No m’agrada gaire nedar però en els darrers mesos ho he intentat fer-ho pèriodicament. Trobo a faltar-hi alicients i he d’admetre que m’ho prenc com una lluita contra mi mateix. Com aquell que va a correr o agafa la bicicleta, que cada vegada fa un pols contra la mandra personal Però nedar… massa rutina en quatre parets. Com si em faltés aire. El cert és que darrerament he coincidit en el teu horari i suposo que coincidirem. Així ho espero. I tot i la maleta que tots portem a dins quan ens llancem a l’aigua tu tens un handicap més. Però l’afrontes cada dia amb esforç, amb ganes de contrarestar-lo i complir amb els teus objectius. No són els mateixos per a la resta: la teva arribada, fins i tot, ja és diferent. I hi ha un testimoni teu que ens observa quan som a l’aigua. I tu no n’ets conscient però aquell silenci i la imatge m’ajuden a valorar molt més el que puc tenir quan neix el dia. No sé si aquestes sensacions les tenen altres persones en aquell moment, però involuntàriament em convides a reflexionar-hi. I a més, m’agrada la teva simpatia quan hem coincidt abans, la teva predisposició a demostrar que vols superar-te. Amb un somriure sempre a punt als teus llavis. M’alliçones perquè, involuntàriament, em convides a recordar que, malgrat les dificultats, no és tan difícil saber viure en aquest nostre món.
De la preocupació global per les conseqüències del canvi climàtic hem passat ràpidament a intentar buscar la millor alternativa al canvi de paradigma de l’economia mundial a causa d’una greu crisi. I en gairebé un any de diferència, hem passat de comprovar com la manca d’aigua era alarmant a com explotava la bombolla immobiliària i com augmentava la pugna pel control dels recursos energètics. Canvis sobtats per afrontar els nous reptes del segle XXI i que comencen després d’un mal 2008 i amb poques esperances respecte el 2009, ja que la pèrdua de llocs de treball progressa constantment. I reinventar el sistema econòmic mai pot ser fàcil en una era global, ni tampoc observar els canvis reals a curt termini, després que el mateix Sarkozy afirmés ahir la necessitat que “cal refundar el capitalisme”.
I tot no pot passar per confiar en la gran esperança de la victòria d’Obama, ja que el planeta pateix massa problemes com perquè es puguin afrontar amb garanties des de la Casa Blanca. I és indignant que les destrosses del capitalisme salvatge a gran escala, provocades per una minoria, no tinguin culpables públics i les hagin d’acabar pagant la gran majoria de la classe mitjana. I tot aquest conglomerat global, més els tensos conflictes bèl·lics de sempre, no conviden a l’optimisme. Cal tenir esperances però és un mal auguri esperar el 2010. O el 2011. O el 2012.
Bones festes i Bon Nadal per a tu i els qui t’envolten.
Amb el record d’una cançó que sempre m’ha agradat des de la primera vegada que vaig escoltar-la al Camp Nou al final del concert de Human Rights. Quan l’escolto, sempre penso en la llibertat que moltes persones d’aquest món necessiten i encara no tenen, i al mateix temps en les injustícies socials de pau, pobresa i exclusió social. Ho sé: necessito un món més just per tenir la consciència tranquil·la.
Va ser emotiu veure com ahir Londres es preparava per al gran dia per retre un homenatge a les víctimes de les grans guerres. Una tradició que es manté any a any i que simbolitza el record pels qui van deixar la vida en la defensa del país (Sky News). És un ritual que commemora el país i que es transpira en l’ambient a causa de les roses que la majoria tenen penjada al pit durant uns dies. I l’acte més protocolari va ser dissabte a la nit, amb la desfilada dels vells militars retransmesa en directe per la televisió, i la d’ahir, amb la reina Elisabeth a la part històrica de la ciutat. Un llegat de la història que constrata amb el mestissatge cada vegada més visible a la gran urb. Són gairebé set milions i mig d’habitants concentrats en una gran densitat, però és imparable la multiculturalitat que té el centre de la ciutat. La part més turística ja demostra que, a excepció dels històrics edificis, Londres ja és una ciutat que va més enllà del cosmopolitisme. És una concentració de cultures a petita escala i que per tenir èxit es basa en el civisme, la integració i el respecte. I a mida que passen els anys, ho va aconseguint amb l’esperit de mantenir viu l’orgull i el sentiment londinenc i de país.
Quan a vegades vols córrer i no saps per què, potser és quan després t’acabes aturant. Hi ha moments que conviden a fer una pausa i pensar què has deixat enrere i quin futur t’agradaria o vols que t’esperi. Avançar no és fàcil però sempre és millor fer-ho envoltat de la família, dels qui consideres com amics i dels qui, a més, pots aprendre. I d’aquest tipus de persones, per sort, cada vegada n’hi ha més. D’ells aprenc cada dia encara que sigui amb petites dosis. Aquesta és la grandesa de la vida que escollim cadascú. Potser ells no ho saben i ni s’ho imaginen, però compartir aporta feeling a la vida. Un sentiment que es va forjant i que enriqueix i que, sens dubte, és necessari en aquesta nova societat del coneixement que cada vegada és més emergent en aquest nou segle XXI. Com les ganes d’aprendre, millorar, compartir idees i projectes, i les ganes de sentir la llibertat i el meu país petit. Anar teixint societat i territori.
Ara és un bon moment per pensar en un full en blanc, en un disc sense música o en un post per escriure. Com si fos un recomençar. Toca valorar l’abans i el després. I, per tant, em sento afortunat per molts moments de felicitat. I tot això, al costat dels cicles de la vida, amb moments bons i moments. I en vindran més, però em sento amb la mateixa esperança de sempre, amb ganes de noves il·lusions, els reptes d’ajudar i la convicció que no puc enganyar la meva brúixola interior, com molt bé em va recomanar un dia l’admirat Àlex Rovira.
Forbes destaca el fort impuls d'Àsia, d'on provenen 62 dels 97 nous "milmilionaris" que hi ha al món. (II) 5 hrs ago
The World's Billionaires http://www.forbes.com. Slim, Gates, Buffet, Ambani, Mittal, 9è Amancio Ortega. M.Zuckerberg (Facebook) ja és el 212. (I). 5 hrs ago
