Al teu esforç i somriures
No m’agrada gaire nedar però en els darrers mesos ho he intentat fer-ho pèriodicament. Trobo a faltar-hi alicients i he d’admetre que m’ho prenc com una lluita contra mi mateix. Com aquell que va a correr o agafa la bicicleta, que cada vegada fa un pols contra la mandra personal Però nedar… massa rutina en quatre parets. Com si em faltés aire. El cert és que darrerament he coincidit en el teu horari i suposo que coincidirem. Així ho espero. I tot i la maleta que tots portem a dins quan ens llancem a l’aigua tu tens un handicap més. Però l’afrontes cada dia amb esforç, amb ganes de contrarestar-lo i complir amb els teus objectius. No són els mateixos per a la resta: la teva arribada, fins i tot, ja és diferent. I hi ha un testimoni teu que ens observa quan som a l’aigua. I tu no n’ets conscient però aquell silenci i la imatge m’ajuden a valorar molt més el que puc tenir quan neix el dia. No sé si aquestes sensacions les tenen altres persones en aquell moment, però involuntàriament em convides a reflexionar-hi. I a més, m’agrada la teva simpatia quan hem coincidt abans, la teva predisposició a demostrar que vols superar-te. Amb un somriure sempre a punt als teus llavis. M’alliçones perquè, involuntàriament, em convides a recordar que, malgrat les dificultats, no és tan difícil saber viure en aquest nostre món.
Música / So Munch More # Beth Orton