Em costa escriure de Vicenç Ferrer perquè m’emociona tot allò que ha arribat a fer a l’Índia i l’abast internacional de la seva fundació. A més, va ser molt emotiu tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo per al diari fa anys i més endavant escoltar les seves reflexions en algunes trobades a Catalunya. És potser la persona que més m’ha impactat per la seva humanitat i senzillesa. I ens ha deixat després d’anunciar-nos setmanes abans el seu delicat estat de salut. I el seu adéu va coincidir amb un capítol més dels escàndols sexuals de Berlusconi i ha quedat enfosquit per la polèmica envers l’absència dels representants del govern català en els seus funerals a l’Índia. No és just i no mereixia aquest pòsit, ja que té molt més mèrit tot allò que ens ha deixat, amb l’ajuda als més necessitats en un dels racons més pobres del planeta. Per sort, en el capítol periodístic dels elogis, he vist que a internet les mostres de suport han estat constants: blocs, microblocs i xarxes socials.
I encara em xoca més avui, quan amb l’adéu inesperat de Michael Jackson s’ha parlat àmpliament en els mitjans catalans de la mort d’aquest icona de la música pop. Diria que és el resultat d’aquesta societat mediàtica que necessita personatges transformats en reis del que sigui (si cal, sense valors) i que donin joc constantment més enllà del món artístic (sorolls). I és clar, no ven un català universal com Vicenç Ferrer, un missionari que va fer un gran obra humana des del silenci i que sembla impensable que algú es pugui atrevir a pensar en repetir. Per això, les noves generacions aspiraran a ser Michael Jackson i no Vicenç Ferrer.
Música / Thriller # Michael Jackson
