Bill Cunningham (Boston, 1928) fa anys que s’ha convertit en un referent més de Nova York. Aquest fotògraf del món de la moda del The New York Times fa més de 50 anys que passeja pels carrers d’una de les ciutats amb més encant del planeta amb tres detalls característics: una bicicleta (una vella Schwinn), una jaqueta blava i una càmera manual que utilitza des del 1978. Diàriament, no intenta captar grans imatges sinó escenes quotidianes i que tinguin la moda urbana com a protagonista. És un tipus de fotografia informal, amb la intenció de ser senzilla, però que té el gran encant de la varietat per l’espectacular factor multicultural que ofereix la Gran Poma. La mítica secció al diari du el nom de On the Street.
Tot i el seu caràcter humil i introvertit, Cunningham ja no pot passa desapercebut i, fins i tot, valora la seva gran obra com un conjunt d’imatges senzilles perquè no es considera un bon fotògraf. Però és fals. Té el mèrit de la constància i voler captar instants amb imatges que acaben formant el tipus de vivències urbanes en una gran ciutat. I ja han passat unes quantes generacions per la seva càmera. Per això, és un referent com a coolhunter i molts dissenyadors no poden evitar mirar sovint les seves fotos.
Un gest característic de la seva manera de ser i com serà recordat va passar fa un any. No va poder aconseguir una invitació per a la investidura d’Obama i què va fer? Agafar un tren a Washington i plantar-se allà al carrer com una persona més, aconseguint un gran reportatge (The Fabric of history) i que curiosament no té gairebé res a veure amb el primer nomenament d’un president de color en la història dels Estats Units. Persones, vestimentes, urbanitats i moments.
Cunningham vol continuar passant desapercebut com a persona però la seva obra ja és recordada en un merescut documental Bill Cunningam New York, dirigit per Richard Press, per resumir la suma d’anys, imatges i records que ha deixat el tímid home de la bicicleta, que volia passar desapercebut, i que capta els moments al so de Hiya, muffin!Aquest documental es converteix també, en un retrat de la ciutat de Nova York i del mateix Cunningham.
Daniel Ek, president i fundador de Spotify, avança en aquesta entrevista recent a la BBC quines són les seves perspectives en relació el futur de la música amb l’esclat de les TIC. Després de convertir-se en un servei innovador per transmetre cançons en viu a través de la xarxa, Spotify preveu que amb vista el futur hi haurà noves formes pioneres d’oferir continguts més ràpidament, més econòmics i de manera més pràctica. De moment, les retransmissions dels grans concerts en directe per internet ja han estat un èxit pel seu concepte global. El mateix director Sir Simon Rattle assumia fa pocs dies en una entrevista que ”els futurs dels concerts passa per internet”. I Ek també admet que ara seran els usuaris qui tindran l’oportunitat de descobrir nous talents musicals i convertir-los en estrelles com el cas de Lily Allen.
Felicitats a RAC1 perquè avui celebra els 10 anys amb una festa a Port Aventura. Aquests deu anys són la confirmació de l’èxit d’un nou model de ràdio en català que funciona, enganxa, i que ajuden a visionar l’actualitat de Catalunya des de l’ones. És una aposta del Grupo Godó que ha progressat més ràpid del que potser van arribar a pensar en el seu dia els seus creadors als inicis del mil·leni. I és interessant veure com una ràdio, totalment catalana, ha aconseguit tenir quota de mercat, quan estem en el període que amb la radiofórmula i la centralitat des de Madrid és pot consagrar una emissora a Catalunya. A RAC1, el missatge és 100% en clau catalana i la seva identitat, per exemple, contrasta plenament amb el diari del mateix grup. I l’aportació d’una plantilla jove, que mereix molt més reconeixement, li ha donat molta vitalitat, al costat de la seguretat de les veus consagrades. I bona part del mèrit és del seu director, Eugeni Sallent, que ha sabut liderar el projecte, rendibilitzar-lo empresarialment, i fer-lo tant o més competidor que altres ràdios amb molts més periodistes, pressupostos i mitjans.
La directora de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, Esther Mitjans, afirma que el 40% dels joves usa les xarxes socials que ofereix internet, sense tenir en compte els riscos que comporta, el fet que la informació que es penja és visible per a moltes persones, i que el 70% d’aquesta informació es perd sense saber on va. L’APDCAT pretén donar a conèixer els riscos d’internet als menors i conscienciar als pares sobre la necessitat de controlar i educar als fills en l’ús de les xarxes socials sense envair l’espai de llibertat dels fills, així com ara aplicar les eines de privacitat d’aquestes xarxes per controlar l’accés a la informació.
Mitjans apunta que els principals riscos de les xarxes socials són el coneixement de dades personals i hàbits que poden comportar el robatori a casa del menor, assetjament, xantatge o la pedofília. Per això, Mitjans aconsella que tota aquella informació que s’ha de pensar dues vegades si penjar-la, és millor no posar-la. Altres consells són l’ús d’una adreça de correu electrònic específica per a les xarxes socials, un pseudònim, llegir les clàusules de privacitat i aplicar les eines de bloqueig d’accés a la informació.
Una vegada més, consells i recomanacions que conviden als temors i les pors, i tot i que sempre siguin recomanables les precaucions, es reitera la història de sempre des del naixement d’internet. Mentre la xarxa continua evolucionant i canviant les nostres conductes personals i professionals, invocar la figura del llop continuar funcionant per donar segons quins punts de vista. El temps demostrarà que internet no deixa de ser res més que la transformació social i econòmica de la nostra realitat: bona i dolenta, positiva i negativa. Per això, és parla de Revolució Digital i genera el mateixos canvis que en el seu moment va suposar la Revolució Agrícola i després la Revolució Industrial. I tot canvi esperem que ens permeti evolucionar.
Un bon exemple d’un vídeo de la companyia Stella Artois sobre la realitat augmentada en 3D per a l’iPhone. Programes que cada vegada més intenten ser útils per als usuaris dels telefons d’Apple i al mateix temps mostrar els avenços tecnològics. Tenir un mapa urbà en 3D ja suposa una nova realitat gràcies a la posició virtual superposada a la imatge real. A finals de l’any passat, ja es van promoure divereses aplicacions d’empreses espanyoles que ajuden a facilitar la posició real de bancs, caixes d’estalvis, restaurants, hotels…
L’enfrontament entre el govern xinès i Google posa en evidència el xoc de dues mentalitats a la xaxa. El gegant de Mountain View és el gran buscador a internet i, tot i la seva política tan especial, ha posat de manifest quina és la mentalitat del govern xinès respecte la xarxa i el control que vol exercir en els seus ciutadans. Avui és el dia en què Google ha d’anunciar si tanca el seu motor de cerca en xinès Google.cn -el .com d’àmbit internacional continuarà existint- a partir del 10 d’abril. La tensió ha anat en augment en les darreres setmanes i les acusacions entre les dues parts s’han deteriorat. El govern xinès té raó quan critica el gegant californià d’acusar-lo de mantenir lligams amb el govern nord-americà i els vincles amb els serveis d’intel·ligència perquè accedeixin a les bases de dades de les recerques.
Però tot i aquesta manca de privacitat dels usuaris, també és injust que els mandataris de la Xina no permetin que Google pugui situar en el cercador quina va ser la realitat dels fets de la Revolta de Tiananmen vint anys després i no els enllaços que destigi el govern xinès. Davant d’aquest dilema, amb el qual hi guanyen buscadors com Bing i Baidu, sempre caldria que prevalgués la llibertat d’expressió que a la Xina, durant massa anys, no ha existit per culpa de la censura. Encara que posats a demanar, també seria desitjable que no fos espiada, tot i que l’existència dels humans sempre anirà supervisada per les grans potències mundials. Tant la real com la virtual.
Que la renovació de Guardiola amb el Barça és va tancar en fals es va demostrar gairebé en la mateixa inesperada roda de premsa del 20 de gener. Laporta va ser hàbil, una vegada més, i va deixar emparaulada la renovació del tècnic un any per tenir més crèdit electoral per a la candidatura continuista i així frenar el possible contraatac de l’oposició que lidera Sandro Rosell. Però Guardiola no està gens bé en l’escenari actual i espera que les paraules es tradueixen en un contracte amb els acords ben definits. Mentre la directiva actual es prepara per no perdre la direcció del club, la candidatura Rosellista lluita per aconseguir el fitxatge estrella de Rooney i l’equip de Soriano ja va definint l’organigrama i té lligat Zubizarreta, l’equip blaugrana ha tornat al seu màxim nivell esportiu però patint les conseqüències d’aquest escenari.
Ara és el moment de lluitar les famílies per quan arribi la batalla en els propers mesos, tot i que la il·lusió del triumvirat Soriano-Godall-Rosell sembla cada vegada més una utopia. Mentre tot això està passant, Guardiola s’ha sentit massa sol quan les coses no anaven massa bé i continua reclamant un contracte similar al dels “grans”, com Mourinho, Ancelotti… Es parla de 6 milions anuals per al de Santpedor, però els entrenadors mediàtics se’n van a 10 sense tenir els registres de Guardiola. Per això, hi ha aquest neguit actualment. I si el Barça fa tard amb el tècnic -i no crec que el seu intermediari Josep Maria Orobitg estigui especulant més del compte-, es podrà continuar deixant estimar pels cinc anys que li ofereix el Manchesterperquè sigui el recanvi del llegendari Sir Alex Ferguson. Ah! I amb un contracte que es podria redactar el mateix Guardiola. Fàcil no?
Música / Slow Blues # Oscar Peterson & Count Basie
Amb l’esclat de l’era digital, la consolidació dels blocs (breu història) ja té els seus efectes importants. Entitats de pes com el Parlament Europeu ja comencen a incloure els blocaires de referència en les trobades informatives o els off the record amb els periodistes. És un nou procés informatiu i una novetat previsible, ja que als Estats Units és un fet constatat de fa uns anys. Progressivament, les identitats digitals, siguin de webs o blocs, cada vegada tindran més presència si estan ben construïdes i generen opinió. Tant és si és de periodistes, mitjans de comunicació, empreses o blocaires. Perquè al final el resultat potser el mateix. I la persona, fins i tot, també: emprenedor o empresari, articulista als diaris o webs, tertulià a ràdios o televisions, i blocaire amb molts seguidors.
Si has aconseguit una bona marca a través de la credibilitat informativa, sigui individual o col·lectiva, és més fàcil que puguis tenir aquesta influència i beneficiar-te d’aquesta transversalitat. En el fons, l’essència de la informació sempre s’ha basat en la llibertat d’expressió i no sotmetra-la als grans poders sempre permetrà destacar a les marques –les que siguin- ben construïdes que puguin marcar una pauta. I que per molt temps sigui en l’inici de la Tercera Revolució Digital.
És un anunci filmat a càmera lenta que m’agrada. Fa setmanes que me’l van enviar però a mida que l’he anat veient, més m’ha convençut la idea d’aquests publicistes de l’ONG anglesa Sussex Safer Roads Partnership (Associació per a unes carreteres segures de Sussex, al sud d’Anglaterra). Han sabut trencar els estereotips habituals en la prevenció dels conductors per evitar els accidents de trànsit, amb la finalitat que cal prendre consciència sobre la importància de l’ús del cinturó de seguretat en els vehicles. És ja habitual veure com amb aquest tipus d’espots s’intenta commoure l’espectador a través d’imatges impactants del perill que suposa la carretera i la tragèdia que signifiquen les víctimes mortals. Les de trànsit són unes campanyes on massa sovint no saps on està el llindar del codi deontològic audiovisual o, fins i tot, tu com a espectador on el situaries. Per exemple, són necessàries les imatges reals d’un accident? I mostrar-ne les conseqüències? I els rostres abatuts dels familiars per culpa d’un accident mortal? Però en aquest cas, en aquest anunci, s’ha sabut transmetre un missatge i soprendre l’espectador a través d’una posada en escena que no és la convencional. I et convida a abraçar la vida. Per això ja han rebut elogis dels crítics i l’audiència, especialment, a través de la xarxa.
Una càpsula interessant que m’ha ajudat a recordar les idees que em va explicar ahir Xevi Montoya en relació la comunicació digital interactiva, amb emprenedors com ell que intenten obrir-se camí amb el nou projecte Playbrand (Estratègies crossmedia), des del Parc de la UdG. No són temps fàcils per la crisi però les dificultats de les consultories es compensen per la vocació de les empreses que cada vegada creuen més en desenvolupar una estratègia de marca a la xarxa a través de les comunitats digitals. La xarxa s’ha convertit en una nova plataforma per a què les empreses puguin promoure nous projectes, relacionar-se amb els clients i usuaris i apostar per un nou tipus de màrqueting. Ara, just quan estem en la fase inicial d’aquest despertar, és interessant veure com companyies i marques amb un bon pla estratègic comencen a marcar la pauta. I amb els bons resultats, és quan el procés del branding d’una marca deixa de ser local per tenir una identitat global. Nous temps empresarials, nous reptes comercials i noves estratègies digitals que es van transformant en molt poc temps.
