Miró a la Tate (XII)
La Tate Modern, un edifici imponent de Giles Gilbert Scott (creador també de les mítiques cabines de telèfon de color vermell), exposa des del 14 d’abril i fins l’11 de setembre una retrospectiva de Joan Miró. Diria que té un valor incalculable aquesta exposició: dimarts mateix, estava plena de gent la quarta planta del museu per veure les obres del pintor català. I feig goig veure-hi persones de tantes nacionalitats per admirar la col.lecció a un preu de 15 lliures.
La Tate és fascinant, per a molts el millor més atractiu del món per la modernitat que desprèn. Com si generés emocions. Gratuït com la majoria de grans museus londinencs, cèntric (al Southwark, una de les zones de la ciutat que més m’agrada per passejar-hi; sempre descomptant Richmond i Hampstead) i aposta cada vegada més pels formats audiovisuals i la interacció amb els visitants. A més, preparat sempre per rebre ajuts dels visitants i patrons i amb botigues i restaurants que són una temptació. A banda dels “clàssics” contemporanis del Tate (Picasso, Matisse, Lichtenstein, Warhol…), amb peces de Giacometti, em van agradar molt els formats atrevits de Mitch Epstein.
