Ferran Soriano afronta un difícil repte a Spanair. Ara més que mai. Emprenedor de solvència constrastada, té ara la missió tan complicada de salvar l’aerolínia catalana de la crisi. Tot i la reestructuració de la companyia i les baixes que es van provocar a la plantilla només adquirir-la, ara ha calgut un crèdit sindicat entre la Generalitat i les entitats financeres per intentar donar viabilitat al projecte. Onze mesos després del seu nomenament, Soriano ja ha deixat entreveure que el futur de Spanair passa per sortir a la borsa o integrar-se en una altra companyia. Però amb els temps que corren, potser no es trobarà un soci com cal, ja que si havia de ser Lufthansa aquesta aerolínia alemanya afronta la vaga més gran de la seva història durant quatre dies.
I mentre pilota Spanair, el seu proper pas i que cada vegada pren més força és la de ser el nou precandidat a la presidència del FC Barcelona. Ja no són especulacions sobre el seu possible retorn al Barça i s’apunta al seu lideratge com a clau per aglutinar una candidatura continuïsta amb un triumvirat amb Godall i Ferrer, per així no donar opcions a Sandro Rosell. Soriano té moltes virtuts i un bon cartell, especialment en el sector TIC i l’esportiu, però l’espera un doble salt mortal: primer saber gestionar si quedar-se o no a l’aerolínia i després, crear una candidatura guanyadora per ser el nou president del Barça. Just quan el club blaugrana, a nivell de totes les seccions, travessa un dels millors moments esportius de la seva història i que gairebé sembla insuperable.
El primer anunci televisiu de GoogleInc. es va estrenar durant la retransmissió de la Super Bowl 2010. I m’esperava un anunci més impactant per ser el debut de la companyia californiana (em va agradar més el de Motorola i el de Snickers, que va triat com a favorit per l’audiència) i més tenint en compte la repercussió de la retransmissió: 106 milions de nord-americans van seguir per televisió la final i van convertir la 44ena edició de la Super Bowl en l’esdeveniment més vist de la història dels Estats Units. I en el cas de Google, el seu producte va ser un spot molt líneal, poc atrevit i basat en un guió típic del que ja pot oferir com a concepte: un buscador més utilitzat a la xarxa per la seva gran capacitat de recerca. Un concepte l’ofert pels creatius de Google que contrasta, per exemple, amb el de la cadena de televisió Flo.tv, que ofereix retransmissions en directe via mòbil.
Tot just fa dos anys, més de la meitat dels nord-americans va confessar la publicitat emesa durant els quatre apartats del partit, és una de les principals raons a veure la final. I ja és un clàssic entre la societat nord-americana que els anuncis de la Super Bowl s’imposin com a tema de conversa durant tota la setmana. I les xifres parlen per si soles: per pautar un spot de 30 segons, cada anunciant va haver de pagar més de 3 milions de dòlars. Entre les novetats d’aquest any (amb polèmica inclosa), ha destacat l’absència de Pepsi, un dels anunciants de referència en els darrers 23 anys, mentre que sí que es va mantenir el seu gran competidor: Coca-Cola, que va apostar per barrejar-se entre els dibuixos dels Simpsons.
Sovint el futbol, per la seva condició d’esport rei, es “menja” mediàticament la resta d’esports. I ja no parlem a Can Barça, i més en l’època d’una temporada llegendària com la del 2009 de la mà de Pep Guardiola. Però avui és el dia de David Barrufet per tot el llegat que deixa a l’handbol del club blaugrana i, especialment, al Palau. Com a esportista i persona. Semblava que no podia ser, que no arribararia mai aquest moment després de tants anys. Tantes i tantes retransmissions escoltant el nom de Barrufet sota els tres pals i els seus característiques pantalons de xandall de color groc, que ja sembla impensable escoltar el nom d’un altre jugador. Però avui era el dia triat per avançar el seu final per quan acabi aquesta temporada i, com era d’esperar, ha omplert la sala per a la roda de premsa. I ha tingut el seu moment emocionant, com havia de ser. Se’n va un “gran”!
“Barru” deixarà un buit molt important i merescut a la secció. I el valor de la constància, la il·lusió, el talent i el sacrifici en l’esport per mantenir-se com un dels millors porters del món i haver de lluitar cada temporada amb grans jugadors per ser el porter titular del Barça. Són miralls que també necessita l’esport en la màxima competició, ja que així és més fàcil ensenyar amb bons exemples a les noves generacions. Gràcies Barrufet per representar tan bé a una generació.
Guardiola ha frenat les especulacions entorn la seva renovació i s’ha avançat a la campanya oficial a la presidència del Barça, quan la precampanya es podria dir que ja ha començat amb l’entrada del nou any. Els rumors i tensions generades entorn la continuïtat del tècnic blaugrana anaven en augment i, finalment, ha fet el gest en línia amb la seva personalitat. Una vegada més, s’ha desmarcat de possibles posicionaments respecte les candidatures i es manté al marge confirmant la seva renovació que, en part, també serveix d’aval per a la junta continuista alhora que deixa mans lliures en cas d’una victòria d’un aspirant. És lògic que l’entrenador de Santpedor tingui ara unes fortaleses immenses, basades en els èxits històrics del 2009 (sis títols), que l’avalen per exigir un contracte comparable als grans tècnics del món: Scolari, Mourinho, Capello, Ferguson, Mancini, Ancelotti… Però Guardiola anhela, amb lògica, més control esportiu amb vista el futur. Recordem que el seu tècnic era Lillo quan va anar a la candidatura de Bassat i ell no preveia entrenar sinó ser el secretari tècnic.
Guardiola pot continuar al Barça els anys que vulgui perquè s’ho ha guanyat a pols, quan gairebé ningú confiava en ell ara fa poc més d’un any. Amb el tòpic del nou Ferguson, sembla que ja tingui el destí preestablert. Però ja es veurà. De moment, sap que pot influir, i molt!, sobre qui serà el nou president del club: per molt que les candidatures facin bones campanyes gràcies a bons assessors. Va protegir intel·ligentment la plantilla i el cos tècnic fins que li ha tocat fer el pas mediàtic per la creixent pressió. I si el Barça guanya la Champions al Bernabeu aquesta directiva ho té tot de cara per guanyar i encarar el tercer mandat. Amb Laporta o sense.
Dissabte vaig coincidir amb José Antonio Escuredo després de la sessió d’spinnig al gimnàs. Feia un parell de mesos que no ens veiem, tot i que sempre hem anat coincidint, encara que darrerament molt menys. Li vaig preguntar com li anava el nou any i quines aspiracions esportives tenia, de fet, com feia sempre. Però la meva sorpresa va ser que em digués que ja és a punt de tancar l’etapa com a ciclista professional. L’he vist sempre entrenar al gimnàs per superar-se, amb constància i sacrifici, en un esport minoritari com és el ciclisme en pista. I no és fàcil el que ha assolit després de tants anys: lluitant contra ell mateix per progressar i després superar els adversaris. Tot i la polèmica del dopatge que sempre envoltarà aquest esport -especialment tots els individual i de velocitat-, Escuredo ha estat dues dècades a l’elit del ciclisme en pista i pot començar aquesta nova “vida” professional a l’empresa familiar amb orgull i satisfacció pels brillants mèrits aconseguits. Aviat deixarà de lluitar contra ell mateix, el cronòmetre i els adversaris per abocar-se als negocis i deixarà Girona per anar a viure a Andalusia. Espero que a la vida i a la feina tingui sempre la mateixa sort que ha tingut dalt de la bicicleta. De fet, l’esperit competidor l’ha tingut sempre al seu ADN.
Setmana moguda a Catalunya per notícies de rellevància que convulsen l’opinió pública: el cas Millet al Palau de la Música, els estudis encarregats per la Generalitat i, des d’ahir, l’espionatge a la directiva del Barça (altrament dit auditoria de seguretat). Costa molt de creure tot el que va explicar Joan Oliver en la roda de premsa. Una cosa està clara i és que el director general corporatiu va defensar el president del Barça, Joan Laporta, dient que ell no en sabia res amb l’objectiu que aquest nou escàndol no afecti la seva figura, ara que es prepara per tornar a la vida privada. Tot i el guió, Oliver no va poder defensar amb vehemència com és que Laporta no tingués coneixement d’un espionatge en un club tan presidencialista com aquest.
El cas dels espionatges als quatre vicepresidents de l’entitat demostra la pugna interna que hi ha a la junta per a la successió del president, que vol tenir-ho tot controlat per garantir una candidatura continuïsta. La notícia també demostra que El Periódico ha de tenir garantida la filtració per publicar una notícia d’aquesta magnitud, amb el rerefons de les connotacions polítiques tan interessades que pugui tenir. I més en aquest moment tan especial: el relleu a la presidència, la preparació de candidatures com la de Sandro Rosell, l’aposta política de Laporta i el més important de tots, els resultats històrics de l’equip.
Una vegada més, hi perd el Barça i guanya Crackòvia, que té un Barçagate per temps. Amb la sensació que els ciutadans tornaran a veure més ombres que llums, més negre sobre blanc i mitges veritats en uns entorns que són les èlits milionàries de Catalunya i que devoren els propis protagonistes per la dimensió del Palau de la Música, el govern de la Generalitat i el Barça.
Després de la derrota del 2012, Madrid ja comença a assumir la patacada del 2016, tot i que cal esperar encara fins el 2 d’octubre. En aquesta ocasió, Madrid ha fet molt bé la feina, està preparda en quant a infraestructures, té moltes ganes i il·lusions (Barcelona 92 encara fa molt mal a l’imaginari col·lectiu) i també presenta un bon lideratge (el de Ruiz-Gallardón; per cert, quin paperàs ahir!). Però té alguns handicaps que li pesen massa. El fet de fer-se quatre anys abans a Londres n’és un dels més importants: el COI no acostuma a repetir continent en els temps moderns. També necessita un clon de Samarach que pugui liderar la candidatura a alts nivells, més enllà del rei Joan Carles, i pugui fer decantar la balança en els països que decideixen, a canvi, és clar, de les espècies que podem imaginar. I després, obertament, els apartats que no funcionen són els de la lluita contra el dopatge, molt i molt secundari, i la rivalitat política per la pugna entre el PSOE i el PP. Factor important el d’aquesta guerra freda entre els dos grans partits espanyols. Aquest sí és un factor.
Però tot i les ensopegades que s’intueixen continuades, Madrid 2012 i Madrid 2016 estan potenciant una ciutat que evoluciona de manera espectacular en les últimes dècades. Proposar-se ser candidata a uns Jocs són reptes que suposen una gran inversió de milions, però també mentre va passant el temps, la ciutat es va enfortint a través dels projectes que ha d’anar preparant. És per això que a Madrid ja li surt a compte voler ser seu olímpica i, encara que perdi, la ciutat recull grans espècies. Hi guanya la ciutat, els madrilenys i la comunitat. Què més volen! Amb tants diners públics invertits i repartits, no és cap sorpresa que si els Jocs del 2016 cauen a Chicago (Obama és la clau), Tòquio o Rio de Janeiro, Madrid ja pensi en el 2020. El PP en sap molt de què va tot això! I té la maquinària i la gent preparada.
Em va agradar saber que durant la final de la Lliga de Campions, la televisió francesa va tractar al Barça com equip català al llarg de la retransmissió contra el Manchester a Roma. Un definició lògica però que en les cadenes espanyoles com Antena 3 TV encara és impensable. El mateix va passar ahir amb la final a París durant la victòria de la USAP contra el Clermont en el campionat de França de Rugbi. Va ser emocionant viure com un esclat de catalanisme podia celebrar amb patriotisme la victòria (22-13) en un esport tan noble com el rugbi (Le Monde, Le Figaro i L’Equipe). Després de 54 anys, la USAP s’ha pogut tornar a proclamar campió de lliga i és un motiu d’orgull per al sentiment català, d’un club que llueix amb sentiment la senyera, l‘Estaca i el catalanisme. Una demostració més, tal com va evidenciar el Barça, que el catalanisme pot no tenir fronteres i també mereix ser reconegut si obté grans èxits esportius com aquests dos títols. Per tot això i més, felicitats patriotes de la USAP!
Aquest triplet històric del Barça i que gairebé sembla irrepetible té un nom: Pep Guardiola. Ell ha encarnat el paper al camp d’un equip que s’ha convertit en un mirall futbolístic de tot el món. I Roma en serà el millor exemple i record, en guanyar el millor equip i club del món. El triomf sobre el Manchester United a la Lliga de Campions és la culminació d’un esperit que representa esforç, talent, creativitat, superació i ànsies de victòria. No és fàcil el repte d’aquest triplet tot el que s’ha aconseguit en aquest mes de maig del 2009 que serà recordat durant molt temps: 2-6 al Bernabéu i copa, lliga i Champions. En Pep, que tenia molts detractors al començament per la seva manca d’experiència, s’ho mereix per tot el que ha aconseguit dins i fora del camp. El Barça és ara al pedestal del futbol mundial, amb un club local i global, un equip local i global i una identitat local i global. El resultat ha estat un mes de maig que ha estat com un somni.
El Barça ha fet una primera volta de lliga històrica: amb registres de record. Impensable fa sis mesos, quan el càrrec de Laporta trontollava, producte de massa errors interns, i l’equip es trobava a la fi de l’era Rijkaard, que no va tenir la sortida del club que mereixia. La terna entre Mourinho o Guardiola era una aposta futbolística que no es podia comparar, però la directiva va arriscar quan més debilitat estava Laporta. Si s’hagués triat el tècnic portuguès es jugava a cavall guanyador, però la seva mentalitat no encaixava massa amb la filosofia del Barça. Però la carta de l’entrenedor més arrogant del moment era la més desitjada per l’afició després de dos anys sense títols. Per contra, Pep Guardiola era el desconegut tot i ser un home de la casa, i amb un perfil que, si les coses no anaven bé al començament, tornarien ràpid els mocadors a l’estadi contra la llotja. Parlant clar, no era un bon escut per a Laporta després de tanta guerra.
Pep Guardiola sempre ha donat la sensació que tard o d’hora li arribaria aquesta oportunitat. Però no tan ràpid, encara que ja va anar a la candidatura de Bassat, un dels millors publicistes del món. Ara, mig any després, tot és eufòria controlada, amb un etern rival que genera una imatge penosa, la sensació que la calma ha estabilitzat la presidència i un tècnic que ja ha guanyat una credibilitat que augura un cicle. Guardiola té el mèrit d’encarnar la renovació d’una etapa que sempre ha necessitat estabilitat i menys altivesa presidencial. Fins i tot, ara que les coses van molt bé no es deixa de parlar de Sandro Rosell amb filtracions interessades.
