Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.
I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…
Governi qui governi, sempre crec que veurem que els nostres esforços com a comunitat, perquè així és com ens volen veure des del govern estatal, no seran recompensats. Hi ha aquesta visió d’Estat, tant si mana el PSOE com el PP, en la qual ens estavellem cada vegada que pensem que Catalunya pot fer un pas de gegant per obtenir més autogovern. I és evident que hem avançat des de fa 30 anys, però en l’àmbit de finançament no ha estat just tot el que Catalunya ha aportat en el conjunt de l’Estat. La famosa llei de l’embut ha servit per comprovar que la nostra petita nació fictíccia ja no és aquella màquina de tren que anava a tota velocitat en relació la resta de vagons. Madrid ha fet un salt espectacular fins a convertir-se en l’epicentre de l’Estat. I les altres comunitats importants com València, Andalusia, Aragó i el País Basc també han fet un creixement important. Des dels Jocs de Barcelona del 92 que dóna la sensació que estem pagant massa deutes.
Per tant, en la segona versió del Café para todos, els catalans despertem d’un somni de fa trenta anys amb la lamentació que les esperances actuals que es podien dipositar en dos blocs polítics d’un mateix partit no han pogut complir amb el deute històric. Si prioritzen els interessos es perd l’essència de l’equitat. I arribar fins aquest punt ens ha costat massa diners i esforços per ser tractats una vegada més amb indiferència o, com de costum, d’iguals.
Zapatero, com sempre, és com un esclau d’unes paraules que va pronunciar quan va accedir al càrrec el 2004 i ara, víctima de la greu crisi, cada vegada està més pressionat i té moltes menys possibilitats d’actuació. I just quan Zapatero i Montilla podia ser un sinònim d’enteniment, Castells només ha quedat reduït a un intent de petit Robin Hood.
Tenim molts números perquè ens toqui la loteria del finançament però sembla que no serà la grossa ni els primers premis. Montilla i Castells estan liderant la recta final de la negociació amb Zapatero per aconseguir el que mereix Catalunya però el resultat es donarà a conèixer després de molt temps de desgast i diners invertits. El PSC i el PSOE posen a prova la seva respectiva responsabilitat i encara que sigui el mateix partit, cadascú és lògic que vetlli pels seus interessos. Anys enrere amb Pujol, tot era diferent, per ser de CiU i ser d’un partit diferent al que governava, però la reivindicació era la mateixa.
Però el president espanyol, tot i les debilitats que li pugui causar aquest desenllaç, no hauria d’oblidar gràcies a qui ha obtingut aquesta reelecció i qui dóna més a l’Estat i qui no rep en la mateixa proporció. Però cada vegada que el govern català va a Madrid per demanar el que li pertoca rep crítiques des del conjunt de les autonomies quan, en el fons, després tots volen la mateixa part del pastís. I és que els catalans sempre acabem morint a la riba de Madrid, tot i que la capital espanyola no tingui mar.
Forbes destaca el fort impuls d'Àsia, d'on provenen 62 dels 97 nous "milmilionaris" que hi ha al món. (II) 5 hrs ago
The World's Billionaires http://www.forbes.com. Slim, Gates, Buffet, Ambani, Mittal, 9è Amancio Ortega. M.Zuckerberg (Facebook) ja és el 212. (I). 5 hrs ago
