Cim al Pic de la Dona

Després d’uns anys de fer el Puigmal, amb uns amics que va ser dit i fet, ara va ser el torn del Pic de la Dona (2.704 m). Un diumenge de tardor a l’Estació de Vallter és sinònim de calma i d’excursionistes, visitants i ciclistes. Pujar fins el cim del Pic de la Dona té una bellesa especial: la de sentir-se dividit pels Pirineus i per una divisòria imaginària que separa Catalunya i l’Estat francès. Amb la sensació de sentir-te envoltat per un Canigó sempre omnipresent, la proximitat de Bastiments i l’encant del naixement del Ter. Una bellesa de la serralada acompanyada de grups d’excursionistes que es passegen a comptagotes i d’alguns isards escampats, que gaudeixen del seu habitat.

Aconseguir fer un cim, no és només pujar una muntanya, és una manera de trobar-se amb un mateix, de saber fins on arriba el nostre coratge, el nostre esperit de superació, una sensació que provoca una simbiosi única entre l’esperit, el cos i la natura en estat pur. Aquesta emoció t’envolta amb tanta força que no pots desfer-te d’ella i sents que et demana més. Suposo que per aquest motiu, és difícil frenar-te i quan n’aconsegueixes un, automàticament, ja estàs pensant en el pròxim.

Música # Budapest | George Ezra