Demà comença la prova ciclista més famosa del món: el Tour de France 2009. És un gran espectacle per al ciclisme gaudir d’aquesta gran competició durant 21 etapes que sumaran els 3.500 quilòmetres. I, per sort, aquest any el Tour arriba a Catalunya, dijous i divendres de la setmana que ve. Una ocasió única per gaudir d’un esport que emociona i que tot i el mal que li ha fet, fa i farà el dopatge, amb imatges de controls que han donat la volta al món per ser com una cacera de brúixes, és la prova reina del ciclisme.
Però el Tour és espectacle i aquest any el retorn de Lance Armstrong encara li donarà més encant. Precisament, el ciclista nord-americà ha promocionat els entrenaments i vivències més personals a Twitter i ha estat interessant seguir-lo dia a dia. El veterà ciclista texà haurà de competir amb rivals del nivell de Contador, Sastre, Mentxov, Evans, però també s’espera molta rivalitat amb els joves que volen donar el salt. Armstrong i la seva demostració de força, de lluita, sacrifici personal i ànsies de victòria contra el dopatge i la pròpia duresa de la cursa i els oponents. Una prova que mostra el més espectacular del ciclisme i d’un esport que reclama màquines humanes que siguin capaces de competir contra la climatologia d’escalar a més de 30 graus a ple sol d’estiu per afavorir-ne la màxima audiència televisiva. Un contrasentit que no respecte aquest esport però que encara li dóna més audiència. Que comenci l’espectacle!
El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya i és un gran avenç històric perquè per primera vegada tindrà una llei pròpia que reguli l’educació al nostre país. La unitat política, a excepció d’ICV, li aporta un suport necessari perquè la llei va més enllà de posicions partidistes o conjunturals perquè té a veure amb com un país ha d’assegurar que el seu sistema educatiu posa pel davant els alumnes, els professors, l’escola en el seu conjunt i les noves formes d’entendre l’organització escolar i el currículum escolar que facilitin una escola per a alumnes del segle XXI. Però continua sent preocupant que la inversió del PIB no sigui comparable a la d’altres països europeus de referència, quan en la majoria d’estudis sempre ens hi comparem i sortim malparats.
El repte, per tant, és trascendental en aquesta nova societat del coneixement. I no és fàcil saber adequar les lleis a aquesta transformació que genera la Revolució Digital en els pilars de la nostra societat. El mateix podríem dir en pilars tan vitals com la Sanitat i la Justícia, però l’Educació sempre ha estat el més . Ara, per tant, toca promoure els canvis i saber extreure el millor d’aquestes noves lleis: cal adequar els continguts a l’era del coneixement digital i del món de les xarxes d’Internet; dotar els centres de tots els mitjans necessaris per a fer la feina; canviar d’arrel la formació inicial del professorat i desenvolupar les noves formes d’organització escolar i administrativa que la LEC permet.
Música /More Than This # Charlie Hunter Quartet & Norah Jones
PD: Se’n va un gran de la literatura catalana. L’adéu de Baltasar Porcel deixa orfe la literatura catalana per molt temps. Ha marxat en un cavall cap a la fosca…
La crisi econòmica global agreuja la situació que pateix la indústria petroquímica davant les altes exigències de control ambiental i la major competitivitat de les plantes instal·lades als països en desenvolupament. Aquest seria el cas de les petroquímiques de Tarragona, que es troben en un moment d’impàs important amb vista el futur. Les instal·lacions de la petroquímica ja tenen uns anys i algunes plantes deixen de ser rendibles davant noves instal·lacions asiàtiques. En els dos darrers mesos ha tancat una de les plantes de Repsol química i el més sorprenent de tot plegat són les ordres que ha donat la direcció: que ningú s’atansi ni toqui ni una sola peça d’aquesta planta, quan normalment les peces s’aprofiten per a altres plantes (turbines, motors…).
Davant d’aquesta situació d’incertesa, és lògic que els treballadors afirmin que aquesta planta serà desmuntada sencera per portar-la a un altre país en vies de desenvolupament on no hi hagi tantes exigències ecològiques. Un exemple més de la incertesa que genera la crisi a escala global i com pot sortir-ne perjudicada la demarcació de Tarragona, amb plantes que són una referència al territori. A l’espera de la redefinició necessària del sector, seria important trobar una nova oientació en la qual tots els implicats poguessin arribar a un bon acord final, sigui quin sigui el resultat final.
Ara el nou plantejament del territori del camp de Tarragona és saber quins reptes assumeix per intentar avançar en noves formes de desenvolupament econòmic sostenibles i respectuoses amb el medi ambient i la població, i al mateix temps consolidar-se com a referent turístic de qualitat.
Wave goodbye to Facebook and Twitter: Adéu a Facebook i Twitter. Aquest és el repte de Google amb Wave, que pretén reforçar el correu electrònic de gmail i donar un altre pas important per convertir-se en una eina més social. Aquest és el present i el futur dels reptes més globals a internet: crear xarxa i vincular-hi els serveis que poden necessitar els usuaris. Twitter mateix, en poc temps, s’ha convertit en l’eina de moda als Estats Units i un referent de la informació instantània, mentre que Facebook ja és el gran referent mundial de les xarxes socials. Però faltava Google i el seu projecte. La idea és que la “onada” (wave) del famós i potent buscador de referència a la xarxa estigui a punt aquest any i presenti millores respecte Twitter i Facebook. Per això ja hi ha un model base i ara el repte és anar-lo perfeccionant abans no es presenti definitivament. Més competència, més avenços i més reptes per intentar “atrapar” el futur. Google no hauria de fallar en aquest seu gran repte, sobretot, després de l’intent fallit amb Orkut.
Em costa escriure de Vicenç Ferrer perquè m’emociona tot allò que ha arribat a fer a l’Índia i l’abast internacional de la seva fundació. A més, va ser molt emotiu tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo per al diari fa anys i més endavant escoltar les seves reflexions en algunes trobades a Catalunya. És potser la persona que més m’ha impactat per la seva humanitat i senzillesa. I ens ha deixat després d’anunciar-nos setmanes abans el seu delicat estat de salut. I el seu adéu va coincidir amb un capítol més dels escàndols sexuals de Berlusconi i ha quedat enfosquit per la polèmica envers l’absència dels representants del govern català en els seus funerals a l’Índia. No és just i no mereixia aquest pòsit, ja que té molt més mèrit tot allò que ens ha deixat, amb l’ajuda als més necessitats en un dels racons més pobres del planeta. Per sort, en el capítol periodístic dels elogis, he vist que a internet les mostres de suport han estat constants: blocs, microblocs i xarxes socials.
I encara em xoca més avui, quan amb l’adéu inesperat de Michael Jackson s’ha parlat àmpliament en els mitjans catalans de la mort d’aquest icona de la música pop. Diria que és el resultat d’aquesta societat mediàtica que necessita personatges transformats en reis del que sigui (si cal, sense valors) i que donin joc constantment més enllà del món artístic (sorolls). I és clar, no ven un català universal com Vicenç Ferrer, un missionari que va fer un gran obra humana des del silenci i que sembla impensable que algú es pugui atrevir a pensar en repetir. Per això, les noves generacions aspiraran a ser Michael Jackson i no Vicenç Ferrer.
Cada vegada estic més convençut que els joves aprenen amb les noves tecnologies de manera natural, espontània i sense els prejudicis dels adults. Aquest nou canvi, tal com ha passat amb altres revolucions anteriors, s’acabarà imposant en el futur de manera global i potenciarà un món connectat en la xarxa. És l’evidència que hem de ser conscients que els joves se senten més confortables i segurs que els seus pares davant d’una innovació tecnològica que ens du cap a un nou món en el qual ells són nadius i nosaltres nouvinguts. Ells ja comencen a aprendre i consumir de manera diferent a la nostra. Aquest nou procés de transformació personal, familiar i professional crearà molts canvis socials, generarà més mobilitat i provoca i provocarà nous i més interrogants. Amb la sensació que no es pot aturar el temps per assimilar el “crash”.
Com són realment aquests “nous” joves? En què ens diferenciem personalment? Com afectarà la seva manera de veure les coses a les empreses? Ens costa comunicar-nos amb ells? Acceptaran els models tradicionals familiars i professionals? Voldran un canvi transversal de la societat? Seran ràpidament més interactius que nosaltres? Valorat en el canvi actual i progressiu, crec que si entenma les noves generacions de nadius digitals, entendrem millor el futur.
Vaig quedar sorprès aquest cap de setmana del poc ambient turístic que vaig veure a Lloret a Mar. Acostumat a altres anys que hi havia constants anades i vingudes de joves a partir del vespre, amb vista a una nit potser massa llarga, aquests dies vaig trobar a faltar la gent. Dedueixo que són els efectes de la crisi i Lloret ho acusa com tants altres municipis turístics. I això que la població selvatana té un perfil de turista de nivell baix i que ve a Lloret a divertir-se sense massa limitacions i amb la idea de gastar pocs diners. Però a banda de la caiguda del turisme, em va sorprendre que els comerços turístics regentats per immigrants continuessin oferint els mateixos productes de l’any passat, després d’anunciar-se una sèrie de mesures per canviar alguns tòpics sobre les icones amb què els turistes identifiquen Catalunya (crònica d’Albert Soler). Això sí, aquest estiu hi ha més objectes del Barça, però la sensació és que entrar en una d’aquestes botigues és com transportar-te a un mercat global en el qual pots comprar de tot: una tovallola del “toro“, una samarreta del Liverpool, una gorra de l’Alonso, la bufanda de Ferrari, etc. Amb l’afegit de les imitacions que vénen a les botigues i també joves de color als carrers de més ambient nocturn, mentre que els indús ofereixen flors a les parelles.
Potser no es veuen tant els barrets de mexicans, ni les postals de sevillanes, però el comerç turístic continua exposant productes al carrer i promocionant vestits de flamenc, per no parlar ja dels imants de cuina. Un clàssic d’elements espanyols i que si trobes un referent turístic del país no passa de ser la imatge de Lloret o Barcelona. Són potser botigues sense identitat local però sí tenen molt esperit global: per això, tan podrien estar a Lloret com a Benidorm i Torremolinos. Una llàstima que ens costi tant promoure Catalunya amb records turístics més enllà del Barça i potser, la Sagrada Família i el burru català.
Berlusconi comença a estar cada vegada més pressionat per les festes privades amb prostitutes italianes (se li pregunta per les assistents pagades) perquè les proves dels escàndols són ja cada cop més evidents i el cas serà investigat per la fiscalia italiana. Berlusconi sempre ha tingut molt control mediàtic dels seus actes més íntims però les cinc festes recents a les mansions oficials de Certosa (Sardenya) i Villa Grazioli (Roma) se li comencen a escapar de les mans: han sorgit noves declaracions d’acompanyants que han anunciat que han estat pagades per assistir a les festes. A més, ara una de les joves pot tenir les imatges enregistrades per presentar a la fiscalia.
Il Cavallieri, fins i tot, algunes vegades n’ha sortir reforçat de les crítiques contra els excessos generats per la seva persona (descontrol empresarial i futbolístic, culte al cos, festes privades…) però voler desafiar sempre als crítics no és un estil que evidenciï que la política hagi progressat a Itàlia en les últimes dècades. Aquesta posada en escena amb tics tan dictatorials i la seva visió tan conservadora evoquen temps passats que ja haurien d’estar oblidats de fa temps. Als 72 anys i com a responsable d’un país i magnat empresarial, potser es creu que té llicència per a tot però denota un tarannà que, precisament, ara és el que menys necessita la política per combatre la gran desafecció general. Realment, Berlusconi encarna la màxima de La Casta, com despectivament s’anomena als polítics a Itàlia, en temps globals que no són, precisament, de dolce vita.
Va ser una experiència molt interessant la idea de Pau Canaleta de du a Girona Antonio Nuñez, aprofitant que avui comença la segona edició del Marca Ciutat, a Roses. La presentació a La 22, amb en Guillem Terribas com a bon amfitrió, va ser divertida i formativa, i després vam fer el sopar tertúlia al parc de la UdG. Gràcies a Miquel Duran, sempre compromès amb les nostres inquietuds, vam reunir-nos una vintena de persones a El Ginjoler amb la idea d’interactuar amb el ponent. Em va agradar tenir l’oportunitat de conéixer la visió de Núñez i escoltar el seu missatge sobre l’Storytelling en aquests temps de la comunicació instantània, global i de masses. Volia aportar més idees però ho deixo aquí. Disculpeu. Amb la mort de Vicenç Ferrer em costa massa intentar trobar les frases més oportunes.
Un amic que treballa fora de Catalunya m’acaba d’enviar un correu electrònic en el qual, de manera molt breu i gràcies a la informació facilitada per un seu familiar, em confirma que Caixa Catalunya i Caixa Girona es fusionaran. O sigui, que abans que es comuniqui oficialment i es prepari la manera de presentar-ho públicament, ell ja sap gràcies a una informació interna de la cúpula de Caixa Girona que l’acord ja s’està començant a materialitzar. Ara doncs, caldrà anar avançant en el procés fins a tancar-lo. De moment, aquest correu només transmet un objectiu que ja és evident i esperat si es té en compte l’escenari dels últims temps: la crisi financera, reunions a Barcelona entre les parts implicades, l’origen de les dues entitats i els plans del govern espanyol respecte la reducció de caixes d’estalvis. Ara, l’interrogant és què passarà amb Caixa Tarragona, que també s’englobava dins aquest mateix paquet.
I també, independentment de quan es vaig completant l’operació de fusió, la demostració d’aquest correu electrònic confirma com estan canviant els temps i com de ràpida es pot convertir la informació en aquesta nova Revolució Digital. És l’evidència de la immediatesa i que la informació ja és gairebé incontrolable de dominar. Un altre gran exemple actual seria el fenomen de la xarxa de microblocs Twitter, ja que els estudiants iranians burlen la censura del govern amb l’ajuda d’aquest canal de comunicació instantani i global (informació a El País). Un sol emissor, només un canal i possibles milions de receptors globals. La màxima expressió de la comunicació i que ens permet internet.
