La Diada d’Arenys i Noa

Una vegada més, tant soroll per no res. La del 2009 no hauria de ser la Diada de la polèmica d’Arenys de Munt i Noa, però ho serà. Els catalans som especialistes en autoflagel·lar-nos i transmetre de cara a l’exterior una imatge que no és. Però és la que transpua i, en el fons, ven mediàticament que ja interessa als qui ens descriuen des de Madrid i als espanyolistes que tenim a casa nostra. I és que tant soroll acaba revifant els extrems i serveix perquè surtin els radicalismes d’un bàndol i un altre i puguin tenir el protagonisme que desitgen. Potser ja tocava sacsejar les consciències a un any vista des les nostres eleccions, després de l’establishment que vol la presidència de Montilla. És com l’evidència de què hi ha tres o quatre catalunyes dins d’una mateixa Catalunya. La dels qui voldrien la independència demà mateix, la dels qui vol preservar aquest model d’aparença calma i la dels qui desitgen que Catalunya sigui Espanya. I ja no parlem dels nouvinguts i cada vegada més menys nouvinguts i els seus sentiments. Tot en massa, dibuixen una Catalunya que avança sense un rumb clar, sense un projecte que el col·lectiu tingui assumit i el lema sigui el de la cohesió social i la convivència. Però és clar, no ens enganyem, aquest el tenen a Porto, Amsterdam, Londres, Roma i Copenhaguen…

I què ens pot diferenciar ideològicament als catalans? Doncs actes com els d’ahir al vespre al Parlament, amb la commemoració dels 150 anys del naixement de Francesc Macià, amb els expresidents Pujol i Maragall, i els presidents Montilla i Benach. La llàstima és que potser això no ven i no crea confrontacions, just quan tenim la sort d’unir-nos i trobar un motiu polític de celebració, que ja està demostrat que tant ens costa. I aquesta, la més identitària i “normal”, aquella tan normal que podríem dir que no existeix, és la que més m’agrada. Egoïstament, la meva Catalunya. Sense estridències ni estridents oportunistes que cauen en un cul de sac pel seu propi pes. El nostre somni “normal” dels qui no tenim veu extremista sempre hauria de continuar en l’imaginari col·lectiu.

Música / La gent normal # Manel