Obama, any I

Em va agradar molt la victòria d’Obama en les eleccions d’ara fa just un any als Estats Units. Va ser el triomf d’un canvi, esperat, a la gran potència mundial. Era l’evidència d’un final de cicle de Bush, amb el que tot això comportava, i l’inici d’un nou moviment més social que pretenia impregnar amb el seu “Yes, we can” a escala global. Obama tenia un encant especial i era un home amb un lideratge que va arribar a concentrar els mitjans de tot el món a través d’internet. Superar Hillary Clinton, l’altra gran candidata demòcrata, en les primàries ja va ser un exponent de les seves possibilitats. Obama, a més, va tenir el mèrit i el valor de creure-s’ho, juntament amb el poder d’una campanya excel·lentment gestionada i que va arribar a despertar moltes complicitats allà on anava. Amb la victòria final sobre McCain -quin brillant discurs com a perdedor-, es va convertir en el gran líder mediàtic del segle XXI, en l’era que la informació és global i instantània.

I Obama va ser el primer polític en creure en aquest nou potencial de les xarxes socials, amb un missatge ben estructurat, per convertir-se en un personatge global. El seu progrés va ser espectacular, amb uns discursos tan perfectes que podien ser “comprats” per qualsevol altre candidat i qualsevol ciutadà d’un altre país. Un any després, té ara el repte de governar un país que vol continuar sent un referent, liderar l’hegemonia mundial i recuperar els valors que l’apropen a l’exterior, que és un gran deute pendent. Li queda un llarg camí en aquest primer mandat. S’ha perdut aquell encant, com era d’esperar, però mereix l’oportunitat de continuar-ho intentant.

Música / You Could Be Happy # Snow Patrol