Una acció a Brussel·les i paraules després d’un any
Els humans tendim a la comoditat i encara més en aquesta època que la tecnologia ens ha facilitat molt més les coses. Hi ha un munt d’exemples. I al mateix també ens hem instal·lat en aquesta mena de confort que al conjunt de la societat ja ens va bé. Per això, cada vegada estem menys acostumats als grans canvis i a protestar o reivindicar-nos. I si a més, hi afegim la crisi financera ja tenim l’excusa perfecte per no haver anat dissabte a Brussel·les. Començant per mi mateix.
Amb tants balls de xifres, encara desconec quants catalans hi havia a Brussel·les però veient les imatges i la satisfacció dels qui van tenir l’oportunitat de ser-hi ja té mèrit el que han aconseguit. Potser aquesta iniciativa ha comès molts errors, ha tingut problemes de logística i potser la societat civil no està tan preparada organitzativament com sembla, però l’acció ha valgut la pena. Si més no, tenim una unió identitària, una reivindicació de Catalunya, una proclama nacionalista que va més enllà dels clubs esportius. I rebrà crítiques perquè per a alguns només poden quedar bé les protestes de la dreta a Madrid els dissabtes a la tarda, davant de la Plaza de Colón.
En definitiva, un fet que gairebé coincideix en el temps amb el primer any del segon mandat de Zapatero. Aquí, de moment i per desgràcia, només tenim paraules: fins i tot les mateixes proclames al vent que a Brussel·les. Des del 9 de març de 2008, no tenim res del qual els catalans, amb el nostre gran suport al PSOE, ens en podem sentir satisfets. En hem de conformar amb els ministeris de Chacón i Corbacho? I posats a comparar, aquí sí que hi ha un rol enorme entre els “il·luminats” que un bon dia es va proposar du 10.000 catalans a Brussel·les, amb la gran maquinària de poder i diners que suposa tenir un poder instal·lat a La Moncloa.
Música / Buscant l’espantaocells # Bikimel