M’agrada la iniciativa de Playing For Change des del sorprenent i famós Stand By Me. És un projecte col·laboratiu a la xarxa, humil, interactiu i global per promoure aquest moviment que impulsa Mark Johnson i al mateix temps intenta recollir ajudes i diners per als més necessitats en aquest planeta amb tants desequilibris socials. Bona música, sentiment, actitud positiva i contra els prejudics que pot significar col·laborar amb les iniciatives que volen ajudar a canviar el món. A més, han sabut treure sentiment a una idea brillant, esperançadora i que s’ha basat en el portal de música més universal de la xarxa com és YouTube. Una bona fórmula, amb el descobriment de músics anònims però brillants, per lluir aquestes iniciatives i aprendre i alhora ensenyar als joves del futur.
Coldplay va aconseguir omplir l’Estadi Olímpic i va demostrar que ja ha entrat en el grup selecte dels millors grups del moment. Va ser la confirmació amb Barcelona, després d’actuar-hi tres vegades en un any: primer l’Espai Movistar, després el Sant Jordi i divendres l’estadi de Montjuïc. Ja només queda el Camp Nou. I també va ser la confirmació de Barcelona com a gran referent musical, després del pas d’U2 (amb ridícul inclós de l’Ajuntament amb la polèmica del soroll) i Madonna. I encara queda el dia 21 Leonard Cohen.
El públic va respondre malgrat el tòpic del preu de les entrades i la crisi. Unes 65.000 persones entregades a la banda anglesa, que va presentar un espectacle molt musical, molt pop i poc rock per ser de grans dimensions, a la mida de Chris Martin, i inspirat en lema de “Vida la vida”. Moltes ganes recíproques i la il.lusió de compartir la comercialització del concert en DVD. Però va fallar el so en dues ocasions (amb “Fix you” especialment) i el públic ho va recriminar amb xiulets, malgrat la seva fidelitat. Llàstima d’aquest error i de l’esperat bis de “Viva la vida“, que el públic ansiava i no va arribar. Coldplay ja té un deute acústic pendent amb Barcelona, mes enllà de barrejar-hi innecessàriament al Barça i Pep Guardiola, ja que el grup també li agrada molt a Frank Rijkaard i també va ser al Sant Jordi.
Chryssie Hynde va demostrar ahit a Sant Feliu que continua en bona forma dalt dels escenaris (la foto és un detall de Jordi Ferrando). És per això que The Pretenders i el seu constant soroll de guitarres va ser una bona elecció per donar el tret de sortida a un bon festival com és de Porta Ferrada, que és el més antic de Catalunya. Són ja 47 edicions i cartells de qualitat al llarg dels anys, precisament, com els d’aquesta edició amb artistes com els mateixos The Prentenders, Lou Reed (a la tercera va la vençuda), Manolo Garcia, Paolo Conte, Eliane Elias, Dee Dee Bridgewater… En el fons, és una demostració de la seva consistència i de les possiblitats de competir amb altres festivals d’estiu de referència com són els de Peralada i Cap Roig. Però el de Sant Feliu té més identitat i un altre tarannà. I és indiscutible.
Em va agradar tenir l’oportunitat de conéixer el director del festival, Albert Mallol, que estava pendent en tot moment dels mínims detalls perquè tot sortís bé, especialment, l’atenció amb el grup. I conversar amb l’alcalde ganxó, Pere Albó, que també estava neguitós perquè l’estrena del festival fos l’esperada, amb ganés que funcionés la instal·lació (tot en ordre), respongués el públic (tal com així va ser) i que no plogués (el temps va aguantar). Per tant, bona estrena amb una artista com Chyssie Hynde que, tot i el seu caràcter esquerp i alts i baixos, continua volent agradar dalt dels escenaris gairebé durant quatre dècades. I és que peces com Dont’ get me wrong sempre evocaran els records de l’adolescència.
El blues ha perdut un dels referents femenins, amb la mort de Koko Taylor. La veu de la reina del blues s’ha apagat als 80 anys a Chicago (NYT). Sempre ens quederan cançons com Ernestine i Wang Dang Doodle, el tema que li va permetre saltar a la fama el 1965 i el que va tocar en la seva última actuació el 7 de maig passat a Memphis.
Em va agradar molt ahir el directe dels Manel al Teatre de Salt. Vaig fer cas a les recomanacions, tot i que tenia por de decebre’m una mica després de tants elogis i bones crítiques. Però va ser una alenada d’aire fresc gràcies a un grup jove, amb molta musicalitat i que disfruta dalt de l’escenari: Guillem Gisbert n’és líder, però que bo que és el vateria! (Arnau Vallvé). El teatre estava ple de gent jove i no tan jove i que tenien moltes ganes d’ajudar aquest grup. Es va produir una química especial amb la interacció del final, amb la participació dels espectadors i les veus finals. Amb les ganes del públic que no s’acabés, els Manel van confirmar el seu gran futur i que aporten un estil innovador a la música catalana. Ells mateixos són el seu referent. Un altre grup que també us recomano és un que he descobert aquest cap de setmana: són Els Amics de les Arts, que també promouen el seu primer disc. Sort a tots dos! I tal com em deien, “no perdis l’ocasió d’anar a veure els Manel”.
