La majestuositat del Canigó
Les meves passes cap a tú no han estat fàcils des del Refugi de Mariailles. Un camí llarg proveit de multitud de pedres, trossos de troncs, i fulles, custodiat per una flora magnífica a banda i banda, on la grandesa del silenci més plàcid, sovint queda segat per el soroll de l’aigua i el cant d’algun ocell. Un itinerari complicat, amb rius per creuar, on en diferents trams les roques imponents es dediquen a barrar el pas, la sensació constant és la d’un joc entre la natura i jo. Però et vull veure, contemplar-te, saber perquè ets una muntanya tan estimada per catalans i francesos… Així que petjada rera petjada, m’apropo als teus peus i alçant la vista cap d’alt et veig Canigó, imponent, majestuós, 2.786 metres de roques sòlides et fan gran, molt gran.
La teva bellesa és única, ara entenc que Jacint Verdaguer et tries a tú per parlar del conjunt de pics i serralades que t’envolten. I quan assoleixo la fita de tocar la creu del teu cap, com si d’una corona d’un rei és tractes, les llàgrimes llisquent… t’estimoni absolut dels sentiments més vibrants cap a tú. Contemplar amb tú tot el que t’envolta, no es pot descriure, és la sensació que s’atura el temps, ganes de deixar-se captivar pel moment i acomiadar-me de tu amb una abraçada i deixar anar un pensament… fins aviat!
Música | Crash into me # Boyce Avenue