Petits homenatges al cinema

No em cansaria de veure el paperaràs de Gary Oldman en la pell de Winston Churchill a “El instante más oscuro“. Quin pel·liculón. En temps de Netflix i la televisió per cable, tard o d’hora havia d’arribar, el cinema està condemnat a oferir films d’aquest nivell si vol continuar omplint sales. La transformació d’Oldman amb les protèsis és espectacular i no falla en la caracterització d’un dels mites històrics de la política dels darrers segles.

I el mateix passa amb “Tres anuncios en las afueras“, on Frances McDormand està esplèndida. Res es pot dir que falla, amb un guió lent però amb desenllaç final corresponent a una tragicomèdia. Un retrat de l’Amèrica profunda en la que els personatges queden lligats per una història en comú i una mínima esperança. No és cap sorpresa, doncs, que sigui la gran triomfadora dels premis BAFTA. Són pel·lícules que t’evoquen les millors que has vist i que poses en comparació a d’altres que també has arribat a lloar i són díficils d’esborrar. En cas de “Tres anuncios…” passa amb “Paseando a Miss Daisy“, quin tros de pel·lícula, amb el duet Morgan Freeman i Jessica Tandy.

El bon cinema mai et pot deixar d’admirar.

Música | Don’t let go # Don Diablo