La necessitat de motors de canvi com el Celler

by Eduard Batlle Rispau on 4 maig 2012

Sóc a l’hora del cafè Joan Roca al mateix Celler per comentar diferents aspectes relacionats amb les noves tecnologies i un futur reportatge a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona, on encara hi dóna classes un cop per setmana. Acaba de concedir una entrevista a unes periodistes d’un diari de Colòmbia i està pendent de parlar amb Ferran Adrià a través de la Blackberry. El celler té ara una química especial per l’aura en la qual s’ha convertit: és segurament el millor restaurant del món, independentment de llistes i classificacions. Clients estrangers, amb somriures de satisfacció per l’ocasió, van sortint de les taules i desprenen un aire d’afortunats. També apareixen Jordi i Pitu Roca, ja més relaxats i distesos en tenir la jornada enllestida. És la imatge que ofereix el Celler en un divendres qualsevol, una certa calma relativa per la tensió que es viu a la cuina entre l’equip de joves que intenten complir al màxim a cada àpat. Mínim error per la responsabilitat del servei. Pressió invisible. És aquest el nivell que ha d’oferir un restaurant considerat únic al món. I des de Girona, Catalunya, a la Mediterrània.

En la distància curta, l’ànima de l’establiment, Joan Roca, el gran dels germans, valora que la transcendència mediàtica del moment li suposa un sobreesforç. I és conscient que tanta repercussió pot cremar la marca, però admet que hi ha de ser. L’entenc. Una dicotomia que va més enllà de la persona, la cuina, el restaurant… El paral·lelisme podria ser amb referents a l’estil Pep Guardiola i tants altres de la cuiba. De fet, la família Roca sempre ho ha gestionat amb naturalitat. Però el nivell ara ja és tan universal que fa difícil no tenir-los com a model d’èxit, referència, exemple… El cicle econòmic actual no acompanya i sempre necessitem estímuls com el seu per intentar aportat optimisme al panorama. I amb la seva visió de dubtes i la necessitat de no tenir un “no” per no mostrar-se devorat per la fama, Joan Roca preferiria més un segon pla i menys llums d’atenció.

És el preu que li toca pagar, però malgrat el desgast, surto del Celler amb la sensació d’entendre’l però alhora de recordar-li que el país necessita valors que el facin lluir, estimular, anar amb el cap ben alt i referents que el posin al mapa universal. I en tenim molt cops. Generacionalment penso que els hem de felicitar i cuidar-los molt, ara més mai.

Música | East of the sun # Diana Krall 

Be Sociable, Share!

{ 0 comments… add one now }

Leave a Comment

Previous post:

Next post: