginari col·lectiu.
