Sempre hem d’acabar igual

Governi qui governi, sempre crec que veurem que els nostres esforços com a comunitat, perquè així és com ens volen veure des del govern estatal, no seran recompensats. Hi ha aquesta visió d’Estat, tant si mana el PSOE com el PP, en la qual ens estavellem cada vegada que pensem que Catalunya pot fer un pas de gegant per obtenir més autogovern. I és evident que hem avançat des de fa 30 anys, però en l’àmbit de finançament no ha estat just tot el que Catalunya ha aportat en el conjunt de l’Estat. La famosa llei de l’embut ha servit per comprovar que la nostra petita nació fictíccia ja no és aquella màquina de tren que anava a tota velocitat en relació la resta de vagons. Madrid ha fet un salt espectacular fins a convertir-se en l’epicentre de l’Estat. I les altres comunitats importants com València, Andalusia, Aragó i el País Basc també han fet un creixement important. Des dels Jocs de Barcelona del 92 que dóna la sensació que estem pagant massa deutes.

Per tant, en la segona versió del Café para todos, els catalans despertem d’un somni de fa trenta anys amb la lamentació que les esperances actuals que es podien dipositar en dos blocs polítics d’un mateix partit no han pogut complir amb el deute històric. Si prioritzen els interessos es perd l’essència de l’equitat. I arribar fins aquest punt ens ha costat massa diners i esforços per ser tractats una vegada més amb indiferència o, com de costum, d’iguals.

Zapatero, com sempre, és com un esclau d’unes paraules que va pronunciar quan va accedir al càrrec el 2004 i ara, víctima de la greu crisi, cada vegada està més pressionat i té moltes menys possibilitats d’actuació. I just quan Zapatero i Montilla podia ser un sinònim d’enteniment, Castells només ha quedat reduït a un intent de petit Robin Hood.

Música / Never Never Love # Simply Red