Fins on arriben les competències del conseller Huguet? I les del conseller Castells? I les de la ministra Salgado? Qui lidera el pla i la gestió anticrisi? En una societat en la qual estem acostumats a rebre impactes mediàtics sobre líders carismàtics, ens trobem en un moment delicat de la nostra economia a escala local i global i encara ara patim una manca de lideratge polític. D’acord que és l’escenari democràtic el que ha provocat aquest organigrama polític però si no hi ha una cara visible a qui plantejar un model integral, a trobar solucions, donar respostes… tota la gestió necessària encara és més complicada. I un exemple clar i rotund seria el de la Seat a Martorell.
És un moment en el qual els empresaris volen solucions i els sindicats i treballadors, també! I encara més els desocupats, que en els propers mesos es quedaran sense atur. I després? Què passarà a final d’any? Mentrestant, encara que no sigui fàcil, continuarem buscant respostes a algú que pugui afrontar la realitat que, per complicada que sigui, deixa cada dia gent sense feina. Ha de ser un líder que tingui ganes de cremar-se (arriscar-se i no amagar-se) si cal i demostrar que la professionalitat, fins i tot, pot superar la pròpia política. És el moment, és necessari i la realitat ens ho demostra amb constants (mals) indicadors. I va molt més enllà de les prediccions dels predicadors de moda, les fórmules de sempre i la nova era del coneixement.
El Banc d’Espanya acaba de moure fitxa en anunciar que intervindrà Caja Castilla-La Mancha (CCM), després del fracàs perquè no s’ha produït la fusió amb Unicaja, que ha fet marxa enrere perquè volia més avals per fer-se càrrec de l’entitat. Finalment, després d’un any de comprovar-se que la crisi no havia perjudicat el sistema bancari espanyol, canvia el panorama en produir-se la primera maniobra del Fons General de Dipòsit (FGD) per salvar una caixa. I és fàcil de preveure que no serà l’última. Tant mirar com patien els altres governs europeus dels països capdavanters i també la nova administració Obama, que ara resulta que comença a moure’s el taulell del joc bancari espanyol.
I li tocarà al FGD donar emissions de participacions preferents i la compra d’avals per, a través del prop de 2.000 milions, per proporcionar liquiditat a la caixa amb seu a Toledo i que aquesta es mantingui operativa. L’objectiu immediat del BdE i de l’executiu de Zapatero és garantir el finançament de CCM per assegurar els estalvis dels clients. I mentre tot això passarà a causa de la recessió, esperarem a veure si hi ha més fallides, fusions i més casos com els de Mario Conde. Al final, quan s’acabi aquest cicle negatiu, la incògnita serà veure si només queden 7 o 8 caixes d’estalvi espanyoles.
Ha estat una protesta històrica la dels empresaris catalans al Congrés per reivindicar un canvi en la política de Zapatero. Com bé recordava durant el trajecte amb el TAV el propietari del Tapas Bar, en 40 anys com a empresari mai havia vist una cosa així. I volia ser-hi. La concentració més l’entrega de les propostes als diferents líders polítics, va voler ser una escenificació urbana de la Pimec (res de tancar-se en un dels tants despatxos del parlament espanyol) per mostrar el malestar dels petits i mitjans empresaris per la situació en què s’ha arribat.
La crisi era visible fa un any però Zapatero va preferir centrar-se en les eleccions. Un any després, el panorama local i global s’ha agreujat i els petits motors econòmics del sistema reclamen mesures urgents per combatre el mal moment. No es cansen de dir que no volen ni suport ni diners sinó ajudes. Especialment, canvis legals per combatre la morositat i no sentir-se escanyats per aquest aspecte. I la reunió de la setmana passada tampoc va ser positiva, segons va reconèixer el mateix Gonzàlez. Per començar, ni Solbes hi era.
Però reivindicar-se a Madrid també té un risc i es va comprovar amb el suports que rep el PP. Els empresaris volien una protesta silenciosa però van patir tensions quan van aparèixer els líders populars en ple carrer. La maquinària del PP i del PSOE sempre són a punt governi qui governi, però es va superar el mal moment amb la seva marxa. Els líders catalans van admetre que la situació comença a canviar però l’onada d’esperança encara trigarà en fer-se realitat. De moment, la protesta del canvi ja s’ha fet (ara protesten els empresaris; això sí sense pancanters ni crits), l’exigència d’un model més competitiu ja és a les mans dels governants i, mentrestant, caldrà valorar la reivindació, les conseqüències del gran suport rebut arreu de l’Estat i el per què de la demostració que el grans problemes de Catalunya sempre acaben passant per Madrid. Que tinguem sort en aquest nou canvi de paradigma econòmic!
Jonathan Jarvis és l’autor d’una bona explicació gràfica sobre la crisi financera i m’ha semblat oportú de penjar al bloc. La conclusió és que per molt que esclati l’economia durant els cicles negatius de la història, els diners sempre acaben a les mans dels poderosos.
A banda de desviar el mal moment econòmic amb la pressió mediàtica contra els escàndols de corrupció del PP, tot i que si governessin els populars la persecució canviaria de bàndol, i de plans d’ajuda econòmics que mai acaben d’arribar, quin és el projecte del govern espanyol per sortir de la crisi? És cert que la davallada és global a causa d’aquest tipus d’economia que s’ha generat, però la situació és tan delicada que la bola de neu cada vegada es més gran i això genera que vagin caient pel camí més empresaris i sectors. Amb els efectes directes sobre la pèrdua de llocs de treball i l’atur. La sensació resultant després d’un any és que els nostres governants estan pressionats, volen evitar el tancament d’empreses sense futur per no sentir-se qüestionats i donen poca sensació de lideratge perquè les accions ràpides no arriben a causa d’aquest gran sistema indefinit.
I com que no hi ha un pla concret, tot i que demà l’intentarà presentar el Consell de Ministres, cada vegada més empresaris lamenten aquesta situació que consideren “vergonyosa”. La solució, de moment, ha estat la d’evitar la pressió mediàtica, no alertar el mal moment per no ser pessimistes, però la realitat del país comença a ser una altra. La crisi ja no és de la construcció sinó de liquiditat i si una empresa cau després de l’esforç de 15 anys, el període mínim per consolidar-se, després és molt complicat que es pugui aixecar. Mentrestant, esperem que els nostres polítics s’escoltin els empresaris que poden liderar aquest mal moment, potenciïn als qui estiguin disposats a promoure més llocs de treball i donar suport a les que tenen la vocació d’internacionalitzar els seus productes o serveis (no pot ser que el web del COPCA tingui aturat el servei de notícies al juliol de 2008). En definitiva, ara no és el moment d’obra pública sinó el d’estimular l’esperit dels emprenedors.
Els efectes de la crisi han provocat l’inici d’un període de recessió. De moment, és un fet insòlit en els últims anys i més, si tenim en compte la bonança dels últims anys. És per això que ens hi haurem d’acostumar. I aquesta crisi estructural que se’ns planteja reivindica la suma de la unitat política, la unitat econòmica i la unitat social. No hi ha una altra fórmula per resoldre els greus problemes que comença a patir la gent del carrer. I tinc la sensació que després de la compareixença de Zapatero al Congrés, amb trama de corrupció inclosa en el PP (quin paperàs el de De Cospedal i que maquiavèl·lica és Esperanza Aguirre), la política continua instal·lada en un estadi massa superior. Irreal, d’enfrontació constant i poc terrenal.
I en aquests moments delicats, tenen massa coses a dir 86.000 regidors, gairebé 9.000 alcaldes, 17 presidents autonòmics, gairebé 1.600 parlamentaris autonòmics, 350 diputats al Congrés, 300 Senadors, 200 parlamentaris a la Unió Europa, tota una Casa Reial i 20 ministres i tots els seus adjunts. És temps de canvi de paradigma, de la transformació de la cultura de l’especulació en la de la cultura de l’esforç i si la política no es remodela amb urgència, quedarà en evidència per les mateixes ànsies socials de canvi.
El sector del metall de Catalunya realitzarà avui la primera manifestació per protestar per la situació en què es troben a causa de la crisi. La Unió Metal·lúrgica de Catalunya (UMC) reivindicarà els problemes, principalment de liquiditat, que tenen les empreses del metall, i per exigir mesures per pal·liar la crisi pel que consideren una «escassa resposta de l’administració». Les principals reivindicacions del sector també se centren en les dificultats d’accés al crèdit i a la caiguda de la demanda. Serà la primera protesta important que es farà a Catalunya en iniciar-se la crisi, després de la gran davallada que han patit els sectors de la construcció i l’automoció. Ara, serà el metall qui exposarà la seva situació i l’acte tindrà prou força si es valora el pes que té en la nostra economia: representa, de manera directa, un 12% del PIB i està integrat per 20.000 empreses i 300.000 treballadors. Per tant, serà una protesta prou significativa, demostrativa d’un moment més complicat del que aparenta, i que suposarà l’inici del que probablement ens espera. És la magnitud real de l’expansió de la crisi, quan encara està per veure si cauen més fitxes de domino per la inèrcia de les primeres.
Botín va sortir immaculat per presentar els resultats del grup Santander del 2008. Uns guanys espectaculars de més de 8.800 milions que van ser presentats amb ostentació en un mal moment social, ja que la crisi està afectant cada vegada més als ciutadans. Va ser el lluïment del gran banc espanyol, del més potent, amb la posada en escena del dirigent empresarial més influent de l’Estat espanyol.
Botín, a més, va voler deixar clar que de crèdits n’hi ha per concedir, però el problema està en què no es demanen. Part de raó té, però hem de ser realistes: aquest mal moment també és un gran fre a banda, és clar, de les condicions que posen les entitats.
Però el més indignant va ser quan Botín va parlar que és “irresponsable” donar crèdits a qui no els pot pagar. Però no és això, precisament, el que ha estat fent la banca fins fa poc? I quedar-se atrapats amb l’estafa del cas Madoff (web pròpia), com li ha passat al Santanderamb 2.330 milions, no és irresponsabilitat? El que sí estic d’acord amb Botín és quan va alertar que la situació, que va en augment, genera «crispació social». Totalment d’acord. I de moment, només és l’inici.
Just un any després, la crisi econòmica està passant factura al govern espanyol i qüestiona la seva credibilitat a base de mals resultats que no paren de progressar. Zapatero i Solbes van esquivar les previsions econòmiques a inicis de 2008 per evitar una davallada en les eleccions del 14 de març, però ara aquell interès electoral torna al PSOE en forma de bumerang. L’executiu socialista no para d’anunciar mesures econòmiques urgents per combatre la crisi, però els diners públics gairebé mai són immediats. I el greu moment també provoca que Zapatero, el polític de les reformes socials, també està lligat de mans i mànigues en aquest sentit. La legislatura 2004-2008 va ser la del canvi, però sense aconseguir els grans objectius de generar un gran canvi amb el País Basc respecte ETA i impulsar un nou Estatut a Catalunya.
Són altres temps després de l’esperada victòria contra Rajoy, són onze mesos després d’un bon màrqueting electoral (el web con Z de Zapatero ja està inactiva) i venen temps molts difícils, amb tensions amb les grans empreses, patronals i les entitats d’estalvi. Tindrà encara més problemes Zapatero mentre aguanti Solbes al govern (mentre Vegara, Sebastián i Almunia esperen el seu moment), però per sort seva, no hi ha lideratge al PP i ni sap aprofitar aquest moment per demostrar que està preparat per governar, després d’aconseguir més de deu milions de vots. I Rato també sembla que comença a esperar el seu moment, com Gallardón i Aguirre, que ja fa temps. El que provoquen els mals moments.
L’economia catalana i espanyola ja han entrat en recessió i confirma el símptoma del mal moment d’un nou cicle. El govern espanyol, fins ara, ha seguit la via fàcil per afrontar el problema i s’ha basat més ens transmetre confiança i culpar els efectes de la globalització. Però la davallada és imparable perquè, en part, tampoc es va voler actuar a temps. La preocupant situació posa en evidència un govern que fa un any va amagar l’arribada de la crisi i les primeres conseqüències per basar-se en l’oratòria electoral. L’objectiu de la victòria política era massa important com perquè es beneficiés el PP. I aquesta visió interessada dol encara més perquè ja en vam tenir prou amb el PP quan es van produir els atemptats de l’11-M a Madrid. I tot això empitjorarà quan, de moment, els mateixos Zapatero i Solbes són els qui ara han de fer-nos creuere que, més enllà del màrqueting polític podem creuere en les seves esperances i indicadors econòmica. Ja va passar l’11-M a Madrid, que la informació real de la tragèdia va arribar de mitjans estrangers, mentre que ara passa força el mateix: la UE i l’FMI coincideixen en les previsions per a l’Estat espanyol mentre l’executiu socialista té unes altres dades.
