Sempre acabem igual, tant amb sensacions com amb realitats. I ara, a les portes d’esperar de Madrid el retorn del Nou Estatut. Resulta que la justícia (TSJC) ha ratificat la suspensió de l’acord de ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt, que cedia una sala per al referèndum sobiranista, i en canvi ha autoritzat la protesta de la Falange. I tot en el mateix dia. Una mena de sorpresa final ja podríem dir-ne que esperada, com ens passa sempre als catalans quan intentem reivindicar-nos més enllà de l’statu quo establert. Sempre, és clar, prioritzant l’Estat espanyol com a ordre suprem. Total perquè la jutge Emilia Giménez Yuste, del jutjat 14, ratifica la seva primera decisió, de suspendre l’acord municipal, argumentant que l’Ajuntament no pot convocar una consulta sobre qüestions que superen l’àmbit local. A més, recorda que ni tan sols es va seguir el procediment, que implica la tramitació d’un primer permís de la Generalitat, abans de l’autorització de l’Estat.
Però clar, si havíem d’esperar la “veu” de la llei per saber com acabaria el cas d’Arenys, ja ens podiem preparar. Ara ja està clar que aquest diumenge no pinta bé a la localitat del maresme, encara que tinguem un pla B, amb una sala privada i no pública. Una simple consulta popular d’una plataforma ciutadana s’ha convertit en una bola de neu mediàtica que ha acabat esclafada per una manifestació de l’ultradreta. Lamentable. CIU , ERC i ICV han expressat ràpid les seves crítiques a la suspensió judicial mentre que el PP i Ciutadans ho celebren. I el PSC, procurant pels seus interessos, ha amagat el cap sota l’ala perquè ja se sap que no li convé alterar l’ordre que li permet governar a Catalunya, encara que sigui en coalició.
La nostra diada va molt més enllà dels titulars que donarà la jornada d’avui: si la crisi ha passat factura a la venda de llibres i roses. És un dia especial, romàntic, gairebé festiu. Hi ha persones que el viuen amb il·lusió i d’altres que es deixen du per les tendències comercials del moment… Si ens posen en la pell dels editors, tot és respectacle mentre es vengui l’obra i es vagi fent caixa. Els més purs criticaran, amb lògica, els protagonistes mediàtics que encarreguen llibres oportuns. El mateix passa amb la rosa, que a banda de les dosis personals que pot tenir el detall, el ventall de preus és cada vegada més gran. I també va en augment la compra solidària. Però en global, continua quedant l’essència de la festa: comprar o rebre la rosa i comprar o rebre un llibre. I no cal donar massa protagonisme a si ve Rajoy a Barcelona, la crisi actual o si es ven més en castellà que en català o si es ven més la ficció que la novel·la. Tenim una Diada de Sant Jordi que, si es vol viure amb il·lusió, és especial. I ens identifica com a catalans i situa el nostre territori en aquest món cada vegada més globalitzat.
El govern espanyol va anunciar divendres la proposta de reparació de la figura de l’expresident de la Generalitat Lluís Companys. Però és un primer pas encara molt insuficient perquè el que realment és necessari és que la Llei de Memòria Històrica anul·li d’una vegada el judici sumaríssim contra Companys i uns altres 41 catalans més que van ser jutjats i víctimes injustament. Així es farà justícia també amb Catalunya. Això va passar el 1940, just acabar la Guerra Civil Espanyola i en l’inici de la dictadura franquista, però si hem esperat gairebé 70 anys millor que sigui perquè es tanqui una causa justa històrica. Per això, m’agradaria que l’administració catalana fes tot el possible per aconseguir que aquell judici sumaríssim sigui finalment anul·lat. L’assassinat d’un govern legítim no pot tenir un final que no sigui el de recuperar l’honor a través de la memòria perquè és tot el que podem aconseguir. Com diu Lluís Llach, que “els persegueixi la nostra memòria per sempre”.
És evident que aquesta crisi econòmica, que cada vegada arrela més, obliga als governs a fer un doble esforç a causa de les necessitats que tenen les entitats d’estalvis, que són les qui fomenten l’intercanvi monetari a la societat, i alguns sectors empresarials com ara els relacionats amb la construcció i l’automoció. La conclusió és que ara estem patint els excessos de l’esperit neolliberal i que, per tant, ens hem d’obligar a reiventar-nos els models i pensar en un nou paradigma socioeconòmic. Aquest és el moment del crack, just gairebé 70 anys després del que va patir la borsa de Nova York el 1929. L’exemple de dissabte, amb la reunio del G-20 a Washington, n’és la prova a escala global, que després modificiaran les economies globals.
Però aquesta situació d’alentiment no evita que augmenti el sentiment social que la victòria d’Obama ha significat un canvi social i que els mals que pateix la societat del benestar passen per reinventar-se. a través de nous ideals i conductes. Per això, cada vegada va en augment la proclama del desig d’un Obama a petita escala. Aquest és el canvi de xip que anhela part de la ciutadania, cansada de la política sense progressos que convidin a creure-hi més enllà de la gestió sense ideals. I personalment, no m’agrada que a causa de “l’ara no toca per la crisi” s’hagin amagat sota l’ala reptes tan importants per a Catalunya com són el Nou Estatut, després de tant degast, i la via d’un referèndum per a la independència pel 2014.
