Visita interactiva al Sincrotró Alba, a Cerdanyola del Vallès, organitzada pel departament d’Innovació, Universitats i Empresa arran del darrer sopar tertúlia amb el conseller Josep Huguet. La visita va ser una magnífica oportunitat per visualitzar la instal·lació científica i de recerca més important del sud d’Europa. Aquest centre fa les funcions d’un microscopi gegant, que permet veure partícules més petites que una molècula, gairebé invisible. El sincrotró és de tercera generació, té 7 línies experimentals aprovades, 2 de pendents i 4 de futur que s’activaran quan el sincrotró es posi en marxa en els propers mesos. La investigació pública serà qui l’utilitzarà, encara que l’objectiu de futur és anar incorporant les empreses privades, especialment, les que investiguen en l’àmbit farmacèutic. Durant la visita va ser un luxe tenir Ramon Pascual, president del Sincrotró Alba, com a guia i conferenciant, a més del suport d’Alejandro Sánchez, Operations Manager del centre (vídeo).
Ridley Scott i Russell Crowe han repetit la mateix fórmula de Gladiator a Robin Hood, amb l’èpica com a gran relat. Després del gran èxit de les aventures romanes, amb Oscar inclòs per a Crowe, deu anys després han canviat el mític coliseu romà pels boscos llegendaris de Notthingam. Les mateixes dosis d’acció i trama, amb un format molt similar, per tornar a intentar repetir una bona recaptació. Director i protagonista, que han coincidit per cinquena vegada, són una garantia per als espectadors que vulguin perdre’s en els boscos de Sherwood a través d’una escenografia imponent i bons efectes visuals ambientats a l’època medieval. I gairebé un mil·leni després, comproves com el poder mai vol tenir límits i viu de l’ostentació i de la riquesa del seu poblat (ara urbs). Amb història d’amor inclosa, posant a mida Cate Blanchett per a l’actor australià. I el secundari que més m’ha agradat ha estat el veterà Max von Sydow. La pel·lícula funciona i la llegenda de Robin Hood, també: les vivències de l’arquer més famós d’Anglaterra van generar més de 30 pel·lícules al segle XX. Veure’m amb què ens sorprenen d’aquí uns anys Scott i Crowe.
Tant de bo tingui èxit l’aposta cinematogràfica en 3D del periodista Jordi Llompart. Amb Viatge màgic a l’Àfrica presenta la primera pel·lícula en 3D realitzada a Europa i és una iniciativa que cal lloar per les ganes d’innovar que ha tingut el periodista barceloní, apassionat dels viatges, les aventures i amb experiència amb les produccions IMAX. Després de l’èxit d’El misteri del Nil (més informació), la primera producció catalana i alhora espanyola per a cinemes IMAX, Llompart va voler creure en el format 3D com a nou estímul per generar més afluència de públic a les sales de cinema. I té mèrit. I més en època de crisi i quan la gran alternativa funciona cada vegada més: la descàrrega de pel·lícules a internet. En el fons, el format 3D demostra les ganes d’innovar de Llompart, d’arriscar i creure en voler rendibilitzar una inversió quan, dos o tres anys enrere, gairebé ningú confiava en aquests reptes. Progressivament, productors, directors, gent de la indústria i empresaris comproven que el cinema en tres dimensions és una ajuda perquè l’espectador recuperi la il·lusió per anar al cinema i disfutar d’una pel·lícula.
Bill Cunningham (Boston, 1928) fa anys que s’ha convertit en un referent més de Nova York. Aquest fotògraf del món de la moda del The New York Times fa més de 50 anys que passeja pels carrers d’una de les ciutats amb més encant del planeta amb tres detalls característics: una bicicleta (una vella Schwinn), una jaqueta blava i una càmera manual que utilitza des del 1978. Diàriament, no intenta captar grans imatges sinó escenes quotidianes i que tinguin la moda urbana com a protagonista. És un tipus de fotografia informal, amb la intenció de ser senzilla, però que té el gran encant de la varietat per l’espectacular factor multicultural que ofereix la Gran Poma. La mítica secció al diari du el nom de On the Street.
Tot i el seu caràcter humil i introvertit, Cunningham ja no pot passa desapercebut i, fins i tot, valora la seva gran obra com un conjunt d’imatges senzilles perquè no es considera un bon fotògraf. Però és fals. Té el mèrit de la constància i voler captar instants amb imatges que acaben formant el tipus de vivències urbanes en una gran ciutat. I ja han passat unes quantes generacions per la seva càmera. Per això, és un referent com a coolhunter i molts dissenyadors no poden evitar mirar sovint les seves fotos.
Un gest característic de la seva manera de ser i com serà recordat va passar fa un any. No va poder aconseguir una invitació per a la investidura d’Obama i què va fer? Agafar un tren a Washington i plantar-se allà al carrer com una persona més, aconseguint un gran reportatge (The Fabric of history) i que curiosament no té gairebé res a veure amb el primer nomenament d’un president de color en la història dels Estats Units. Persones, vestimentes, urbanitats i moments.
Cunningham vol continuar passant desapercebut com a persona però la seva obra ja és recordada en un merescut documental Bill Cunningam New York, dirigit per Richard Press, per resumir la suma d’anys, imatges i records que ha deixat el tímid home de la bicicleta, que volia passar desapercebut, i que capta els moments al so de Hiya, muffin!Aquest documental es converteix també, en un retrat de la ciutat de Nova York i del mateix Cunningham.
Un dels passatges del la novel·la Invictus, de John Carlin, que més em va agradar. Un resum sobre la figura de Nelson Mandela vist per François Piennar, el capità dels Springboks.
Small també recordava aquell episodi. “Els presoners no només ens van cantar, també ens van donar una gran ovació i jo… em vaig desfer en plors”, explicava, amb els ulls enrogits novament pel record. “Allà va ser on realment va arribar al meu interior el sentiment de pertànyer a la nova Sud-àfrica, i on vaig ser conscient de la responsabilitat de la meva posició com a Springbok. Allà, mentre escoltava com m’aplaudien, pensava en la cel·la de Mandela i en com havia passat vint-i-ser anys a la presó i on va sortir professant amor i amistat. Tot allò se’m va fer present, vaig veure-ho amb absoluta claredat, i se’m van inundar els ulls de llàgrimes.
Una recomanació d’Isabel Martí, de La Campana, va fer que em llegís amb especial atenció la novel·la El factor humà de John Carlin. Em va commoure. Un drama esportiu que retrata l’etapa política de Nelson Mandela a Sud-àfrica i com a través del rubgi s’intenta unificar una nació dividida pels anys de l’Apartheid. És emocionant llegir com neix el sentiment de nació i que arrenca amb el dia de l’alliberament de Mandela després de 27 anys de presó. I entendreixla trajectòria dels Springbocks, un equip que simbolitzava els ideals i les passions de la minoria blanca, i que Mandela va decidir agafar com a exponent que representés una nació dividida i gairebé impossible de reconciliar. La cohesió com a identitat a través d’un dels esports més nobles. Ara, ja tinc ganes de repetir les sensacions però amb la pel·lícula del veterà Clint Eastwood i valorar la interpretació de Matt Damon fent de capità de l’equip (François Pienaar), amb el consagrat Morgan Freeman reencarnant Mandela. Arriba l’esperada i emocionant Invictus!
Penélope Cruz s’ha endut l’Oscar a la millor actriu de repartiment per la seva actuació a Vicky Cristina Barcelona. L’estatueta de la PE és també un èxit més per a Jaume Roures, que confima la seva ascenció com a emprenedor de la comunicació. No para de recollir èxits. Mediapro, Público, La Sexta, Salvador, l’acord amb Woddy Allen… tot un conglomerat de mitjans i productes que enforteixen la plataforma mediàtica d’un dels nous homes forts de la comunicació a l’Estat espanyol. S’ha parlat molt de la rivalitat del Grup Prisa de Polanco amb el pool creat per Aznar a través d’alternatives com la Cope, El Mundo, La Razón i Via Digital. Però ara ja sembla que ningú pot fer ombra a Roures després de la bona simptonia que ha aconseguit amb el president Zapatero. Ni la família Godó ni Planeta, amb Lara Bosch, sembla que poden competir amb l’home que més ha progressat en l’última dècada. I, de moment, tot el que toca li està sortint bé. I a més, l’estatueta també serveix per enterrar qualsevol crítica que va rebre Barcelona en ser la ciutat escollida pel geni novaiorquès i la inversió pública que va representar.
