Torna el Barça. Aquesta nit arriba el Gamper i serà la posada en escena de la nova temporada. El títol de la Supercopa ja és un presagi del que pot oferir l’equip blaugrana en l’any III de Pep Guardiola: fidelitat a una filosofia futbolística.Mentre la crisi començar a passar factura a la bombolla futbolística (ja tocava!), el Barça afronta el repte d’encetar un any amb el repte de repetir els grans registres dels dos primers anys amb el tècnic de Santpedor i sense grans inversions (Villa és un fitxatge excel·lent). Hi ha el relleu a la presidència, important, també es volen canviar les formes directives -Sandro Rosell ha apostat per la unió i la despolitització-, però el protagonisme serà per als actors, que intenten viure aïllats a les tensions que s’han viscut i es viuran. Ja ho van demostrar durant la campanya electoral, en la recta final de la lliga. Guardiola coneix molt bé aquest entorn tan devorador i maquiavèl·lic i ple d’interessos. La Brunete Mediática esportiva, enfortida amb el fitxatge de José Mourinho, té més ganes de desacreditar “l’esperit” de Guardiola, però de moment no se’n surten. I tot això, amb Laporta, Cruyff, Ibra, Cesc, Txigrinski… ha passat en només poques setmanes. I tot sempre serà millor mentre la pilota entri, encara que el mateix Guardiola reconeix que el Barça, per la seva grandesa i transcendència informativa, sempre ha de tenir un “foc” obert. És l’any III Guardiola i no pinta “normal”.
Posats a haver de triar, si algú havia de donar la victòria a Espanya contra Holanda en la final del Mundial m’ha agradat que fos un jugador com Andrés Iniesta. També se’l mereixien Pique i, especialment, Xavi, després de què Puyol ja fos decisiu amb el gol contra Alemanya a semifinals. Però Iniesta té aquest encant de ser un gran ídol però sense aspirar mai a voler ser comparat com un galàctic per la premsa espanyola. Ha acabat triomfant al Barça per la seva classe i també pel seu carisme, sense tenir la necessitat de ser aquell jugador que ajuda a vendre portades a la Brunete Mediática. A l’estil del que vol transmetre Casillas, per exemple, però sense la relació tan forçada a Sud-àfrica amb la periodista esportiva de moda, sobretot, durant els partits. En aquest Mundial, s’ha parlat molt del porter del Madrid amb Sara Carbonero i l’encert del pop Paul en les prediccions dels partits, com si tingués una bola de cristall, però a mi el que més m’ha agradat ha estat el detall d’Iniesta amb el record amb Dani Jarque i la naturalitat amb què va encaixant les famoses preguntes sobre si va ser el gol i el partit de la vida. Tant de bo, aquesta premsa esportiva espanyola tan necesitada d’ídols com Alonso, Nadal i Lorenzo… i de periodistes que es posen la samarreta durant la retransmissions no facin mail mal bé l’esperit d’esportistes com Andrés Iniesta.
El gran aparador que és el Mundial de futbol és també un trampolí per a les marques comercials. Aquest és el de la cervesa Pilsen que dóna suport a la celeste, que precisament juga aquest vespre les semifinals contra Holanda. Però també hi ha marques com la Coca-Cola, amb un anunci similar. O aquest tan curiós de Quilmes a l’Argentina. L’Uruguai és la sensació del Mundial de Sud-àfrica i té un gran mèrit el que ha aconseguit. Els creatius d’aquest espot intenten plasmar el sentiment que desperta la selecció uruguaiana per promoure una marca de cervesa que convida a la celebració de les victòries. Jugadors, entrenadors, seleccions… icones per atraure compradors i despertar el consum. Villa, gràcies als seus gols, és el reclam publicitari de la selecció espanyola. I és un marc en el qual es barreja identitat, producte i sentiment. Una combinació fàcil d’explotar i que per això funciona. I més, quan seleccions com l’uruguaiana i l’espanyola arriben a les semifinals.
Arriben els esperats quarts de final del Mundial 2010 i el contrast destacable és el de Ghana, l’únic representant africà i l’únic que ha aconseguir entrar entre els dos grans blocs dominants: Amèrica del Sud i Europa. Té més poder Llatinoamèrica, amb quatre seleccions i dues de molt favorites que semblen estar predestinades a trobar-se a la final: el Brasil i l’Argentina. Uruguai i el Paraguai, amb la seva humilitat, ja tenen un gran mèrit de ser aquí després d’eliminar els representants asiàtics: Corea del Sud i el Japó. I dels quatre països sud-americans, el més mediàtic és l’Argentina de Diego Maradona, que s’ha volgut carregar tota la pressió i alliberar els jugadors. Amb Messi a l’equip, guanyar el seu tercer Mundial sembla més fàcil, tot i que l’entrenador argentí apel·la sempre a dosis primitives però funcionals per motivar l’albiceleste. Com aquest vídeo a YouTube, que em recorda el de Gladiator de Guardiola per a la final de Roma contra el Manchester.
Europa, després del fracàs d’Itàlia i França, dues seleccions desgastades, està representada per Holanda, Alemanya i Espanya. Tres esperits molt diversos, tot i que el combinat espanyol ha deixat l’esterotip de la furia per centrar-se més en l’esperit Barça, gràcies a Xavi i Iniesta, i en la base holandesa d’un futbol més tècnic i ofensiu. I entre aquesta rivalitat Europa i Sud-amèrica al Mundia, que per primera vegada és juga a l’Àfrica, hi ha la sensació de Ghana, que si aconsegueix arribar a semifinals seria el primer cop que ho aconsegueix un equip del continent “negre”. Seria una fita històrica i la culminació que l’esport és el camí a la fama dels joves africans que aspiren a tocar el Primer Món que des de petits desitgen.
Debuta la “roja”. I ho fa amb tota la Brunete mediática preparada amb el lema de l’Eurocopa 2008, “Podemos”, perquè encara no ha trobat el del Mundial 2010. Mentre Sud-àfrica intentar oferir la millor cara per amagar el difícil passat que ha forjat en la seva històrica recent, en clau espanyola periodística toca viure les vicissituds de la “roja” per poder fer més Espanya. Les mancances esportives dels darrers anys del Real Madrid, Fernando Alonso i, fins fa poc, Rafa Nadal, han quedat substituïdes per la selecció, que arriba imbatuda.
I tota aquesta eufòria està molt bé en clau mediàtica perquè camufla altres grans mals d’aquest “país” espanyol. Entre ells, l’elevat atur, la manca de lideratge polític i aquesta crisi cada vegada més social. La selecció espanyola està preparada per fer un bon Mundial perquè té jugadors de primer nivell i un entrenedor experimentat que sap que no ha de molestar. Però en el fons és favorita perquè es pot dir que gairebé juga l’estil Barça però sense Pep Guardiola. I això ja la fa favorita. Fins i tot, remant a contracorrent per l’eufòria de la Brunete roja.
Fa una setmana que ha acabat la lliga espanyola, dos dies que ho ha fet la Lliga de Campions i falten dues setmanes per al Mundial 2010 a Sud-àfrica. Són esdeveniments escala global, que mouen grans xifres i on les “estrelles” són el màxim exponent del que s’intenta transmetre per tenir la màxima audiència. En temps que les competicions depenen cada vegada més de les grans cadenes, amb contractes astronòmics, i els jugadors tenen sous de milionaris, aquesta imatge és la que arribarà a l’Àfrica en el seu primer mundial. Però també hi ha altres valors per transmetre en aquest continent, tal com ha fet Sergi Agustí. El realitzador i productor barceloní promou el documental One Goal, que es basa en la història completa de l’equip de futbol de Serra Lleona, mostrant la força i l’energia d’aquests jugadors que utilitzen el futbol per a la seva reinseció social i com a instrument de pau.
Els protagonistes són danys col·laterals de la guerra que va patir aquest país a finals del 90, amb el resultat d’uns 75.000 morts i uns 6.000 mutilats. Segons el mateix Agustí, els seus documentals al continent africà stà centrat en la temàtica social encara que aportant una visió propera, optimista i viva de la realitat, lluny dels habituals prejudicis sobre l’Àfrica. Segons les seves pròpies paraules, el repte és intentar apartar-se del victimisme “que tenim de l’Àfrica i que crea un rebuig en l’espectador. Una altra consciència en temps de l’esport de masses i una gran Àfrica que sempre té una vida per fer-nos “despertar”. Per això “One Goal” és un film que genera esperança per promoure els valors d’uns dels països més pobres del món.
Música /In Your Eyes# Peter Gabriel & Youssou N’Dour
Mentre les economies mitjanes de la UE com Grècia i Portugal estan en un moment crític, el Barça ha aconseguit crear un ambient històric a Barcelona per al partit d’aquesta nit contra l’Inter. Mentre un error informàtic de l’INE avisa que l’atur espanyol es continua enfilant de manera preocupant -s’apropa als 5 milions-, el Barça ha aconseguit estimular l’afició de manera espectacular perquè sigui abans al Camp Nou. Mentre el Tribunal Constitucional humilia el procés del Nou Estatut després de gairebé quatre anys amb una “no sentència”, els jugadors del Barça desperten una expectació sense precedents entre les persones. Mentre les Consultes sobre la independència s’esforcen perquè les onades respecte el sobiranisme de Catalunya puguin superar el 17-18% de participació, el Barça desperta passions i aquesta tarda es podrà comprovar quan els jugadors ja surtin de l’hotel La Florida, al Tibidabo.
Mentre els partits polítics intenten posar les bases de les campanyes virals a internet -ahir CiU va presentar el seu projecte a 22@-, els jugadors del Barça enregistren un vídeo per avisar que si deixaran la pell i són els grans protagonistes dels usuaris de blocs i xarxes socials. Mentre la societat està mancada de lideratges creïbles, especialment en la política, Pep Guardiola s’ha convertit en un referent pels missatges tan eloqüents que transmet cada vegada que convoca una roda de premsa per parlar de l’actualitat blaugrana. I mentre la política genera desafecció entre els ciutadans perquè continua encadenada en les mentalitats del passat, la plantilla del Barça transmet il·lusió i passió, amb valors com esforç, sacrifici i talent.
Mentre els empresaris i autònoms reivindiquen una reforma amb urgència del sistema laboral espanyol, els seguidors del Barça ja s’han mobilitzat per ser el cap de setmana de la final de la Lliga de Campions a Madrid, amb entrada o sense, per “ocupar” el Bernabeu i la ciutat. Mentre els sindicats tindran problemes per tenir el suport dels treballadors per a la manifestació del Primer de Maig en ser un dissabte, el Barça va omplir l’estadi de famílies dissabte passat a la tarda per a un partit contra el Xerez. Mentre la crisi s’accentua en el 2010 i genera un desànim general, el Barça es juga l’accés a la segona final d’una “Champions” i vol que el partit sigui “una festa i la gent disfruti”.
Mentre els indicadors de l’economia catalana, espanyola i europea passen per dificultats importants i es plantegen plans de rescat urgents, els números del club blaugrana són espectaculars: és a punt de jugar tres semifinals de lligues de campions com el futbol, el bàsquet i l’handbol. I mentre rebem tot aquest conjunt d’ímputs polítics i econòmics tan poc engrescadors per a l’esperança de futur, el Barça genera una dinàmica guanyadora que sembla que no tingui límits per a un individu, un col·lectiu, un país o un món global com a gran marca d’èxit i referència.
Els titulars de la història recent de Catalunya s’han escrit gràcies a persones com Juan Antonio Samarach. Protagonistes de grans llums i també grans ombres, Catalunya s’han fonamentat en les idees de persones que provenien del franquisme i que, gràcies a la seva fidelitat al dictador, van projectar el seu lideratge econòmic o polític o social a casa nostra. Van sembrar i van recollir els fruits, alhora que van ser respectats. Samaranch encarnava aquesta gran figura de personatge factòtum que tenia uns ideals construïts en clau espanyola i així era com interpretava el seu rol. I poder. I hem d’admetre que a persones com ell, la seva trajectòria els va anar i els va molt bé. Com a president del COI, va ser el “pare” de l’olimpisme modern i el gran artífex del Jocs de Barcelona 1992, és indiscutible, i també la figura de mecenes i persona influent per als negocis, per a entitats com “la Caixa“ i per a l’esport. I aquesta nostra història que ens han anat escrivint diria que, fins i tot, li ha anat més bé a Espanya que no a Catalunya perquè els poders fàctics volen personatges com Samaranch. Personatges que encarnin el paper de grans delegats des de Barcelona. Per això, continuo tenint la sensació que s’han transformat els rols i les nissages però que els vincles identitaris es conserven gràcies a ells. I la resultant és que Catalunya tant hi guanya com perd. I ja han passat gairebé 35 anys de la mort del cabdill.
Enhorabona a Edurne Pasaban i a tota l’expedició per haver fet el cim de l’Annapurna, de 8.091 metres, i un dels més perilosos del món per la quantitat de víctimes que s’han produït durant l’ascensió. Una gran fita més la que ha aconseguit aquesta l’alpinista basca -ara resideix i s”entrena a la Val d’Aran-, que ja du tretze muntanyes de més de 8.000 metres. Un registre espectacular i molt meritori, i que evidencia l’esperit de superació progressiu de Pasaban, que sembla no tenir límits alhora de du el seu cos a nivells físics impensables.
Amb aquesta nova gesta, l’esportista de Tolosa té a tocar l’objectiu de convertir-se en la primera dona que arriba als 14 vuitmils del món, encara que li ha sortit una altra gran competidora com és la sud-coreana Oh Eun Sun. I tot just completat l’Annapurna, ja afronta l’objectiu del Shisma Pangma, de 8.027 metres, l’únic cim de més de 8.000 metres que encara no ha trepitjat. És d’admirar i encoratjar el que està aconseguint l’alpinista basca en aquest esport minoritari i amb els reptes que comporta pels perills que suposa. A més, m’agrada la divulgació dels seus reptes que vol compartir a través del seu bloc, Twitter i Facebook. Felicitats i molts ànims a l’Edurne i tot el seu equip!
M’agrada com gestiona Pep Guardiola la plantilla del Barça en aquests moments d’eufòria gràcies als bons resultats i després d’un any llegendari. Una temporada més, alhora de la veritat, continua apostant per la modèstia i el respecte per als rivals mentre protegeix els seus jugadors del famós entorn del Barça i intenta cohesionar al màxim la plantilla. I no només jugadors i tècnics sinó la seixantena de persones que envolten el grup del primer equip, amb metges, fisioterapeutes, tècnics analistes, ajudants, preparadors físics, delegat… Potser avui el Barça farà un gran partit o potser empata o perd a l’estadi del Real Madrid, però l’entrenador blaugrana haurà posat les bases perquè es continuï en la línia de demostrar que el Barça practica actualment el millor futbol del món. I Pep Guardiola és l’ànima d’aquesta estructura humana que, constantment, demostra que és un equip: assisteix en grup a la presentació del nou llibre de Gerard Piqué i acaba després d’un dinar per fer pinya a les 6 de la tarda. Passi el que passi aquesta nit al Bernabeu, l’entrenador del Barça continuarà demostrant que, tot i la seva personalitat, sempre ha tingut un gran respecte per als contrincants i no haurà caigut en la supèrbia i l’arrogància, o en treure pit ara que ho podria fer molt fàcilment. Ho va demostrar contra l’Arsenal i ahir ho va evidenciar contra el Madrid. I això no vol dir que avui no somiï amb un altre 2-6.
