Lisboa. Cascais i Estoril (IV)

Provat el bacalhau, les sardines al carbó, la Sagres i la Super Bock, el pastéis de nata i les queijadas, i la sala picant piri-piri, és el moment d’escapar-se a Cascais i Estoril. Per cert, posats a triar, comprovo que amb algunes consultes improvisades, la majoria de ciutadans autòctons prefereixen la platja de Cascais. La primera sensació és que els palauets de primera línia de mar ja no encaixen en aquestes poblacions, que semblen dues destinacions turístiques més de l’Algarve. Fins i tot el famós Casino, ja té un restaurant oriental als seus baixos. Per això, m’hagués agradat arribar-hi un segle abans i veure l’encant dels antics balnearis de la noblesa.

Dos dies magnífics de sol, molta gent -sobretot jovent-, moltes famílies amb la nevera a passar-hi el dia, sorra ben fina i algun matrimoni d’edat avançada que, per tal com van vestits, evoquen el que ja sembla un passat en extinció. Però ajuden a situar el que era en l’espai temps. Quan “la mar” puja a mitja tarda és un bon moment per anar a visitar la XXIV Fira del Llibre de Cascais. I una llàstima arribar uns dies tard a la “riviera” portuguesa per als concerts de Diana Krall, que m’encanta, i Elvis Costello & The Sugarcanes. Una recomanació: recórrer els tres quilòmetres de costa que separen Cascais d’Estoril per contemplar més a prop les restes d’una època daurada i un litorial que, per sort, està molt menys castigat que el de Catalunya.

Música / Haja o Que Houver # Madredeus