Posats a haver de triar, si algú havia de donar la victòria a Espanya contra Holanda en la final del Mundial m’ha agradat que fos un jugador com Andrés Iniesta. També se’l mereixien Pique i, especialment, Xavi, després de què Puyol ja fos decisiu amb el gol contra Alemanya a semifinals. Però Iniesta té aquest encant de ser un gran ídol però sense aspirar mai a voler ser comparat com un galàctic per la premsa espanyola. Ha acabat triomfant al Barça per la seva classe i també pel seu carisme, sense tenir la necessitat de ser aquell jugador que ajuda a vendre portades a la Brunete Mediática. A l’estil del que vol transmetre Casillas, per exemple, però sense la relació tan forçada a Sud-àfrica amb la periodista esportiva de moda, sobretot, durant els partits. En aquest Mundial, s’ha parlat molt del porter del Madrid amb Sara Carbonero i l’encert del pop Paul en les prediccions dels partits, com si tingués una bola de cristall, però a mi el que més m’ha agradat ha estat el detall d’Iniesta amb el record amb Dani Jarque i la naturalitat amb què va encaixant les famoses preguntes sobre si va ser el gol i el partit de la vida. Tant de bo, aquesta premsa esportiva espanyola tan necesitada d’ídols com Alonso, Nadal i Lorenzo… i de periodistes que es posen la samarreta durant la retransmissions no facin mail mal bé l’esperit d’esportistes com Andrés Iniesta.
Els titulars de la història recent de Catalunya s’han escrit gràcies a persones com Juan Antonio Samarach. Protagonistes de grans llums i també grans ombres, Catalunya s’han fonamentat en les idees de persones que provenien del franquisme i que, gràcies a la seva fidelitat al dictador, van projectar el seu lideratge econòmic o polític o social a casa nostra. Van sembrar i van recollir els fruits, alhora que van ser respectats. Samaranch encarnava aquesta gran figura de personatge factòtum que tenia uns ideals construïts en clau espanyola i així era com interpretava el seu rol. I poder. I hem d’admetre que a persones com ell, la seva trajectòria els va anar i els va molt bé. Com a president del COI, va ser el “pare” de l’olimpisme modern i el gran artífex del Jocs de Barcelona 1992, és indiscutible, i també la figura de mecenes i persona influent per als negocis, per a entitats com “la Caixa“ i per a l’esport. I aquesta nostra història que ens han anat escrivint diria que, fins i tot, li ha anat més bé a Espanya que no a Catalunya perquè els poders fàctics volen personatges com Samaranch. Personatges que encarnin el paper de grans delegats des de Barcelona. Per això, continuo tenint la sensació que s’han transformat els rols i les nissages però que els vincles identitaris es conserven gràcies a ells. I la resultant és que Catalunya tant hi guanya com perd. I ja han passat gairebé 35 anys de la mort del cabdill.
Al final, després de gairebé quatre anys, el procés del Nou Estatut al Tribunal Constitucional ha de tornar a començar en votar els magistrats no a la ponència. Una decisió frustrant per a les aspiracions del poble de Catalunya. Tant que s’havia parlat de la retallada del text que va aprovar el Parlament però, al final, s’ha de tornar a començar, ja que els membres del TC s’han acabat per rentar les mans com va fer el procurador romà Ponci Pilat. La història de Catalunya ja fa massa temps que s’escriu a base de derrotes i frustracions, i una vegada més els guardians de les lleis d’aquesta Constitució Espanyola tan interpretativa han evidenciat la seva autoritat. I en aquest cas, fins i tot, sense haver d’intervenir i deixant per terra la proclama conjunta del sentiment del poble català expressat a través de la unanimitat. Tot aquest nou atzucac no pot tenir cap sentit dins d’aquesta nova Europa i que s’ha anat transformant en estats després de la Segona Guerra Mundial. Què no pot tenir legalitat el Parlament de Catalunya? Què no és prou representatiu?
Després de tanta espera, la reacció del TC arriba a les portes de la Diada de Sant Jordi, que ens permet brillar al món com a territori i demostrar l’encant de la nostra festa nacional. I dos dies després, el 25-A, moltes poblacions i ciutats celebraran els consultes sobre la independència. És prou simptomàtic el que promouen aquestes consultes i és una llibertat d’expressió independent que, en molt poc temps, ha descol·locat els immòbils partits polítics que durant molts anys no s’han atrevit a fer aquest pas. Tornarà a ser la reivindicació dels catalans que pensem en una Catalunya lliure.
La “seva” festa nacional ja té un clàssic incorporat des que Rodríguez Zapatero governa l’Estat espanyol., ja que l’escridassada reivindicativa del 12 d’octubre ha anat en augment cada any durant la desfilada militar. És un concepte discutit i discutible aprofitar el moment per criticar la política de Zapatero, però també és just que els ciutadans es puguin expressar amb llibertat. No crec que xiulant Zapatero se sigui més o menys espanyolista, però en tot cas aquesta festa no és “normal” i no engloba el sentiment d’espanyolitat de tots els ciutadans de l’Estat. Ni tampoc el sentiment d’hispanitat. A més, l’homenatge a les forces militars, amb els temps actuals, tampoc hi ajuda. Sobren motius per pensar que la bandera espanyola no és “normal”, com tampoc ho és la senyera. El govern espanyol es pot defensar dient que les crítiques no s’efectuen en el lloc i el moment adequat, però posats a voler escenificar identitats no poden pretendre que siguem el que vulguin, ja que amb els sentiments no hi poden fer res. Per això tenen el dret a xiluar i tenim el dret a desvirtuar el sentit de la festa, per molt que, fins i tot, la ministra de Defensa sigui Carme Chacón.
Al final, com era d’esperar, el govern espanyol apujarà els impostos. Era el més previsible degut a la situació en què troba econòmicament l’Estat i la necessitat que té de disposar de liquiditat -altrament dit moderació fiscal-, ja que la crisi econòmica també ha provocat els seus efectes a nivell públic i també en tots els nivells: estatals, catalans i locals. Tot i ser una mesura que l’executiu de Zapatero no voldria adoptar, tots els fronts oberts requereixen un altre augment dels impostos. Però a banda de la decisió, el govern espanyol ha donat una imatge de desconcert preocupant en un moment tan delicat econòmicament parlant com aquest. Blanco ja no va estar encertat en l’avançada de les seves declaracions i la ministra Salgado també ha evidenciat una manca de lideratge al respecte. Finalment, Zapatero ha hagut de reconduir l’estratègia però ha demostrat una feblesa executiva a causa de la improvització (tampoc l’economia és el seu fort).
Amb Solbes com a ministre, la confiança amb el govern de Zapatero ja es va deteriorar des de fa un any i ara que arriba realment l’hora de la veritat, Salgado també dóna les mateixes vibracions preocupants. I mentrestant, les previsions sobre el futur de l’economia espanyola no són ecoratjadores i la realitat és que les potències econòmiques mundials ja es comencen a reactivar. Al pas que anem, encara s’engrandeix més la figura de Rato com a ministre d’Economia. Amb Sarkozy o Obama potser ho seria.
Van passant els dies i els mesos i el govern català continua pendent de l’important acord final del finançament. Hagués estat més fàcil saber fins on podia arribar l’executiu de Montilla sinó s’hagués situat la reivindicació catalana dins el mateix concepte autonòmic del “café para todos“. Però continuem encallats i esperant una resposta positiva: mentre es dissimula la calma a Barcelona i els nervis a Madrid. Hauríem de dir que, per sort, l’acord hauria de ser ràpid i positiu, ja que tenim el mateix “color polític” entre els dos negociadors, però les vibracions no són bones pels interessos de cada govern, amb el pes de la crisi. El mateix Castells, un bon conseller, n’és un bon exemple del rol que ha generat aquest procés.
I en un tema tan esperat com aquest i amb tantes proclames des de Catalunya, s’espera un bon retorn després del suport electoral que es va donar a Zapatero perquè sortís reelegit. Montilla és conscient que si juga molt més que Zapatero en aquesta negociació que es cou a foc lent i que les grans obres dels mandats passen per aconseguir els objectius que saps que l’anterior president no ha aconseguit ni el que vindrà a posterior aconseguirà. Però, de moment, del finançament se n’ha fet una gestió tan política que empresarialment ja faria dies i mesos que seria mort. I mai s’hauria d’oblidar que els clients (votants i ciutadans) sempre tenen raó. Farà més Obama en quatre mesos que…
Just un any després, la crisi econòmica està passant factura al govern espanyol i qüestiona la seva credibilitat a base de mals resultats que no paren de progressar. Zapatero i Solbes van esquivar les previsions econòmiques a inicis de 2008 per evitar una davallada en les eleccions del 14 de març, però ara aquell interès electoral torna al PSOE en forma de bumerang. L’executiu socialista no para d’anunciar mesures econòmiques urgents per combatre la crisi, però els diners públics gairebé mai són immediats. I el greu moment també provoca que Zapatero, el polític de les reformes socials, també està lligat de mans i mànigues en aquest sentit. La legislatura 2004-2008 va ser la del canvi, però sense aconseguir els grans objectius de generar un gran canvi amb el País Basc respecte ETA i impulsar un nou Estatut a Catalunya.
Són altres temps després de l’esperada victòria contra Rajoy, són onze mesos després d’un bon màrqueting electoral (el web con Z de Zapatero ja està inactiva) i venen temps molts difícils, amb tensions amb les grans empreses, patronals i les entitats d’estalvi. Tindrà encara més problemes Zapatero mentre aguanti Solbes al govern (mentre Vegara, Sebastián i Almunia esperen el seu moment), però per sort seva, no hi ha lideratge al PP i ni sap aprofitar aquest moment per demostrar que està preparat per governar, després d’aconseguir més de deu milions de vots. I Rato també sembla que comença a esperar el seu moment, com Gallardón i Aguirre, que ja fa temps. El que provoquen els mals moments.
Mentre augmenta la tensió en el joc d’espies de la cúpula del PP, Catalunya ha fet un pas important amb la inauguració de la delegació al “cor” de Manhattan. Potser és una aposta massa cara, massa atrevida i costarà amortitzar la inversió, però mentre el ridícul del Rajoistes, Gallardonistes i Aguirristes fa cada vegada més mala pinta i necessita sang i cadàvers, Catalunya inverteix a l’estranger. I a Nova York, als Estats Units, cal fer-ho amb garanties i convicció. Podrem presumir de tenir seus sempre que funcionin, sempre que siguin dirigides per persones eficients i creguin en el projecte de Catalunya com a país. Projectar la marca Catalunya no és fàcil, l’exemple més clar ja el tenim ben a prop amb Brussel·les, però s’han d’anar pujant esgraons. Tot i les crítiques. I demostrar-ho, amb resultats.
I tot això passa, el proper objectiu és l’Argentina, mentre a 600 quilòmetres inverteixen en la guerra bruta de la política. Massa interessos en joc en la comunitat estrella de l’Estat espanyol per la pugna del poder sense escrúpuls, amb la Brunete mediática enfrontada. Posats a comparar diria que és, fins i tot, més car invertir en aquest ridícul d’expolicies, carregat d’interessos per desbancar Rajoy, amb l’afegit de l’enfrontament de mitjans partidistes, que no impulsar delegacions per tenir petits lobbys. És més, Catalunya està obligada a fer-ho i a desacomplexar-se.
Fins i tot la ministra Magdalena Álvarez ha demanat perdó públicament pel caos que ha patit l’aeroport de Barajas aquests darrers dies a causa de les nevades. Una vegada més, s’ha evidenciat les deficiències que pateixen els passatgers quan els dirigents de les grans infraestructures no estan al nivell d’una cosa que s’anomena poder de reacció. També es van cancel·lar vols aquests dies en altres ciutats com Nova York o Londres però aquí hi ha un descontrol inusual. És lògic que no es pugui culpar a la ministra ni a Iberia del mal temps però sí que tenen la infraestructura necessària per gestionar les dificultats que poden arribar a patir les 45.000 persones que poden veure’s afectades durant un cap de setmana. Després s’intenta salvar la situació com es pot, però la imatge ja està donada i el més emprenyador de tot és veure que no se n’aprèn. Els passatgers, com sempre, pagant per endavant i pendents d’una resposta que mai arriba al nivell d’un país que sembla que no es podrà treure mai la imatge de la pandereta.
Els Borbons espanyols han aconseguit caure bé a la majoria dels espanyols i tot se’ls perdona: relliscades incloses com la recent de la Reina Sofia amb el llibre de Pilar Urbano. Mediàticament, han fet molta beina de portes endins per tenir una quota de pantalla impecable i viure del rèdit del procés democràtic en la transició, que d’això ja fa 30 anys. El negoci passa per res de draps bruts -i n’hi ha- i gairebé a cada gran aparició pública, tot preparat i fins i tot, calculat per a l’impacte posterior. Per desgràcia, hi molts programes televisius del cor però gairebé en cap s’ha entrat a fons el tema de la monarquia espanyola. Són vividors milionaris que són afables.
Rei, reina i fills han estat protegits, tot i una constant de realitats que han quedat en llegendes urbanes. I ara és el pensament de la Reina el que ha demostrat que aquesta elit viu, pensa i actua molt diferent a la gran majoria però clar… tenen la garantia del poder i la democràcia. I aquest stablishment és comprat per a nobles que els defensen i en treuen un rèdit. Aquí només un petit exemple a La Vanguardia. Que ho pensin ells, d’acord, però que a més els comprem els arguments demostra la submissió a canvi de prebendes.
