Arriba la cursa electoral per substituir Joan Laporta
Arriba el dia D. Avui dijous es declaran oficialment els candidats a la presidència del Barça per agafar el relleu de Joan Laporta. Just set anys després de la victòria del president actual, és hora de posar fi al seu mandat després de dues etapes: 2003-2006 i 2006-2010. Tot i els tics personalistes de Laporta i les crisi de govern a la junta directiva, Laporta tanca un cicle amb èxits esportius -especialment en els dos darrers anys-, amb un club ben modernitzat i la consolidació de les seccions. Per tant, arriba l’hora d’establir un altre mandat que encarnen quatre perfils de característiques similars, però amb candidatures força diferenciades. Espero que sigui la campanya de les idees, el talent i un bon programa, i no la del descrèdit permanent, tot i que la rivalitat i la tensió s’acumula de fa uns anys. El Barça, en el fons, és massa gran com per demostrar que està molt per damunt dels qui, fins i tot, aspiren a agafar el relleu del Laportisme.
El continuïsta és Jaume Ferrer (Lema: Per seguir guanyant) i qui, en teoria, gràcies al llegat de Laporta hauria de ser el favorit per guanyar el 13-J. Però les divergències internes a la junta quan s’acostava el relleu i les tensions internes, han acabat per debilitar un candidat que, tot i això, potser tindrà més suports dels esperats. No té el carisma del president però està per veure si el conservadurisme del perfil dels votants culers també el pot ajudar a arribar a llotja.
El favorit és Sandro Rosell (Tots som el Barça) i el qui més ha lluitat perquè arribi aquest moment: surt amb molta avantatge a onze dies per a les eleccions. Ha fet els deures durant tots aquests anys i ha confeccionat una bona alternativa per batre Laporta. Però tot i tenir-ho tot a tocar, també és cert que li pot passar factura el fet d’haver criticat Laporta amb molta duresa durant tant temps i just quan han arribat els grans resultats.
L’alternativa és Marc Ingla (Més Barça que mai) i la seva candidatura intenta ser la que més encaixa amb la idea d’aportar més modernitat executiva al club. Arriba amb retard però alhora molt fresc i amb l’esperança de ser el qui més progressa a base d’apostar per un equip que també lidera una pes pesat com és Ferran Soriano. Ingla no té un lideratge amb punch però confia en els debats televisius i la possibilitat de les aliances per fer l’assalt decisiu.
La sorpresa és Agustí Benedito (L’alternativa). És la revelació i el més trencador amb el model actual. Està ben valorat i per arribar fins aquí és obvi que ha fet molt bé la feina: com un motor dièsel. Intenta ocupar un nou rol i defuig de personalismes innecessaris que són els que, precisament, van trencar l’equip inicial que va encapçlar el mateix Laporta. Veure’m ara que arriba la campanya pot continuar en aquesta línia ascendent i ser determinant per decidir un guanyador a base d’un possible “tripartit”.
Música / You Were Mine # Dixie Chicks