Un vídeo futurista sobre la realitat augmentada, un concepte que cada vegada més s’utilitza als mòbils, especialment, per ubicar els comerços, hotels i restaurants i els emplaçaments turístics. És un tipus de visió cada vegada més real que per això progressarà en tot tipus d’eines TIC per facilitar les localitzacions. En aquest cas, Wired avança el projecte de Keiichi Matsuda, presentat en el 3D Festival de Cinema de Londres al Barbican. El graduat de l’arquitectura i el director de cinema ha imaginat un món futur cobert d’informació digital, l’entorn construït es pot transformar amb només prémer uns pocs botons. “L’arquitectura de la ciutat contemporània ja no és només sobre l’espai físic dels edificis i el paisatge “, afirma Matsuda. “Cada vegada més es tracta dels espais sintètics creats per la informació digital que recullen, consumir i organitzar, una interfície immersiva pot arribar a ser tan part del món en què vivim com els edificis que ens envolten.”
És just l’inici d’una època on la tecnologia està començant a definir el que fem. Virtualitat i 3D són conceptes que comencen a consumir-se en els cinemes però progressivament s’instal·laran a la resta de pantalles com l’ordinador, la televisió i el mòbil. Qüestió de temps.
M’agraden les cròniques que envia la periodista Almudena Ariza (bloc) des del Paquistan. La setmana passada, en la tornada a la feina, pendent en ocasions del canal 24h de TVE, seguia de tant en tant les notícies que arribaven des del Paquistan degut a la castròfica situació que es troba per les inundacions. Són les pitjors inundacions dels últims vuitanta anys en el territori han causat des de juliol la mort d’almenys 1.600 persones i han afectat prop de 20 milions de persones de totes les províncies i regions del país asiàtic. I el relat del corresponsal que fa arribar Almudena Ariza (amb una dilatada trajectòria), amb el suport del càmera Miguel Torán, té un valor periodístic destacable. I no és fàcil, tal com ja va fer a Haití. I, sobretot, intenta transmetre la inquietud de la reportera, el dolor de la regió i el patiment que veu, tot i el distanciament professional. Entre l’allau de corresponsals i les notícies durant les 24 hores, les seves cròniques són les més lloables.
En ha deixat un dels catalans que desprenia més llum degut a la seva personalitat. Un home de gran pensament, teòleg de prestigi internacional i que deixa un buit enorme per tot el seu llegat després de 91 anys. En els pocs actes que he anat quan Raimon Pannikar era el convidat, era emotiu veure l’admiració que despertava entre els assistents i el fidels. Desprenia una química especial, humanisme, bondat, per això se l’admirava, com si transmitís la necessitat de passar a l’acció d’immediat i creure en un món molt millor, molt més humà i solidari. Just un any després d’un altre sentit adéu com el de Vicenç Ferrer, Pannikar ens va deixar el mateix dia que es recordava el centenari del naixement de la mareTeresa de Calcuta. Són persones que han lluitat per uns ideals humanistes, donaven i s’entregaven per una causa sense esperar res a canvi i que massa sovint oblidem en aquesta nova societat consumista i accelerada, que no deixa massa lloc a la calma, la reflexió i el sentiments solidaris. Per sort, queda el camí i el llegat. Bon viatge!
Torna el Barça. Aquesta nit arriba el Gamper i serà la posada en escena de la nova temporada. El títol de la Supercopa ja és un presagi del que pot oferir l’equip blaugrana en l’any III de Pep Guardiola: fidelitat a una filosofia futbolística.Mentre la crisi començar a passar factura a la bombolla futbolística (ja tocava!), el Barça afronta el repte d’encetar un any amb el repte de repetir els grans registres dels dos primers anys amb el tècnic de Santpedor i sense grans inversions (Villa és un fitxatge excel·lent). Hi ha el relleu a la presidència, important, també es volen canviar les formes directives -Sandro Rosell ha apostat per la unió i la despolitització-, però el protagonisme serà per als actors, que intenten viure aïllats a les tensions que s’han viscut i es viuran. Ja ho van demostrar durant la campanya electoral, en la recta final de la lliga. Guardiola coneix molt bé aquest entorn tan devorador i maquiavèl·lic i ple d’interessos. La Brunete Mediática esportiva, enfortida amb el fitxatge de José Mourinho, té més ganes de desacreditar “l’esperit” de Guardiola, però de moment no se’n surten. I tot això, amb Laporta, Cruyff, Ibra, Cesc, Txigrinski… ha passat en només poques setmanes. I tot sempre serà millor mentre la pilota entri, encara que el mateix Guardiola reconeix que el Barça, per la seva grandesa i transcendència informativa, sempre ha de tenir un “foc” obert. És l’any III Guardiola i no pinta “normal”.
Cada vegada m’agraden més els Camins de Ronda. Són com petits balcons de la Costa Brava que ens permeten gaudir de la natura, el mar i el clima, en un marc incomparable del nostre territori que és una referència al món. Els diferents trajectes més naturals són la demostració de l’autenticitat i l’encant del Mediterrani i l’evidència de com seria la nostra costa sinó hagués sucumbit a la construcció desmesurada i, en ocasions, salvatge. Les desgràcies urbanístiques a peu de platges salten a la vista d’aprop i des de la distància, però tot i això encara es poden descobrir racons com Cala Canyers, a tocar la platja del Castell, que serveixen per preservar el millor que tenim i valorar un patrimoni únic que hauria de ser intocable per sempre més. Els milionaris de l’Estat ja poden anar comprant les millors cases de les urbanitzacions més luxoses -susposo que aviat seran els xinesos i indis- que la Costa Brava continuarà sent una marca global i única. Però l’hem de cuidar i molt.
Última dia a Lisboa. Un dia més de molta calor, que serveix per agrair la iniciativa del Festival dos Oceanos, de situar bombolles per descansar, llegir o escoltar música, tumbats en sacs de sorra i a una temperatura de 21 graus. Bombolles contra les altes temperatures que estic segur que les grans ciutats acabaran per instal·lar a l’estiu per facilitar l’estada dels turistes. L’últim dia és com un comiat, de tot allò que has vist i t’ha agradat però també és una lamentació per les visites pendents: un tour a l’Estadi del Benfica, creuar els dos grans ponts de la ciutat, la Reserva Natural do Estuário do Tejo, la Boca do Inferno, l’Onda Jazz… Però l’elecció final també m’il·lusiona. Visitar Sé Catedral i tenir l’ocasió de veure alguns treballs de restauració, repetir amb el Carris 23 per anar a contemplar Alfama des del Largo das Portas do Sol abans de dinar, gaudir del Restaurante Fermentaçao, provar la Conserveira de Lisboa, passejada pel Tejo, tornar a perdre’s pel Chiado, l’últim adéu a la figura de Marquês de Pombal, agrair el Festival dos Oceanos pels espectacles a l’aire lliure -en aquest cas teatre al Chiado- i sopar en un indret com Taberna do Chiado.
Passejada nocturna final bucòlica, mentre intentes donar unes últimes vistes a la ciutat des de la cèntrica Praça do Comércio. Com el primer dia, et sents al punt de partida de la ciutat, però amb la sensació que neix una divisió. Davant del Rio Tejo, Lisboa té més encant. A la part dreta queda la història de Belém, a l’esquerra la modernitat amb el Parque das Naçoes. I enrere, la ciutat que m’ha agradat tant com m’esperava i que encara sembla viure amb la solitud dels fados. Até logo Lisboa! Demà serà el punt i final a Porto i un altre riu: el Douro.
Després que el Festival dos Oceanos arribés a un dels moments culminants amb el concert de Cristina Branco, que presentar l’espectacle Kronos amb un públic entregat a la Praça do Municipio, és el moment d’agafar el Carris 15 i escapar-se del centre a Belém, el barri preferit de molts visitants de Lisboa. Extens, vorejant el final del Riu Tejo, contrasta en tots els sentits amb Alfama i Barrio Alto. Cami pla, dominat per la Praça do Imperio, que està molt ben conservada, amb molt sol i la companyia freqüent d’esportistes. El Carris deixa gairebé davant del Mosteiro dos Jeronimos, cita obligada amb la història de la ciutat, i la pastisseria més famosa Pastéis de Belém, on sempre sembla que les cues no s’acaben mai. La seu de la presidència de la república, just el centenari de la fi de la monarquia, dóna més encant al barri. Com també la Torre de Belém, que és el monument més visitat de Lisboa, i el Padrão dos Descobrimentos. Cita amb els aventurers marins que van conquerir terres en altres temps per donar més grandesa a Portugal. Noms il·lustres que van aconseguir fites que encara ara tenen un valor incalculable. En la distància sempre el Ponte 25 de Abril i el Cristo Redentor, inspirat en el de Rio de Janeiro i un regal entre dictadors (en acabar la II Guerra Mundial Franco li va entregar al cabdill portuguès).
Un dia que serveix per plasmar la grandesa del país i el valor dels qui es van atrevir a travessar mars i oceans per començar a connectar i globalitzar el món. Aventurers marins que van acabar fent de comerciants i que, gràcies als descobriments, s’han recordat en la història cinc segles després. Algunes recomanacions per tenir en compte: Doca Peixe, per dinar (l’oferta a Doca de Santo Amaro és molt temptadora), i Tertúlia do Tejo, per sopar. Cau la nit i la vista al pont és espectacular, però llàstima que no estigui il·luminat. Sort de l’espelma de la taula, que posa més llum a un bon dia.
Toca tornar a fer cas a les recomanacions. L’escapada és la Praia de Tróia. I les connexions són Lisboa-Barreiro-Setúbal-Troia. Desplaçament més llarg del previst, però el tram final amb ferri ja té un sentit. “Bem-vindo a Tróia Beach!”, escolto com a expressió només arribar. Un complex modern i funcional testimonia el pas dels banyiestes que busquen el seu espai en una platja que té un encant especial. Ben preservada, actitud mediambiental que en els nostres temps sempre cal lloar, i calma. Relax, tranquil·litat. Fa mandra, fins i tot, tornar a Setúbal, a menjar balcalhau, encara molt millor de preu que a Lisboa. Les sensacions, per exemple, et transporten a Formentera. Però la música del Púrpura, una espècie de chill out molt acollidor a totes hores del dia, et vol traslladar al Brasil, amb tot els nexes que això comporta amb Portugal. Moltes bones sensacions durant el dia, amb notes musicals de fons com les de Vanessa da Mata & Ben Harper, Alacran, Urban Love & Moana, Paula Morelenbaum… Caipirinha time! Fotografies.”Música, praia, sol, areia, dunas, mar, ondas, sal, pulseiras, cerveja, havaianas, sardinha… dia longo é uma estação de espírito!” La Serra da Arrábida, just al davant, continua testimoniant el descans. Arrenca el vespre i no voldries marxar. Suposo que és la fórmula que et demostra que el lloc t’agrada. I els pensaments interiors demanen que no els fallis: caldrà tornar-hi!
Més ciutat, amb calor i molt sol. Per això, s’agraeix el vent de mitja tarda. Quan tens als peus al Chiado o ets al Bairro Alto o has triat l’opció de l’Elevador de Santa Justa. Poca cua i en poc temps a gaudir d’una de les millors vistes de la ciutat des de 32 metres d’alçada. No és herència Eiffel, però com si ho fos, ja que és obra d’un dels seus deixebles: Raoul Nesnier du Ponsard. Per sort, l’ascensor no es va cremar en l’incendi que va destruir part del Chiado el 1988, ja que els bombers van extingir el foc quan ja era a tocar l’elevador.
Barrio Alto és una referència turística com Alfama, però millorat, amb més rehabilitacions que han permès que la zona sigui l’elecció dels joves per començar la nit. Molts petits i cosmopolites restaurants -sense tants fados en directe- que es combinen amb locals de nit i botigues de disseny, art, records i complements per a la llar. Vaja, com un petit Soho en el qual cal perdre’s. No cal deixar escapar el Miradouro de São Pedro de Alcântara, per la panoràmica que ofereix de la plaça del Rossio i el castell; l’estàtua d’Eça de Queirós de Teixeira Lopes; l’Igreja do Carmo (XIV), que el seu esquelet recorda els efectes del terratrèmol de 1755; i el Mercado 24 de Julho, on el peix és l’estrella i el local que fa de bar el punt de trobada.
Després de comprovar com el cap de setmana Lisboa perd molta activitat laborable i el centre és ocupat pels turistes que no busquen platja, és el moment de visitar Sintra. Com Cascais i Estoril, amb mitja hora si arriba. I em va agradar tant el descobriment com m’esperava. Amb una extensa zona verda, per sort protegida, que encara dóna més autenticitat a un especial i únic Palácio da Pena, obra de la fantasia del monarca Fernando II, que no va poder disfrutar, ja que el palau es va inaugurar el mateix any de la seva mort: el 1885. Just 125 anys de la seva construcció, el palau es conserva en bon estat i el més espectacular és l’habitacle del saló de ball i les profundes vistes des de dalt de la serra, on també es veu com alguns pugen a peu i d’altres amb autobús i un carrilet, que no paren de fer corves abans del cim.
No llueix gaire el sol, el vent és fred i la brisa es barreja amb la verdor del bosc i la blavor de l’aigua de l’horitzó. El nucli de Sintra em transporta a Tossa, amb indrets com el Café de París, una pausa obligada davant del Palau Nacional, que també està atapeït de visitants. Moltes petites botigues de records i encantadors locals amb música en directe, amb una elecció per recordar les vivències Lord Byron: la Cantinho testimonia la seva estada. També és molt destacable Tacho Real, propietat de Joao Manuel Salvado Alves. El Castelo dos Mouros i una estada al PArc NAtural tindran segur una segona visita.
