Com era d’esperar, la direcció del PP de Madrid havia de guanyar el pols amb València. Al final, Rajoy ha imposat a Camps la destitució de Ricardo Costa, Ric com se’l coneix. Calia un cap de turc a tot l’afer del cas del cas Gürtel per intentar passar pàgina. El president valencià és qui n’ha acabat pagant les conseqüències perquè calia mostrar públicament que des de Génova és on pilota tot l’aparell del partit. Però si Costa parla, acabarà de morir políticament matant i encara pot enriquir molt més el sumari del cas. Els 17.000 folis públics de més de 50.000 encara poden ser pocs si Ric Costa acaba rebel·lant més informacions. Sens dubte que del cas Gürtel sabia o escoltava: va amb el càrrec. Però com tants altres.
Complert l’objectiu, ara el PP intentarà refer les esquitxatges de sang escampades arreu del PP i tallar a temps els circuits de connexions, ja que aquest lamentable cas no és res més que l’evidència de les irregularitats del finançament de partits i com funcionen segons quins mecanismes quan s’activa el pla B (diner negre) perquè tot funcioni com si fos el pla A (dins la llei).
Quina casualitat que el PP presideixi la comissió d’investigació sobre el presumpte cas d’espionatge a la Comunitat de Madrid. És un descrèdit més de la política, que evidencia realment fins a quin punt es vol arribar en aquest escàndol intern al PP originat per la pugna pel control del partit entre els dos blocs alternatius al lideratge de Rajoy: els d’Esperanza Aguirre i els de Ruiz Gallardón. El parlament madrileny ha triat el diputat popular Benjamín Martín Vasco per presidir el grup que haurà de resoldre l’entrellat, que ha acabat manificat pels altaveus mediàtics de cadascun dels interessats: la presidenta madrilenya a través d’El Mundo i l’alcalde de Madrid, amb El País. I en el neutral Martín Vasco i vuit membres més caurà la responsabilitat de decidir què ha passat, just després que la també popular De Cospedal fes com el pretori Ponç Pilat i acabés demanant l’aigua per rentar-se les mans (i va prometre contundència). Un mort que es treu de sobre Rajoy per salvar el partit, però la guerra freda entre els aspirants continua i el PSOE, lògicament, espera que acabi amb sang i fetge per debilitar encara més a un partit cada vegada està més trencat i menys pendent de fer una oposició sòlida, a més d’evidenciar que no està preparat per retornar al govern. I just quan ho té més fàcil que mai.
