Aprenent a viure

Quan a vegades vols córrer i no saps per què, potser és quan després t’acabes aturant. Hi ha moments que conviden a fer una pausa i pensar què has deixat enrere i quin futur t’agradaria o vols que t’esperi. Avançar no és fàcil però sempre és millor fer-ho envoltat de la família, dels qui consideres com amics i dels qui, a més, pots aprendre. I d’aquest tipus de persones, per sort, cada vegada n’hi ha més. D’ells aprenc cada dia encara que sigui amb petites dosis. Aquesta és la grandesa de la vida que escollim cadascú. Potser ells no ho saben i ni s’ho imaginen, però compartir aporta feeling a la vida. Un sentiment que es va forjant i que enriqueix  i que,  sens dubte, és necessari en aquesta nova societat del coneixement que cada vegada és més emergent en aquest nou segle XXI. Com les ganes d’aprendre, millorar, compartir idees i projectes, i les ganes de sentir la llibertat i el meu país petit. Anar teixint societat i territori.

Ara és un bon moment per pensar en un full en blanc, en un disc sense música o en un post per escriure.  Com si fos un recomençar. Toca valorar l’abans i el després. I, per tant, em sento afortunat per molts moments de felicitat. I tot això, al costat dels cicles de la vida, amb moments bons i moments. I en vindran més, però em sento amb la mateixa esperança de sempre, amb ganes de noves il·lusions, els reptes d’ajudar  i la convicció que no puc enganyar la meva brúixola interior, com molt bé em va recomanar un dia l’admirat Àlex Rovira.

Una abraçada pare.