Aquest vídeo d’Stargate Studios ens ensenya un dels seus efectes més atractius per sorprendre l’espectadors: el Virtual Backlot Reel, un fons virtual en directe que permet afegir la imatge en els fons de chroma en directe. Una evolució més per descobrir els trucs tan perfeccionats amb què ens volen sorprendre guionistes i directors. La transformació dels decorats gràcies a aquests fons verds i blaus en ensenya una altra realitat i demostren que gairebé, dins d’un bon estudi, es poden fer miracles. Després, els espectadors, és quan ens haurem de preguntar: realitat o ficció?
Em va agradar i sorprendre al mateix temps el paper de la desconeguda Gabourey Sidibe en la pell de Claireece a la pel·lícula Precious. És lògic que tant el film com la jove actriu siguin la revelació del moment als Estats Units i ja tinguin premis importants com el Globus d’Or. I ara enfilen cap els Oscar 2010, gràcies a un film independent que retrata molt bé les dificultats dels joves que viuen als barris marginals de grans urbs com Nova York. Però a banda del significat que transmeten les vivències de l’actriu principal per la seva pobresa, violència domèstica i obesitat, és molt lloable el pes que es dóna a l’educació per intentar que aquests joves trobin una sortida a la seva precària situació. En aquests àmbits, no és fàcil aconseguir donar una esperança a aquests adolescents sense gaire esperances de futur, amb un entorn marcat per la pobresa, els maltractaments, la delinqüència, les drogues i la prostitució.
Fins i tot, el director Lee Daniels va haver de suavitzar el guió del llibre (guionitzada per Geoffrey Fletcher) degut a la crueltat que va viure la jove Clairecee en el si d’una família afroamerciana del Harlem, tal com retrata la novel·la Push, de l’escriptora Sapphire, que va publicar el 1996. Entre la negror de la vida dels més desafavorits del Quart Món, es retrata també l’essència del valor de la formació i com l’educació pot ajudar a donar “llum” a una vida i trencar amb un destí que ja sembla predestinat. Una bona història en la recerca humana de significat.
Un dels passatges del la novel·la Invictus, de John Carlin, que més em va agradar. Un resum sobre la figura de Nelson Mandela vist per François Piennar, el capità dels Springboks.
Small també recordava aquell episodi. “Els presoners no només ens van cantar, també ens van donar una gran ovació i jo… em vaig desfer en plors”, explicava, amb els ulls enrogits novament pel record. “Allà va ser on realment va arribar al meu interior el sentiment de pertànyer a la nova Sud-àfrica, i on vaig ser conscient de la responsabilitat de la meva posició com a Springbok. Allà, mentre escoltava com m’aplaudien, pensava en la cel·la de Mandela i en com havia passat vint-i-ser anys a la presó i on va sortir professant amor i amistat. Tot allò se’m va fer present, vaig veure-ho amb absoluta claredat, i se’m van inundar els ulls de llàgrimes.
Una recomanació d’Isabel Martí, de La Campana, va fer que em llegís amb especial atenció la novel·la El factor humà de John Carlin. Em va commoure. Un drama esportiu que retrata l’etapa política de Nelson Mandela a Sud-àfrica i com a través del rubgi s’intenta unificar una nació dividida pels anys de l’Apartheid. És emocionant llegir com neix el sentiment de nació i que arrenca amb el dia de l’alliberament de Mandela després de 27 anys de presó. I entendreixla trajectòria dels Springbocks, un equip que simbolitzava els ideals i les passions de la minoria blanca, i que Mandela va decidir agafar com a exponent que representés una nació dividida i gairebé impossible de reconciliar. La cohesió com a identitat a través d’un dels esports més nobles. Ara, ja tinc ganes de repetir les sensacions però amb la pel·lícula del veterà Clint Eastwood i valorar la interpretació de Matt Damon fent de capità de l’equip (François Pienaar), amb el consagrat Morgan Freeman reencarnant Mandela. Arriba l’esperada i emocionant Invictus!
