Governi qui governi, sempre crec que veurem que els nostres esforços com a comunitat, perquè així és com ens volen veure des del govern estatal, no seran recompensats. Hi ha aquesta visió d’Estat, tant si mana el PSOE com el PP, en la qual ens estavellem cada vegada que pensem que Catalunya pot fer un pas de gegant per obtenir més autogovern. I és evident que hem avançat des de fa 30 anys, però en l’àmbit de finançament no ha estat just tot el que Catalunya ha aportat en el conjunt de l’Estat. La famosa llei de l’embut ha servit per comprovar que la nostra petita nació fictíccia ja no és aquella màquina de tren que anava a tota velocitat en relació la resta de vagons. Madrid ha fet un salt espectacular fins a convertir-se en l’epicentre de l’Estat. I les altres comunitats importants com València, Andalusia, Aragó i el País Basc també han fet un creixement important. Des dels Jocs de Barcelona del 92 que dóna la sensació que estem pagant massa deutes.
Per tant, en la segona versió del Café para todos, els catalans despertem d’un somni de fa trenta anys amb la lamentació que les esperances actuals que es podien dipositar en dos blocs polítics d’un mateix partit no han pogut complir amb el deute històric. Si prioritzen els interessos es perd l’essència de l’equitat. I arribar fins aquest punt ens ha costat massa diners i esforços per ser tractats una vegada més amb indiferència o, com de costum, d’iguals.
Zapatero, com sempre, és com un esclau d’unes paraules que va pronunciar quan va accedir al càrrec el 2004 i ara, víctima de la greu crisi, cada vegada està més pressionat i té moltes menys possibilitats d’actuació. I just quan Zapatero i Montilla podia ser un sinònim d’enteniment, Castells només ha quedat reduït a un intent de petit Robin Hood.
És complicat ser el seleccionador de futbol de Catalunya, encara que sembla que pugui ser fàcil. D’entrada, ets l’entrenador d’un equip que juga un o dos partits amistosos a l’any (com el d’ahir contra Colòmbia) i la resta del temps no li cal entrenar-se perquè no pots competir com a nació. A més, tens un conjunt de bons jugadors, que juguen en els millors equips d’Europa i disposes d’un dels millors estadis del món. Tot massa còmode. Però es donar la volta a la perspectiva si aquest tècnic, com ara és el cas de Pere Gratacós, és incoformista, creu en Catalunya i s’emociona quan al Camp Nou s’escolten Els segadors.
Tenim possibilitats de competir amb les grans seleccions europees i l’estructura necessària per ser-hi, tal com demostra Andorra, però estem frenats legalment i obligats a afrontar aquest rol des de fa massa anys. I m’ha agradat comprovar com Pere Gratacós sempre ha volgut creure amb la selecció, especialment durant el mandat de Jordi Roche a la FCF. Ara, el mister se’n va però a banda dels resultats, els partits i l’afluència de públic queda l’esperit d’un tècnic i les ganes de què en el futur arribi aquest somni de competir oficialment. I cal reconeixer la tasca de gent que ha posat les llavors quan el vent no bufa a favor. Gràcies Pere!
Bones festes i Bon Nadal per a tu i els qui t’envolten.
Amb el record d’una cançó que sempre m’ha agradat des de la primera vegada que vaig escoltar-la al Camp Nou al final del concert de Human Rights. Quan l’escolto, sempre penso en la llibertat que moltes persones d’aquest món necessiten i encara no tenen, i al mateix temps en les injustícies socials de pau, pobresa i exclusió social. Ho sé: necessito un món més just per tenir la consciència tranquil·la.
Tenim molts números perquè ens toqui la loteria del finançament però sembla que no serà la grossa ni els primers premis. Montilla i Castells estan liderant la recta final de la negociació amb Zapatero per aconseguir el que mereix Catalunya però el resultat es donarà a conèixer després de molt temps de desgast i diners invertits. El PSC i el PSOE posen a prova la seva respectiva responsabilitat i encara que sigui el mateix partit, cadascú és lògic que vetlli pels seus interessos. Anys enrere amb Pujol, tot era diferent, per ser de CiU i ser d’un partit diferent al que governava, però la reivindicació era la mateixa.
Però el president espanyol, tot i les debilitats que li pugui causar aquest desenllaç, no hauria d’oblidar gràcies a qui ha obtingut aquesta reelecció i qui dóna més a l’Estat i qui no rep en la mateixa proporció. Però cada vegada que el govern català va a Madrid per demanar el que li pertoca rep crítiques des del conjunt de les autonomies quan, en el fons, després tots volen la mateixa part del pastís. I és que els catalans sempre acabem morint a la riba de Madrid, tot i que la capital espanyola no tingui mar.
Quan semblava que l’arribada d’immigrants seria imparable degut al progrés constant de la nostra economia, resulta que ara el govern espanyol ha anunciat que endurirà els controls i alhora recupera un antic lema del PP: l’arribada del nouvingut s’ha de produir a través d’un contracte laboral. Així doncs, volem treballadors; més ben dit, mà d’obra barata. Tant que va criticar el PSOE aquest aspecte quan era a l’oposició, que és ell ara qui ha d’aplicar més control a un descontrol que fa massa temps que dura. La mesura anunciada pel ministre Corbacho és un efecte més causat per la crisi econòmica i que té sentit per la situació en què es troba el mercat laboral, que necessita grans injeccions de diners per evitar la pèrdua constant de llcos de treball.
Perquè si no hi ha feina degut a la desacceleració actual, què faran els immigrants que acaben d’arribar? Com podran sobreviure? Per tant, s’afegeix un problema més a un desordre social que cap govern ha afrontat seriosament per l’excés de feina. Alguns dels nous catalans han començat a retornar als seus països i d’altres esperen superar com puguin la crisi -amb família o sense-, tot esperant no perdre el lloc de treball. I tant que alertaven els experts que l’arribada d’immigrants seria imprescindible, quan just ara ningú s’atreveria a dir què pot passar d’aquí tres o cinc anys.
Sens dubte que Obama ha estat l’home del 2008 i la revista Time ho ha tingut fàcil aquesta vegada després de la seva victòria tan esperada en les eleccions de novembre. El president electe dels Estats Units serà per primera vegada en la història un home de raça negra i pel respecte i l’admiració que senten els nord-americans per la Casa Blanca suposa un gran canvi. Però tot i el color de pell, Obama encarna més que un canvi, especialment, per la convicció que ha expressat en els seus ideals per transformar la política. I aquesta mentalitat, fins i tot, ha trencat fronteres i gràcies a internet s’ha convertit ràpidament en un nou icona mundial. Per això les celebracions del 4 de novembre també es van produir en diferents països.
S’ha dit que Obama va suposar una gran inversió publicitària, que és cert (molts han fet el mateix i s’han quedat en l’intent), però també cal reconèixer que era un gran cavall guanyador, envoltat d’un equip d’estrategues molt professional, i que va saber encarnar el canvi després del bèl·lic mandat de Bush. Ara comença un nou cicle, més social i idealista mentre els Estats Units d’Amèrica es reinventen, que just s’inicia amb aquest gran canvi de paradigma econòmic. I Obama ha tingut el mèrit de destapar l’essència de la política i fer real un gran somni a través del primer lema del segle XXI: Yes we can.
La Reserva Federal dels Estats Units ha realitzat una reducció històrica del preu del diner i l‘ha situat entre el 0,25% i el 0% amb el repte d’intentar frenar la major depressió de l’economia del país des de la Crisi del 29. Una baixada dels tipus d’interès impensable fa només pocs mesos per lluitar contra un recessió que es preveu que serà més llarga del que s’esperava. L’objectiu és el de baixar el preu dels crèdits a cost zero i, per tant, els bancs i caixes deixaran el diner a cost zero. Aquesta reducció suposa també una intervenció inusual de l’estat dels EUA, ja que la Fed comprarà actius hipotecaris, que ajudin a reduir el cost i augmentar la disponibilitat del crèdit als propietaris d’habitatges. Una mesura més de la Fed que serà envejada pels empresaris europeus, que veuen com Trichet i el BCE continuen amb massa temors en un moment que calen incentius amb fermesa.
Tal com era de preveure, el PSC acabarà donant suport als pressupostos de l’Estat per al 2009. O sigui, que els diputats catalans socialistes, clau el març en la reelecció de Zapatero, donaran el “sí” al govern espanyol. Encara que sigui difícil de creure, hi va haver unanimitat en la reunió de la Comissió Executiva alhora de pronunciar la declaració final, que inclou el suport als comptes estatals i l’ultimàtum al PSOE de què “si no es tanca un acord abans de finals d’any les seves relacions amb el PSC ja no seran com abans”. Però si fins i tot, el díscol Castells va donar suport a Montilla i va defensar la doctrina del president català.
I encara que el PSC rebi crítiques de la resta de partits catalans per la seva postura, és una evidència que els socialistes catalans poden fer el que vulguin en aquests moments perquè encarnen el poder i no tenen alternativa mentre hi hagi el pacte de les esquerres a Catalunya. Convergència s’ha quedat sola, Unió avança sempre pendent dels estats d’ànim de Duran i Lleida, el PP ja té prous problemes internes i ICV sempre està per la causa Per tant, la clau és ERC per decidir el govern de Catalunya. I va apostar pel PSC des del 2004 i això provoca que el PSC governi i pugui expandir-se amb força perquè fa massa anys que esperava aquest moment. I per això, té clar quin rol ha de tenir i quin és el seu paper envers el govern estatal. No és cap sorpresa aquest moviment i tampoc la sensació d’unitat. I per moltes queixes que rebi d’ERC, ja es poden anar preparant Esquerra i CiU el dia que no sumin prous escons per governar a la Generalitat.
Aquest incident inusual just abans de començar la roda de premsa de Bush a l’Iraq serveix per resumir la seva política internacional durant els dos mandats a la Casa Blanca. Bush va invadir l’Iraq amb el pretext de les armes de destrucció massiva, però després de quatre anys la sensació és que la lluita contra Al-Qaida anava més enllà de, fins i tot, la mort de Saddam Hussein. Els interessos comercials amb els països aliats en aquest estil de governar el món han acabat per tensionar les relacions amb la majoria d’estats de l’Orient Mitjà i ara el gran repte recau en Barack Obama. Bush li ha deixat un mal relleu, tant internament com globalment, i les sabates llançades ahir per un periodista iraquià suposen el punt i final a un mandat en el qual Bush s’ha escoltat més a bel·licistes com Rumsfeld i els neocons que la pròpia responsabilitat de governar com a potència mundial. I ara comença el repte de la retirada de les tropes, enmig d’una espiral de violència que no serà fàcil resoldre en els propers anys vista.
Els quinze ordinadors que ha cedit Caixa Girona ja són a la seu de Càritas de Girona per ser distribuïts a Salt, Roses i Torroella. És la segona activitat impulsada per Stic.cat després dels primers Premis Blocs Catalunya. Un repte més per donar sentit a la nostra associació i combatre la fractura digital a casa nostra. Uns ordinadors que aniran a disposició del Servei d’Intervenció Educativa (SIE), que just compleix deu anys i que atén actualment uns 450 nens i nens gràcies a la tasca de 160 voluntaris. Aquests ordinadors faran servei a uns 60 adolescents que tenen dificultats i necessiten de reforç escolar. Estic convençut que a tots els qui formem part de l’associació, que just ara s’acaba d’ampliar, ens fa il·lusió du a terme aquestes actuacions i que esperem ampliar encara més en el futur arreu del territori.
