Ha estat un any llarg i dur. Girona FC. Massa, tot. Després de la decepció del descens de Primera, semblava que un equip de “play station” a Segona -tal com va definir algú del club-, seria suficient per tornar a pujar. Gran pressupost, potser mai el tornarem a tenir en la història, i jugadors fitxats a base de talonari. Semblava que seria un trajecte fàcil i un objectiu plàcid. I amb Stuani i amb el seu compromís “gironí”, encara més. Però la patacada final ha estat molt forta: pel fons i les formes. L’Elx, recordem que era un dels clubs amb el pressupost més baix, ha acabat pujant i demostrant què és aquesta categoria.
Ara però, no és el moment d’assenyalar els culpables, ni tampoc hi ha temps per a les lamentacions; toca aixecar el cap, refer-se ràpid i, sobretot, aprendre dels errors, que han existit. En aquesta temporada atípica i insòlita ens deixa una lliçó per aprendre: els objectius sempre amb modèstia que per molt Manchester som el Girona i ja sabem com han estat les darreres dècades dels 90 anys d’història. Gaudim de ser a l’època daurada però recordem que fa trenta anys a la nostra ciutat tot era el bàsquet perquè així es volia.
En el fons, la gran oportunitat pèrduda per ara sí, haver estat el segon club de Catalunya.
Música | Just another day # Jon Secada
{ 0 comments… add one now }