No podia ser d’una altra manera: l’ideòleg dels discursos d’Obama és un jove de 27 anys (Favs és el seu speechwriter). La relació que es va establir entre Favreau i el candidat demòcrata sembla de pel·lícula. I aquest tàndem de confiança ha estat determinant perquè Obama apostés per aquest tipus de missatge tan atrevit. La il·lusió de convertir-se en un referent entre els joves i el repte de trencar els estereotips de la política l’han dut a encarnar un home de futur, amb idees regeneradores i projectes innovadors. Realment, parlar ja d’Obama significa canvi i suposa esperança: res de color de pell! Aquesta mentalitat tan treballada a la cuina del partit ja s’ha demostrat que té una base de futur i demostrada en superar en les primàries una aspirant de nivell a la Casa Blanca com Hillary Clinton.
Ara, arriba l’hora de la veritat. Potser la victòria no serà tan fàcil com sembla, però Obama té el mèrit d’haver desplaçat els fonaments de la política i unes estructures més conservadores i piramidals del que sembla: és tan vertical com la mentalitat del concepte 2.0. Als Estats Units, els sobren els valors per afrontar els canvis mentre que aquí, a la vella Europa, les pors i els temors dificulten les transforacions. Perquè la societat la tenim i està més preparada del que sembla, però dóna la sensació que tot ha de continuar igual perquè tot continuï dependent d’uns quants. Per això, hi ha polítics que s’han de reiventar després de més de 20 i 30 ocupant càrrecs i professionalitzant el poder. I la gran diferència i alhora mèrit és que, si Obama guanya, només podrà ser dos mandats a la Casa Blanca.
En aquest inici de segle XXI el màrqueting polític tradicional ja ha quedat desfasat. Obama ens ho demostra a cas pas global que du a terme en la seva aspiració per arribar a la Casa Blanca. Potser no li donarà el resultat esperat (no cal desmerèixer McCain), però la fabricació del seu lideratge marca quin serà el camí del futur de la comunicació política: la imatge. Potser, des d’aquí, ens ho mirem amb cert rebuig, però quan pensem en la grandesa dels Estats Units, les seves diferències horàries i les capes multiculturals s’entèn que el missatge sigui a través d’internet. Instantani, directe, personal i sense grans despeses. Potser el nou vídeo és massa plàstic però es compleixen els objectius de l’essència de la comunicació: un sol missatge, un canal i milions de receptors. El somni de qualsevol campanya política: estratègia pura i dura. Si el 4-N acaba guanyant, tota aquesta estratègia serà un èxit i valorada en els llibres d’història. I marcarà un referent comunicatiu, tot i que, per desgràcia, encara s’hagi de tenir en compte el seu color de pell.
El cas de l’audi és una demostració més que el nostre país encara necessita que passin unes dècades per tenir un procés de democràcia complet. Aquesta fragilitat del sistema evidencia que el nostre nivell no està completat i que encara som massa a prop d’una llarga dictadura com la del general Franco. Per aquest motiu, encara patim sotracs des de l’exterior que ens posen a prova: com els del l que ha patit injustament el president Benach (estic convençut que es poden generar noítícies com aquesta cada dia a Catalunya i l’Estat). Si fossim un estat com els que ens envolten no tindriem cap problema per digerir el nostre propi sistema i no patir aquesta dependència constant.
Però, per sort, en aquest procés de transformació cap a la normalització avança encara que sigui a través de petits estadis. Perquè no ens hem d’enganyar, Catalunya ja seria el que hagués volgut ser si hagués tingut poder. Però com que no el tenim, hem de cedir. I cedir vol dir sentir-se inferior i patir una dependència. Perquè el poder o es té o no es té. I, políticament, no el tenim per molt que ho pugui semblar. Tenim les formes però no el fons i aquest poder que no hem tingut mai políticament sí que el té el poble. I a través de la impotència que ha patit en el cas Benach (i també els crítics) ho ha expressat també ha través de la xarxa. Una demostració més que el poble català existeix, és viu i ara transpira a través de la xarxa. I el mateix Benach, per sort, ho ha agraït.
Quin contrast veure en un mateix dia com Espanya fa tot tipus de pressió mediàtica per ser en la propera reunió del G-8 mentre a Catalunya, la segona autoritat del país ha de demanar disculpes públiques per la despesa que ha efectuat al vehicle oficial del Parlament. O sigui, observem des de la distància les ànsies de grandesa d’un estat en l’escenari internacional que se sent pressionat pels grans errors del govern de Zapatero que, a causa de les eleccions del 9 de març, va esquivar parlar de crisi. I això sí que val diners ara! Com per exemple la cabra de l’exèrcit, l’star system monàrquic i les seves separacions obscures per afers estranys. I aquí ningú demana disculpes per a res: al contrari, silencis interessats mediàtics… Que no veuen que a Madrid, en cas contrari, s’haguessin tret una llei de la màniga i s’hagués acabat el bròquil!
I respecte el president Benach, un vegada més s’ha demostrat que petit que és el nostre país: com pot ser que el president hagi obtingut més suport des de les xarxes socials com Twitter i Facebook (també crítiques, és clar) que no dels propis companys de partit? Per no dir ja dels qui es creuen Catalunya… Però bé, ara ja hem tornat a caure, tot i que amb honor per l’elegància d’un manifest com el d’ahir. Així avancem novament, a base de travetes que ens fan agenollar per la satisfacció d’una majoria i desorientats en un escenari que no té projecte. I com que continuem dividits, anem pagant peatges com el de l’audi mentre altres gaudeixen de caceres polars a Rússia i viatges de luxe a Sud-amèrica.
Un nou missatge pensant en els joves i en com extreure el màxim rendiment d’un màrqueting polític basat en el feeling. Una vegada més, estratègia web d’essència local però de repercussió global. Per això, Obama és un candidat universal i mostra un lideratge tan pioner de la realitat com la virtualitat. Ara ja, sempre tindrem un abans i un després, independentment del seu color de pell.
“La Caixa” ha donat suport a un projecte creat per Reactiva Comunicació i promourà el concepte 2.0 a la targeta electrònica destinada als joves de 18 a 25 anys. A través del web Unidiversitat.com, s’ha ideat un mercat d’avantatges perquè els joves interactuïn a la xarxa i generin un tipus de descomptes a la carta. La interfície del portal ha estat plasmada per Joan Jimenez, el creador de la brillant idea publicitària spooch (significa el que vulgui cada usuari). Em sembla una idea molt interessant el concepte que han planificat Xevi Montoya i David Martí i que un mes després de la seva creació ja té prop de 500 usuaris registrats. Una idea local, des del cor de Girona, però que ja és global i que “la Caixa” té la grandesa necessària per expandir-la després arreu de Catalunya i l’Estat (en castellà). Un projecte pioner i molt interessant de la primera spin off de la UdG, tal com un dia va anunciar l’exrector Joan Batlle.
Tal com demostra Periodismociudadano està demostrat que les eleccions nord-americanes marquen la pauta dels avenços democràtics a la xarxa. Ara, per exemple, el canal de televisió pública dels EUA PBS ha iniciat un projecte pioner: el de crear un canal a YouTube, Video Your Vote, perquè una representació de ciutadans d’entitats i associacions que ho desitgin puguin enregistrar els seus vídeos i anunciar a qui donaran el seu vot; si a Obama o McCain Un pas més per fomentar la participació ciutadana a internet i consolidar una via més de comunicació entre la política i la societat. Són els Estats Units, per les seves dimensions, països que poden treure el màxim de rendiment per aquests tipus de projectes. Les diferents zones horàries i la dimensió com a estat generen idees sobre les quals ja no hi han dubtes sobre la necessitat de reinventar-se constantment i fer-se virtual. L’e-democràcia és imparable i només cal donar-li sentit i credibilitat.
Un projecte pioner a La Salle de Barcelona recollit per Balzac.tv. La penetració de les TIC a una llar d’infants, una nova experiència per a nens i nenes de tres anys que es valorarà amb el pas del temps. Però els primers estudis del centre ja confirmen que l’evolució és satisfactòria. El present i el futur juguen a favor d’aquests nous aprenentatges interactius: escriptura, veu i imatge. Tot és qüestió que els educadors s’ho vulguin creure i ensenyin les pautes necessàries.
