El gran aparador que és el Mundial de futbol és també un trampolí per a les marques comercials. Aquest és el de la cervesa Pilsen que dóna suport a la celeste, que precisament juga aquest vespre les semifinals contra Holanda. Però també hi ha marques com la Coca-Cola, amb un anunci similar. O aquest tan curiós de Quilmes a l’Argentina. L’Uruguai és la sensació del Mundial de Sud-àfrica i té un gran mèrit el que ha aconseguit. Els creatius d’aquest espot intenten plasmar el sentiment que desperta la selecció uruguaiana per promoure una marca de cervesa que convida a la celebració de les victòries. Jugadors, entrenadors, seleccions… icones per atraure compradors i despertar el consum. Villa, gràcies als seus gols, és el reclam publicitari de la selecció espanyola. I és un marc en el qual es barreja identitat, producte i sentiment. Una combinació fàcil d’explotar i que per això funciona. I més, quan seleccions com l’uruguaiana i l’espanyola arriben a les semifinals.
Debuta la “roja”. I ho fa amb tota la Brunete mediática preparada amb el lema de l’Eurocopa 2008, “Podemos”, perquè encara no ha trobat el del Mundial 2010. Mentre Sud-àfrica intentar oferir la millor cara per amagar el difícil passat que ha forjat en la seva històrica recent, en clau espanyola periodística toca viure les vicissituds de la “roja” per poder fer més Espanya. Les mancances esportives dels darrers anys del Real Madrid, Fernando Alonso i, fins fa poc, Rafa Nadal, han quedat substituïdes per la selecció, que arriba imbatuda.
I tota aquesta eufòria està molt bé en clau mediàtica perquè camufla altres grans mals d’aquest “país” espanyol. Entre ells, l’elevat atur, la manca de lideratge polític i aquesta crisi cada vegada més social. La selecció espanyola està preparada per fer un bon Mundial perquè té jugadors de primer nivell i un entrenedor experimentat que sap que no ha de molestar. Però en el fons és favorita perquè es pot dir que gairebé juga l’estil Barça però sense Pep Guardiola. I això ja la fa favorita. Fins i tot, remant a contracorrent per l’eufòria de la Brunete roja.
Finalment, s’han trobat Joan Laporta i Dani Sánchez Llibre. L’enemistat entre els dos presidents fa massa temps que dura i la imatge de l’acostament s’ha produït a través d’un gest de suport a la Fundació Pasqual Maragall, que demostra que l’esport també hauria de superar els tòpics mediàtics de sempre. La rivalitat també hauria d’unir en causes i projectes com els de l’expresident català i l’Alzheimer. Per sort, han fet el gest i han aparcat les velles disputes i massa egos innecessaris, com les declaracions prèvies de Laporta i el gest de Sánchez Llibre de no assistir a la llotja.
El partit al Camp Nou acaba de començar i el Barça molt probablement guanyarà. La preivisió és aquesta i, a més, l’Espanyol té moltes possibilitats de sentir-se ja com equip comdemnat al descens. El gol de Tamudo i la posterior celebració encara fa molt mal a l’afició blaugrana, quan el Barça es jugava la lliga fa dos anys. Però queda la causa i una malaltia que cada vegada afecta més persones a la nostra societat i és patida pel malalt i la família que els envolta.
El Barça ha fet una primera volta de lliga històrica: amb registres de record. Impensable fa sis mesos, quan el càrrec de Laporta trontollava, producte de massa errors interns, i l’equip es trobava a la fi de l’era Rijkaard, que no va tenir la sortida del club que mereixia. La terna entre Mourinho o Guardiola era una aposta futbolística que no es podia comparar, però la directiva va arriscar quan més debilitat estava Laporta. Si s’hagués triat el tècnic portuguès es jugava a cavall guanyador, però la seva mentalitat no encaixava massa amb la filosofia del Barça. Però la carta de l’entrenedor més arrogant del moment era la més desitjada per l’afició després de dos anys sense títols. Per contra, Pep Guardiola era el desconegut tot i ser un home de la casa, i amb un perfil que, si les coses no anaven bé al començament, tornarien ràpid els mocadors a l’estadi contra la llotja. Parlant clar, no era un bon escut per a Laporta després de tanta guerra.
Pep Guardiola sempre ha donat la sensació que tard o d’hora li arribaria aquesta oportunitat. Però no tan ràpid, encara que ja va anar a la candidatura de Bassat, un dels millors publicistes del món. Ara, mig any després, tot és eufòria controlada, amb un etern rival que genera una imatge penosa, la sensació que la calma ha estabilitzat la presidència i un tècnic que ja ha guanyat una credibilitat que augura un cicle. Guardiola té el mèrit d’encarnar la renovació d’una etapa que sempre ha necessitat estabilitat i menys altivesa presidencial. Fins i tot, ara que les coses van molt bé no es deixa de parlar de Sandro Rosell amb filtracions interessades.
És complicat ser el seleccionador de futbol de Catalunya, encara que sembla que pugui ser fàcil. D’entrada, ets l’entrenador d’un equip que juga un o dos partits amistosos a l’any (com el d’ahir contra Colòmbia) i la resta del temps no li cal entrenar-se perquè no pots competir com a nació. A més, tens un conjunt de bons jugadors, que juguen en els millors equips d’Europa i disposes d’un dels millors estadis del món. Tot massa còmode. Però es donar la volta a la perspectiva si aquest tècnic, com ara és el cas de Pere Gratacós, és incoformista, creu en Catalunya i s’emociona quan al Camp Nou s’escolten Els segadors.
Tenim possibilitats de competir amb les grans seleccions europees i l’estructura necessària per ser-hi, tal com demostra Andorra, però estem frenats legalment i obligats a afrontar aquest rol des de fa massa anys. I m’ha agradat comprovar com Pere Gratacós sempre ha volgut creure amb la selecció, especialment durant el mandat de Jordi Roche a la FCF. Ara, el mister se’n va però a banda dels resultats, els partits i l’afluència de públic queda l’esperit d’un tècnic i les ganes de què en el futur arribi aquest somni de competir oficialment. I cal reconeixer la tasca de gent que ha posat les llavors quan el vent no bufa a favor. Gràcies Pere!
