Andrés Iniesta: un líder invisible
Posats a haver de triar, si algú havia de donar la victòria a Espanya contra Holanda en la final del Mundial m’ha agradat que fos un jugador com Andrés Iniesta. També se’l mereixien Pique i, especialment, Xavi, després de què Puyol ja fos decisiu amb el gol contra Alemanya a semifinals. Però Iniesta té aquest encant de ser un gran ídol però sense aspirar mai a voler ser comparat com un galàctic per la premsa espanyola. Ha acabat triomfant al Barça per la seva classe i també pel seu carisme, sense tenir la necessitat de ser aquell jugador que ajuda a vendre portades a la Brunete Mediática. A l’estil del que vol transmetre Casillas, per exemple, però sense la relació tan forçada a Sud-àfrica amb la periodista esportiva de moda, sobretot, durant els partits. En aquest Mundial, s’ha parlat molt del porter del Madrid amb Sara Carbonero i l’encert del pop Paul en les prediccions dels partits, com si tingués una bola de cristall, però a mi el que més m’ha agradat ha estat el detall d’Iniesta amb el record amb Dani Jarque i la naturalitat amb què va encaixant les famoses preguntes sobre si va ser el gol i el partit de la vida. Tant de bo, aquesta premsa esportiva espanyola tan necesitada d’ídols com Alonso, Nadal i Lorenzo… i de periodistes que es posen la samarreta durant la retransmissions no facin mail mal bé l’esperit d’esportistes com Andrés Iniesta.
Música / Dignity # Deacon Blue