Tanca el diari Metro, un dels impulsors de la premsa gratuïta, perquè no ha pogut fer front a la davallada publicitària. Una evidència més de què la crisi financera s’emporta més sectors i no només els de la construcció i l’automoció. La recessió actual confirma de la debilitat de l’economia i si l’atur continua augmentant, tal com es preveu, la situació encara s’agreujarà més. Amb l’adéu de Metro (amb pèrdues de 6.000 milions, segons ha declarat el grup suec), s’obre l’interrogant sobre què passarà amb els altres gratuïts que es troben en una situació delicada. I també sobre el futur de la premsa del paper, que acusa el mal moment: menys vendes i publicitat. Parlem d’un sector que fins fa un any i escaig tenia amplis marges de benefici gràcies a la publicitat, però que ara té dificultats de subsistència. I a través d’aquest mal moment és fàcil especular amb la crisi del paper envers l’emergent Revolució Digital, la tercera que patirà el món després de l’agrícola i la industrial.
I es parla de reinventar el model periodístic escrit per la competivitat que genera internet als diaris per l’allau d’informació momentània, gratuïta, a la carta, i global que posa al servei dels internautes. I de canvis que s’han deixat esperar massa. Però, en aquests moments, qui no passa per aquesta situació de dificultats i incertesa? Si comencen a caure les fitxes de domino gairebé cauran totes, menys les bàsiques per a la societat. I posats a buscar un nou model econòmic, pensem també en els mitjans públics i el seu elevat cost. I els empresaris que aprofiten la crisi per salvar els marges de benefici. I en el sector públic, que tampoc hauria de quedar immòbil: després no ens queixem que la majoria d’universitaris vulguin treballar a l’administració pública.
L’economia catalana i espanyola ja han entrat en recessió i confirma el símptoma del mal moment d’un nou cicle. El govern espanyol, fins ara, ha seguit la via fàcil per afrontar el problema i s’ha basat més ens transmetre confiança i culpar els efectes de la globalització. Però la davallada és imparable perquè, en part, tampoc es va voler actuar a temps. La preocupant situació posa en evidència un govern que fa un any va amagar l’arribada de la crisi i les primeres conseqüències per basar-se en l’oratòria electoral. L’objectiu de la victòria política era massa important com perquè es beneficiés el PP. I aquesta visió interessada dol encara més perquè ja en vam tenir prou amb el PP quan es van produir els atemptats de l’11-M a Madrid. I tot això empitjorarà quan, de moment, els mateixos Zapatero i Solbes són els qui ara han de fer-nos creuere que, més enllà del màrqueting polític podem creuere en les seves esperances i indicadors econòmica. Ja va passar l’11-M a Madrid, que la informació real de la tragèdia va arribar de mitjans estrangers, mentre que ara passa força el mateix: la UE i l’FMI coincideixen en les previsions per a l’Estat espanyol mentre l’executiu socialista té unes altres dades.
Mentre augmenta la tensió en el joc d’espies de la cúpula del PP, Catalunya ha fet un pas important amb la inauguració de la delegació al “cor” de Manhattan. Potser és una aposta massa cara, massa atrevida i costarà amortitzar la inversió, però mentre el ridícul del Rajoistes, Gallardonistes i Aguirristes fa cada vegada més mala pinta i necessita sang i cadàvers, Catalunya inverteix a l’estranger. I a Nova York, als Estats Units, cal fer-ho amb garanties i convicció. Podrem presumir de tenir seus sempre que funcionin, sempre que siguin dirigides per persones eficients i creguin en el projecte de Catalunya com a país. Projectar la marca Catalunya no és fàcil, l’exemple més clar ja el tenim ben a prop amb Brussel·les, però s’han d’anar pujant esgraons. Tot i les crítiques. I demostrar-ho, amb resultats.
I tot això passa, el proper objectiu és l’Argentina, mentre a 600 quilòmetres inverteixen en la guerra bruta de la política. Massa interessos en joc en la comunitat estrella de l’Estat espanyol per la pugna del poder sense escrúpuls, amb la Brunete mediática enfrontada. Posats a comparar diria que és, fins i tot, més car invertir en aquest ridícul d’expolicies, carregat d’interessos per desbancar Rajoy, amb l’afegit de l’enfrontament de mitjans partidistes, que no impulsar delegacions per tenir petits lobbys. És més, Catalunya està obligada a fer-ho i a desacomplexar-se.
La crisi creix a mida que passen els mesos i augmentarà en els propers trimestres, tot esperant que es recuperi a partir de final d’any, segons les previsions del govern espanyol, mentre que els més pessimistes consideren que caldrà esperar molt més temps. Entre tant desconcert global, manca de planificació, inquietuts a les entitats d’estalvi i tancaments anticipats, hi ha sectors i empreses que obtenen bon rendiment. I en aquests temps actuals, encara té més mèrit. Ahir mateix, tot i la lògica, va ser espectacular el benefici anual de McDonald’s, que va guanyar un 80% més el 2008. És més, la companyia anomenada The Golden M als EUA té previst obrir aquest any mil establiments més.
Aquesta mena de beneficis i ampliacions, suposen un gran contrast en el moment actual, en el qual els governs intenten tapar els forats com poden, esperar que les empreses no tanquin i aportar els màxims diners de fons públic a dirigents que mereixen una altra oportunitat. I sempre pensant en mantenir l’ocupació dels treballadors, per així frenar el progressiu atur. Però això també provoca un desgast i un preu perquè tots els empresaris voldrien aquests ajuts: tant els que estan amb números vermells com els qui podrien generar més projectes viables, riquesa, i crear nous llocs de treballs. Un mèrit que cal reconèixer i estimular.
Música /Crossroads# Eric Clapton & Cheryl Crow & John Mayer
PD: Torna el Boss, que sempre és d’agrair, amb un títol oportú.
Segons els experts, estem entrant en la pitjor fase del cicle econòmic actual. La dimensió de la crisi va prenent forma perquè ja no només afecta la construcció i l’automoció -a més dels seus vincles- sinó també a la majoria de sectors. Les dades comencen a ser molt preocupants i ja es comparen amb la d’altres etapes negatives, com ara la del 1993. Les xifres, de moment i per sort, encara no són similars però la situació ara afecta molt més en l’economia globalitzada. O sigui, des dels Estats Units, a la Xina, el Japó, que sempre està en recessió, i arriba a la vella Europa. I encara hem d’esperar el pitjor. I mentrestant, la incertesa es combat a base de plans i mesures -locals i globals- per afrontar el xoc i arribar a ajudar als més afectats, que cada vegada són més. S’intenta ajudar al gruix de la població, mentre unes elits continuen mirant-s’ho des de dalt de la piràmide, enriquits i protegits després d’especular i invertir en aquest nou mapa mundial.
Però s’han acabat els temps de jugar al Monopoli, amb les conseqüències que això ha comportat. I a causa d’aquesta trencadissa a l’economia dels neoliberals, ara toca pagar-ho a la gran societat. Uns lliures, rics i amagats i les capes més baixes patint-ne les conseqüències. I a més, em sap greu que els danys hagin acabant afectant a les grans empreses TIC i a l’anomenada societat del coneixement i la informació. I és que les retallades a les grans companyies com Google i Microsoftconfirmen les pèrdues i ara ja no se’n salva ningú. Els peatges que caldrà pagar encara seran més grans i veure’m quina data de caducitat tindran. I tot això, quan semblava que fa un any i mig el nostre poblema era que necessitàvem mà d’obra qualificada i com integràvem la nova immigració.
És inevitable pensar que després de la victòria d’Obama hi haurà un abans i un després sobre la realitat de les xarxes socials a internet. I caldrà analitzar-les sobre com utilitzar-les a nivell polític i quin rendiment se li poden treure per fer-les el més democràtiques possible. Precisament, d’aquest tema en parlava ahir dinant Carles Puigdemont, convençut que les consultes electròniques ja són inevitables per tenir bones referències ciutadanes. I el futur és aquest: obrir la informació ciutadana a internet. Segur! Ara ja s’ha superat el procés de desconfiança i s’han consolidat les TIC a nivell professional i domèstic, tot i que encara queda molta feina a fer.
I en aquesta línia de fomentar l’e-consulta ciutadana, ja s’ha definit la primera que es farà a Barcelona, que tractarà sobre la reforma de la Diagonal, entre Francesc Macià i Glòries. Em sembla un primer pas important, que serà un bon referent i que estic convençut que començarà a posar les bases del que serà la realitat de la nova participació ciutada. Una innovació democràtica que encara arriba amb retard i que no em fa por.
Cada vegada agafa més força la possibilitat de fusions entre les caixes catalanes, amb un nom que despunta per damunt de la resta: el de Caixa Catalunya. Aquest nou escenari producte d’aquesta crisi econòmica imparable ha generat moviments importants en les entitats d’estalvi que, sobretot, tenen més dificultats per obtenir els beneficis esperats, amb problemes de liquiditat i un augment de la morositat. I a banda de Caixa Catalunya, també hi ha la figura de “la Caixa”, que pot tenir un rol determinant en qualsevol operació de futur. De moment, comencen a circular per primeres filtracions interessades però en l’horitzó hi ha el d’esbrinar si “la Caixa” tindrà un gran competidor a Catalunya o bé si continua sent l’entitat de referència de manera indiscutible. “La Caixa” no voldria encetar aquest nou cicle, tal com va apuntar Isidré Fainé a final d’octubre, però a l’altre bàndol hi ha nou caixes més: Caixa Catalunya, Caixa Penedès, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Tarragona, Caixa Laietana, Caixa Girona, Caixa Manresa i Caixa Manlleu. I a més, la visió del govern espanyol és la de potenciar les fusions, mentre queda per veure quin paper acaba tenint el conseller Castells i la pròpia Generalitat.
Ja ha començat l’era Obama. Refer els Estats Units, la crisi econòmica, Iraq i Afganistan són els primers grans reptes del 44è president dels Estats Units, que va jurar el càrrec en un acte mediàtic que va tornar posar els Estats Units al centre del món. A l’acte d’investidura de Washington s’hi van concertrar prop de tres milions de persones però ara ja no és només a través dels grans mitjans de comunicació sinó que a través d’Internet i del telèfon mòbils milions de persones també van seguir el jurament. I l’acte d’investidura va estar al nivell mediàtic: tot calculat, sobri però amb dosis de sentiment i pro-americà. I és que Obama s’ha convertit en una gran sensació mundial gràcies també a l’èxit de les xarxes socials, que van potenciar l’Obamania virtual. Per això, des del 20-G, ja s’ha remodelat el web de la Casa Blanca, amb bloc inclòs.
Obama pot fracassar víctima del seu propi èxit, d’un excés d’esperança universal, però és motivant veure com l’essència de la política invoca l’esperança i que desperta en les persones les seves ganes de creure, de progressar com a societat i motivar-les perquè creguin en el país. Promeses d’esperança que, de moment, ja s’han fet realitat. Fins i tot, desperta enveja.
Ja queden poques hores per a la seva proclamació com a president dels Estats Units i ja fa mesos que s’ha convertit en la gran esperança dels nord-americans i l’home que ha de liderar el nou canvi al món. És difícil d’imaginar aquest mal moment global sense ell, sense el primer president dels EUA que ha traspassat fronteres virtuals gràcies a les TIC i que vol posar fi a l’herència Bush. Potser sí que no serà tan fàcil aquest canvi com auguren els detractors, potser sí que es trobarà més dificultats per donar sentit a les esperances com pensen els pessimistes, però aquest mal moment econòmic i bèl·lic encara seria més complicat sense ell. Sembla impossible divisar el panorama mundial sense Obama i el llegat que, fins i tot, ha deixat ja sense governar. Obama és sentiment, emoció, lideratge, ganes de canvi… que feia molt temps que necessitava la política a gran escala. Per fer una comparació, Obama, tot i els seus possibles defectes, té una preparació i ha demostrat un lideratge potencial que està a anys llums de qualsevol polític europeu.
La política necessita canvis ràpids en aquests nous temps i Obama encarna la transformació que molts polítics demanen però només ho diuen amb la boca petita. I la gran sort és que aquest gran icona mundial només podrà estar vuit anys en el càrrec (cicles que determinen excel·lents discursos de comiat com el John McCain). Aquesta limitació ja genera una diferència abismal amb la nostra política. I mentrestant, Europa mantindrà les sinèrgies de la divisió sobre com cal planificar la UE, sobre qui ha de manar i com fer-la menys funcionarial. En definitiva, una UE que es mou fa massa anys a marxa lenta, mentre els Estats Units volen continuar canviant per ser millors. I aquesta virtut de l’ADN com a societat és indiscutible. Per tant, Hope and Change and Yes we can!
El Barça ha fet una primera volta de lliga històrica: amb registres de record. Impensable fa sis mesos, quan el càrrec de Laporta trontollava, producte de massa errors interns, i l’equip es trobava a la fi de l’era Rijkaard, que no va tenir la sortida del club que mereixia. La terna entre Mourinho o Guardiola era una aposta futbolística que no es podia comparar, però la directiva va arriscar quan més debilitat estava Laporta. Si s’hagués triat el tècnic portuguès es jugava a cavall guanyador, però la seva mentalitat no encaixava massa amb la filosofia del Barça. Però la carta de l’entrenedor més arrogant del moment era la més desitjada per l’afició després de dos anys sense títols. Per contra, Pep Guardiola era el desconegut tot i ser un home de la casa, i amb un perfil que, si les coses no anaven bé al començament, tornarien ràpid els mocadors a l’estadi contra la llotja. Parlant clar, no era un bon escut per a Laporta després de tanta guerra.
Pep Guardiola sempre ha donat la sensació que tard o d’hora li arribaria aquesta oportunitat. Però no tan ràpid, encara que ja va anar a la candidatura de Bassat, un dels millors publicistes del món. Ara, mig any després, tot és eufòria controlada, amb un etern rival que genera una imatge penosa, la sensació que la calma ha estabilitzat la presidència i un tècnic que ja ha guanyat una credibilitat que augura un cicle. Guardiola té el mèrit d’encarnar la renovació d’una etapa que sempre ha necessitat estabilitat i menys altivesa presidencial. Fins i tot, ara que les coses van molt bé no es deixa de parlar de Sandro Rosell amb filtracions interessades.
