Última dia a Lisboa. Un dia més de molta calor, que serveix per agrair la iniciativa del Festival dos Oceanos, de situar bombolles per descansar, llegir o escoltar música, tumbats en sacs de sorra i a una temperatura de 21 graus. Bombolles contra les altes temperatures que estic segur que les grans ciutats acabaran per instal·lar a l’estiu per facilitar l’estada dels turistes. L’últim dia és com un comiat, de tot allò que has vist i t’ha agradat però també és una lamentació per les visites pendents: un tour a l’Estadi del Benfica, creuar els dos grans ponts de la ciutat, la Reserva Natural do Estuário do Tejo, la Boca do Inferno, l’Onda Jazz… Però l’elecció final també m’il·lusiona. Visitar Sé Catedral i tenir l’ocasió de veure alguns treballs de restauració, repetir amb el Carris 23 per anar a contemplar Alfama des del Largo das Portas do Sol abans de dinar, gaudir del Restaurante Fermentaçao, provar la Conserveira de Lisboa, passejada pel Tejo, tornar a perdre’s pel Chiado, l’últim adéu a la figura de Marquês de Pombal, agrair el Festival dos Oceanos pels espectacles a l’aire lliure -en aquest cas teatre al Chiado- i sopar en un indret com Taberna do Chiado.
Passejada nocturna final bucòlica, mentre intentes donar unes últimes vistes a la ciutat des de la cèntrica Praça do Comércio. Com el primer dia, et sents al punt de partida de la ciutat, però amb la sensació que neix una divisió. Davant del Rio Tejo, Lisboa té més encant. A la part dreta queda la història de Belém, a l’esquerra la modernitat amb el Parque das Naçoes. I enrere, la ciutat que m’ha agradat tant com m’esperava i que encara sembla viure amb la solitud dels fados. Até logo Lisboa! Demà serà el punt i final a Porto i un altre riu: el Douro.
Música / Oh Happy Day # Mariza
Comparteix o guarda-te'l:
Després que el Festival dos Oceanos arribés a un dels moments culminants amb el concert de Cristina Branco, que presentar l’espectacle Kronos amb un públic entregat a la Praça do Municipio, és el moment d’agafar el Carris 15 i escapar-se del centre a Belém, el barri preferit de molts visitants de Lisboa. Extens, vorejant el final del Riu Tejo, contrasta en tots els sentits amb Alfama i Barrio Alto. Cami pla, dominat per la Praça do Imperio, que està molt ben conservada, amb molt sol i la companyia freqüent d’esportistes. El Carris deixa gairebé davant del Mosteiro dos Jeronimos, cita obligada amb la història de la ciutat, i la pastisseria més famosa Pastéis de Belém, on sempre sembla que les cues no s’acaben mai. La seu de la presidència de la república, just el centenari de la fi de la monarquia, dóna més encant al barri. Com també la Torre de Belém, que és el monument més visitat de Lisboa, i el Padrão dos Descobrimentos. Cita amb els aventurers marins que van conquerir terres en altres temps per donar més grandesa a Portugal. Noms il·lustres que van aconseguir fites que encara ara tenen un valor incalculable. En la distància sempre el Ponte 25 de Abril i el Cristo Redentor, inspirat en el de Rio de Janeiro i un regal entre dictadors (en acabar la II Guerra Mundial Franco li va entregar al cabdill portuguès).
Un dia que serveix per plasmar la grandesa del país i el valor dels qui es van atrevir a travessar mars i oceans per començar a connectar i globalitzar el món. Aventurers marins que van acabar fent de comerciants i que, gràcies als descobriments, s’han recordat en la història cinc segles després. Algunes recomanacions per tenir en compte: Doca Peixe, per dinar (l’oferta a Doca de Santo Amaro és molt temptadora), i Tertúlia do Tejo, per sopar. Cau la nit i la vista al pont és espectacular, però llàstima que no estigui il·luminat. Sort de l’espelma de la taula, que posa més llum a un bon dia.
Música / Tive um coraçao perdi-o # Cristina Branco
Comparteix o guarda-te'l:
Toca tornar a fer cas a les recomanacions. L’escapada és la Praia de Tróia. I les connexions són Lisboa-Barreiro-Setúbal-Troia. Desplaçament més llarg del previst, però el tram final amb ferri ja té un sentit. “Bem-vindo a Tróia Beach!”, escolto com a expressió només arribar. Un complex modern i funcional testimonia el pas dels banyiestes que busquen el seu espai en una platja que té un encant especial. Ben preservada, actitud mediambiental que en els nostres temps sempre cal lloar, i calma. Relax, tranquil·litat. Fa mandra, fins i tot, tornar a Setúbal, a menjar balcalhau, encara molt millor de preu que a Lisboa. Les sensacions, per exemple, et transporten a Formentera. Però la música del Púrpura, una espècie de chill out molt acollidor a totes hores del dia, et vol traslladar al Brasil, amb tot els nexes que això comporta amb Portugal. Moltes bones sensacions durant el dia, amb notes musicals de fons com les de Vanessa da Mata & Ben Harper, Alacran, Urban Love & Moana, Paula Morelenbaum… Caipirinha time! Fotografies.”Música, praia, sol, areia, dunas, mar, ondas, sal, pulseiras, cerveja, havaianas, sardinha… dia longo é uma estação de espírito!” La Serra da Arrábida, just al davant, continua testimoniant el descans. Arrenca el vespre i no voldries marxar. Suposo que és la fórmula que et demostra que el lloc t’agrada. I els pensaments interiors demanen que no els fallis: caldrà tornar-hi!
Música / 40 graus à sombra # Seda
Comparteix o guarda-te'l:
Més ciutat, amb calor i molt sol. Per això, s’agraeix el vent de mitja tarda. Quan tens als peus al Chiado o ets al Bairro Alto o has triat l’opció de l’Elevador de Santa Justa. Poca cua i en poc temps a gaudir d’una de les millors vistes de la ciutat des de 32 metres d’alçada. No és herència Eiffel, però com si ho fos, ja que és obra d’un dels seus deixebles: Raoul Nesnier du Ponsard. Per sort, l’ascensor no es va cremar en l’incendi que va destruir part del Chiado el 1988, ja que els bombers van extingir el foc quan ja era a tocar l’elevador.
Barrio Alto és una referència turística com Alfama, però millorat, amb més rehabilitacions que han permès que la zona sigui l’elecció dels joves per començar la nit. Molts petits i cosmopolites restaurants -sense tants fados en directe- que es combinen amb locals de nit i botigues de disseny, art, records i complements per a la llar. Vaja, com un petit Soho en el qual cal perdre’s. No cal deixar escapar el Miradouro de São Pedro de Alcântara, per la panoràmica que ofereix de la plaça del Rossio i el castell; l’estàtua d’Eça de Queirós de Teixeira Lopes; l’Igreja do Carmo (XIV), que el seu esquelet recorda els efectes del terratrèmol de 1755; i el Mercado 24 de Julho, on el peix és l’estrella i el local que fa de bar el punt de trobada.
Música / Diz que diz # Júlio Pereira
Comparteix o guarda-te'l:
Després de comprovar com el cap de setmana Lisboa perd molta activitat laborable i el centre és ocupat pels turistes que no busquen platja, és el moment de visitar Sintra. Com Cascais i Estoril, amb mitja hora si arriba. I em va agradar tant el descobriment com m’esperava. Amb una extensa zona verda, per sort protegida, que encara dóna més autenticitat a un especial i únic Palácio da Pena, obra de la fantasia del monarca Fernando II, que no va poder disfrutar, ja que el palau es va inaugurar el mateix any de la seva mort: el 1885. Just 125 anys de la seva construcció, el palau es conserva en bon estat i el més espectacular és l’habitacle del saló de ball i les profundes vistes des de dalt de la serra, on també es veu com alguns pugen a peu i d’altres amb autobús i un carrilet, que no paren de fer corves abans del cim.
No llueix gaire el sol, el vent és fred i la brisa es barreja amb la verdor del bosc i la blavor de l’aigua de l’horitzó. El nucli de Sintra em transporta a Tossa, amb indrets com el Café de París, una pausa obligada davant del Palau Nacional, que també està atapeït de visitants. Moltes petites botigues de records i encantadors locals amb música en directe, amb una elecció per recordar les vivències Lord Byron: la Cantinho testimonia la seva estada. També és molt destacable Tacho Real, propietat de Joao Manuel Salvado Alves. El Castelo dos Mouros i una estada al PArc NAtural tindran segur una segona visita.
Música / Um Contra O Outro # Deolinda
Comparteix o guarda-te'l:
Sortida a la modernitat de Lisboa. Disseny, asfalt i edificis sense vida; com el Fòrum de Barcelona. Sort de l’Ocenari, que dóna més activitat a l’extensa zona de la Doca dos Olivares. I quan estigui l’ampliació, encara més. L’Oceanari recorda l’Aquari del Maremàgnum, però com si fos a la zona del Fòrum. Són l’exemple dels nous reptes de les grans ciutats víctimes del bon i mal capitalisme. A Lisboa, s’ha salvat una zona abandonada però que costa d’omplir. Lluny del centre, en una àrea encara poc dimensionada amb oficines i habitatges massa buits, l’escapada a la zona comercial és gairebé obligatòria. Però en només cinc minuts, ja veus que tots aquests grans centres són gairebé simètrics: les mateixes franquícies en els mateixos metres quadrats, les mateixes olors, colors, sensacions… En general, tot l’espai de l’Expo és força futurista i és l’herència del 1998, que dotze anys després costa amortitzar. I amb la crisi, dedueixo que encara més. La Torre Vasco de Gama, l’estació Oriente dissenyada per Calatrava (una obra fidel al seu estil) i l’espectacular Ponte Vasco da Gama, de 17,3 quilòmetres (el més llarg d’Europa), donen prestigi a la “nova” Lisboa, que es vol revitalitzar a mida de donar més vida al litoral del Riu Tejo.
Música / Deep Blue # Rodrigo Leão
Comparteix o guarda-te'l:
Provat el bacalhau, les sardines al carbó, la Sagres i la Super Bock, el pastéis de nata i les queijadas, i la sala picant piri-piri, és el moment d’escapar-se a Cascais i Estoril. Per cert, posats a triar, comprovo que amb algunes consultes improvisades, la majoria de ciutadans autòctons prefereixen la platja de Cascais. La primera sensació és que els palauets de primera línia de mar ja no encaixen en aquestes poblacions, que semblen dues destinacions turístiques més de l’Algarve. Fins i tot el famós Casino, ja té un restaurant oriental als seus baixos. Per això, m’hagués agradat arribar-hi un segle abans i veure l’encant dels antics balnearis de la noblesa.
Dos dies magnífics de sol, molta gent -sobretot jovent-, moltes famílies amb la nevera a passar-hi el dia, sorra ben fina i algun matrimoni d’edat avançada que, per tal com van vestits, evoquen el que ja sembla un passat en extinció. Però ajuden a situar el que era en l’espai temps. Quan “la mar” puja a mitja tarda és un bon moment per anar a visitar la XXIV Fira del Llibre de Cascais. I una llàstima arribar uns dies tard a la “riviera” portuguesa per als concerts de Diana Krall, que m’encanta, i Elvis Costello & The Sugarcanes. Una recomanació: recórrer els tres quilòmetres de costa que separen Cascais d’Estoril per contemplar més a prop les restes d’una època daurada i un litorial que, per sort, està molt menys castigat que el de Catalunya.
Música / Haja o Que Houver # Madredeus
Comparteix o guarda-te'l:
L’Ajuntament de Lisboa, que domina la Praça do Municipio, lluia llums de colors en motiu de la inauguració del Festival Dos Oceanos 2010, una combinació d’espectacles, exposicions i museus per la nit per donar més activitats a les nits de la ciutat. La nit abans, el Concerto de Abertura a la Praça do Comércio, va donar el tret de sortida amb Ms. Lauryn Hill, Estelle i Seda. Una plaça on cau la zona més comercial i es barreja amb l’activitat política i la sortida dels vaixells que fan el trajecte amb altres ciutats de l’altre costat del Tajo. La mateixa plaça pot ser un bon punt de partida per començar o finalitzar el trajecte al Chiado, l’altre indret de referència de Lisboa. La Rua do Carmo, la més reformada, recorda les millores obligades pel famós incendi de l’agost de 1988, però 22 anys després dominen els carrers les multinacionals comercials que s’acaben a mida que s’accedeix al Barrio Alto, molt més preparat per sortir a la nit i gaudir dels locals musicals. La més transitada: Rua Garret. Destacaria el Café Lusó. Algunes notes del dia: llegir El banquer anarquista (Quaderns Crema el va editar el 2002) del mateix Pessoa al costat de la seva estatua i un temptador formatge Queijeiro do Alentejo. Una faula dialèctica de la societat burguesa de fa un segle, que no era tan diferent a l’actual. El poder del diner.
Música / O Mar Fala de Ti # Mafalda Arnauth
Comparteix o guarda-te'l:
Largo das Portas do Sol ofereix unes vistes que cal contemplar per la barreja d’Alfama amb el Riu Tajo. Com si el temps no hagués fet afecte en aquest barri tan peculiar i tan calmat de dia. El cafè de davant de l’estàtua de Sant Vicens i el Museu d’Art Decoratiu és ple de turistes i el moment de demanar la primera bica, mentre es demanen altres combinacions com bingao, galom i café com leite. Entre l’anar i venir de turistes que prenen el Carris 28 i d’altres que prefereixen fer l’esforç de pujar, hi ha la calma local i bons pintors i pintores que exposen indrets de la ciutat, amb una bona relació qualitat-preu. Amb la vista a l’horitzó, les cases blanques i els taulats de teula vermella sembla que amaguen els petits carrers. A dalt, hi ha l’omnipresent Castell de São Jorge, que domina el barri. Ideal per passejar i gaudir de les vistes que ofereix i millor sinó si s’esquiva la calor del migdia. A Alfama, em van agradar la petita bookstore Ler Português, el tan ben ambientat Café Pois (a tocar la Sé Catedral), el Restaurant Solar dos Bicos, amb la història que recreen els seus murals a través de la típica ceràmica, i per gaudir a la nit dels fados en la distància curta dos restaurants A Baiuca, molt acollidor però car, i São Miguel d’Alfama, més preparat per rebre petits grups i que acull la veu de la simpàtica Fátima Moura. Els locals són a tocar i les veus fadistes es barregen. Alfama en estat pur: poesia, fados, cançons, història, vivències, gastronomia, literatura, bohemis, amor, tristor… Inspiració constant de creadors durant segles.
Música / Seafire And Its Waltz # Emmy Curl
Comparteix o guarda-te'l:
Primeres impressions de Lisboa: un centre de ciutat envellit, amb edificis històrics abandonats que evoquen altres temps de grandesa, encara que el govern municipal intenta salvar-ne alguns abans no sigui massa tard. Un declivi històric de difícil solució. I d’aspecte, diguem-ne que molt més multiètnic del que m’esperava. Calor, sol, sobretot al migdia, però una brisa atlàntica que quan cau la tarda s’agraeix. Les visites obligades són l’emblemàtica Cervejaria da Trindade, a un Chiado cada vegada més comercial, i un parell de recomanacions més de l’estrena. Són l’allotjament Lisbon Poets Hostel, curiós i cèntric -és la cinquena planta i a la segona hi ha la seu de la Federaçao Portuguesa de Futebol (FPF), i un saturada pastisseria però que calia anar-hi, com és Pastéis de Belém, que presenta cues i cues de turistes d’arreu del món a gairebé qualsevol hora del dia. A cada taula de la sala gran potser s’escolta un idioma diferent, amb uns ciclistes que resalten entre els clients, ja que sembla que venen de fer una etapa del Tour. I una vegada tastats els famosis pastéis, penses que potser tampoc ha de ser tant difícil emular la recepta secreta. I per acabar, una passejada amb tranvia número 28, el Carris com se l’anomena, per un turístic barri d’Alfama. El més recomanat és, com no, el més sol·licitat.
Música / Muda da Vida # Humanos
Comparteix o guarda-te'l:
