Josep Vehí i l’iia

Va ser interessant escoltar ahir les reflexions i les idees de Josep Vehí, director de fa més de tres anys de l’Institut d’Informàtica i Aplicacions de la UdG (iia), un consorci universitari nascut “de baix cap a dalt” i que, després de deu anys, agrupa 140 investigadors. Un gran mèrit en els temps actuals i que són estructures que donen molta més potencialitat a la universitat: en aquest cas, més nivell a la UdG. Mentre Vehí parlava anava posant sobre la taula tots els engranatges que són necessaris perquè aquests tipus d’instituts funcionin, intentin ser rendibles i puguin tenir èxit. Tot i les dificultats injustes que pateixen els investigadors al nostre país, que moltes vegades han de sortir a l’estranger, Vehí resaltava la importància de tenir bones estructures per d’aquesta manera tenir investigadors bons, surtin bones idees i, amb les inversions necessàries, “segur que s’obtindrà un retorn ràpid”. Un engranatge ple de dificultats i que encara no té prou suports perquè es confiï en la innovació a través de les TIC.

Tot i que els resultats van sortint i no és fàcil finançar aquest risc, es crea el dubte de si realment els nostres dirigents es creuen el concepte de la recerca, la innovació i la investigació per aquesta nova societat en crisi i canviant. I no es van fer els deure quan tocava i quan, precisament, trobem múltiples exemples en les universitats nord-americanes sobre quin és el tipus de procés que cal projectar. Però aquí encara hi ha massa obstacles i dbutes. Em quedo amb una de les seves frases finals, “la recera ja no és local: és global”.  Sens dubte. També va sintetitzar molt bé el rol de perquè un investigador té la inquietud de crear una empresa i com es posa preu a la valorització de la recerca. “Quant val això?”, és la pregunta de Vehí. I la resposta que no li vaig donar i diria que hauria de ser: “Finançar el bon risc no hauria de tenir un preu sinó suport i confiança”.

Música / I’d Like To # Corinne Bailey Rae