El Dia Mundial de la Poesia més trist

Quin Dia Mundial de la Poesia més desangelat, trist, tens… Mentre llegeixo el nou llibre de Pilar Parcerisas, gràcies a l’editorial saltenca Edicions del Reremús (quin gran mèrit en els temps actuals), descobreixo aquest poema i el trobo molt oportú per al temps que ens toca viure. Un virus global que ara, immersos de moment en la lluita per erradicar-lo, ens obligarà a caviar l’ordre mundial de les coses. Ens ha trencat els esquemes, ha destrossat la nostra economia i ens fa sentir en caiguda lluire: com si d’una Tercera Guerra Mundial es tractés. Però aquesta és moderna, bactereològica, a del segle XXI. Qui ho havia de dir fa tan sols un mes! O quinze dies.

I mentre el sistema econòmic necessita ajudes urgentíssimes -el financer no tant-, la poesia és com un refugi. Uns petits espais de somni que tant poden despertar les il·lusions, l’amor, com la tristesa. La grandesa de les petites coses que semblàvem que havíem perdut. Avui més que mai una dosi de poesia per alimentar l’esperança, aprofundir en els silencis i pensar en la vida, com si a vol d’ocell ens poguéssim veure i desitjar-nos que tot això passi ràpid. En el fons, valorar la vida.

Música | Dance me to the end of love # Leonard Cohen