Deixant de banda les audiències, m’agrada RAC1. De fet, fa temps que m’agrada com aquesta emissora del Grup Godó ha sabut trobar el seu target més enllà d’un públic juvenil per anar-se consolidant ràpidament en el dial català. Fins i tot, ha suposat un trencament amb el posicionament de La Vanguardia i un repte molt diferent per ser en català i amb visió nacional. I així ho han demostrat Albert Om, Xavier Bosch i Jordi Basté en el magazins matinals, que són els de referència.
No és gens fàcil el que han aconseguit en tan poc temps i la graella que han anat definint, ha generat un estil. Han sabut trencar amb el formalisme de Catalunya Ràdio, que té molts més recursos i personal, per anar esgarrapant oients. Però ara li falta consolidar la plantilla i no només les veus de referència. La fins ara emissora líder de Catalunya ha anat perdent pes (el nomenanment de Montserrat Minobis en va ser el primer símptoma) i la marxa d’Antoni Bassas ha evidenciat un final de cicle, després d’uns anys de davallada constant. I la resta de cadenes, no són tan competidors com la Cadena Ser, que és la “gran” emissora del panorama espanyol. Entre el debat de si la caiguda de Catalunya Ràdio seria aprofitada per la SER, resulta que al final és RAC1 l’emissora que per primera vegada ha obtingut un record històric: que una cadena privada sigui la més escoltada.
Em va agradar anar a veure ahir l’obra “El hilo rojo”, al Teatre de Salt. Va ser una representació a través de les vivències d’uns animals sobre el procés real d’adopció de les persones. Amb senzillesa però amb molt respecte, l’obra es basa en una llegenda anònima d’origen xinès, que argumenta que entre dues persones que estan destinades a tenir un llaç afectiu existeix un fil vermell, que ve amb elles des del seu naixement. El fil vermell és la metàfora del procés de l’adopció, com si es tractés dels vincles imaginaris, però al mateix temps reals, que s’estableixen entre els pares adoptants i el fill que els espera en un altre punt de món. Per això, moltes famílies es van sentir identificades amb l’argument de l’obra i van veure representat el seu procés personal en algun moment de la representació. Encara que s’escenifiquen diferents estats d’ànim, les petites dosi d’emoció també es deixen entreveure en el procés personal del públic que ahir va omplir el teatre. Per això, el fil vermell que al final de l’obra els actors posen a grans i petits al canell té un significat especial: com la mateixa representació. Evoca moments, il·lusions, esperances, somnis… el nexe màgic de la vida entre pares i fills que formen una família.
Catalunya té un patró excepcional, únic, perquè ens concedeix l’oportunitat de fer-nos sentir orgullosos. Els catalans no tenim massa motius per irradiar la nostra identitat més enllà de les nostres fronteres però la diada de Sant Jordi ho ha aconseguit a través del lligam de les persones i el sentiment que es pot generar en el regal d’un llibre o una rosa. Amb la barreja de pensaments, el tacte passant pàgines i els olors de roses humides. I l’oportunitat de trobar-se. Ahir en va ser la prova, a banda de què es va vendre més o qui va ser l’autor o autora més comercial.
No és un bon moment econòmic pel canvi estructural que s’està generant, ni el paper passa per un bon moment en aquesta nova societat digital, però feia un dia esplèndid per no deixar escapar aquest Sant Jordi 2009. Ara, quan se’n faci balanç, potser el mal moment haurà passat factura en les vendes, però tot i això la societat civil va respondre. És una Diada que ens connecta i denota el nostre caràcter mediterrani. En conjunt, va transpuar un any més un sentiment de què el nostre gran mirall com a territori és a prova de, fins i tot, els mals cicles i que la il·lusió passa a través de les noves generacions.
La nostra diada va molt més enllà dels titulars que donarà la jornada d’avui: si la crisi ha passat factura a la venda de llibres i roses. És un dia especial, romàntic, gairebé festiu. Hi ha persones que el viuen amb il·lusió i d’altres que es deixen du per les tendències comercials del moment… Si ens posen en la pell dels editors, tot és respectacle mentre es vengui l’obra i es vagi fent caixa. Els més purs criticaran, amb lògica, els protagonistes mediàtics que encarreguen llibres oportuns. El mateix passa amb la rosa, que a banda de les dosis personals que pot tenir el detall, el ventall de preus és cada vegada més gran. I també va en augment la compra solidària. Però en global, continua quedant l’essència de la festa: comprar o rebre la rosa i comprar o rebre un llibre. I no cal donar massa protagonisme a si ve Rajoy a Barcelona, la crisi actual o si es ven més en castellà que en català o si es ven més la ficció que la novel·la. Tenim una Diada de Sant Jordi que, si es vol viure amb il·lusió, és especial. I ens identifica com a catalans i situa el nostre territori en aquest món cada vegada més globalitzat.
Fins on arriben les competències del conseller Huguet? I les del conseller Castells? I les de la ministra Salgado? Qui lidera el pla i la gestió anticrisi? En una societat en la qual estem acostumats a rebre impactes mediàtics sobre líders carismàtics, ens trobem en un moment delicat de la nostra economia a escala local i global i encara ara patim una manca de lideratge polític. D’acord que és l’escenari democràtic el que ha provocat aquest organigrama polític però si no hi ha una cara visible a qui plantejar un model integral, a trobar solucions, donar respostes… tota la gestió necessària encara és més complicada. I un exemple clar i rotund seria el de la Seat a Martorell.
És un moment en el qual els empresaris volen solucions i els sindicats i treballadors, també! I encara més els desocupats, que en els propers mesos es quedaran sense atur. I després? Què passarà a final d’any? Mentrestant, encara que no sigui fàcil, continuarem buscant respostes a algú que pugui afrontar la realitat que, per complicada que sigui, deixa cada dia gent sense feina. Ha de ser un líder que tingui ganes de cremar-se (arriscar-se i no amagar-se) si cal i demostrar que la professionalitat, fins i tot, pot superar la pròpia política. És el moment, és necessari i la realitat ens ho demostra amb constants (mals) indicadors. I va molt més enllà de les prediccions dels predicadors de moda, les fórmules de sempre i la nova era del coneixement.
Em va agradar ahir comprovar com el passeig de mar de Platja d’Aro ja ha recuperat el seu aspecte natural després del temporal de llevant de finals de desembre, que va provocar força desperfectes tal com mostra la imatge. Quatre mesos després, Platja d’Aro és un dels municipis afortunats perquè ja és a punt per a l període d’estiu, tot i que d’altres encara no ho estan. I no és un bon moment econòmic global perquè aquests muncipis que són tan importants per al turisme de Catalunya tinguin, a més, algun tipus de handicap. Tant parlar en els mitjans dels grans projectes, mesures generalistes i plans oportunistes que, a vegades, oblidem les actuacions de xoc immediates i que poden resoldre els neguits dels equips de govern locals, que després són els qui han de donar la cara amb els seus ciutadans. Fins i tot, algun restaurant com el del Sevillano ofereix ara una millor imatge que abans, mentre que d’altres establiments del passeig encara no es troben a punt. En conjunt però, és una resposta lloable i que arriba en el moment oportú. Ara, està per veure què passa amb l’interrogant d’alguns veïns i comerciants: si amb la crisi vindrà aquest estiu més turisme català i menys de l’estranger. El meu pressentiment és que sí.
Després de presentar dijous la segona edició dels Premis Blocs Catalunya, comença l’hora de la veritat per a nosaltres. El suport de l’Ajuntament de Vic és d’agrair, com si fos un xec en blanc canalitzat a través de Josep Burgaya i l’Impevic (en els temps actuals no és fàcil), i dóna esperances per intentar millorar la primera edició. De moment, és una fase en la qual tornen les sensacions de fa un any però STIC.CAT ja compta amb un grup de persones que va preparant el procés. Dilluns mateix, comença la fase d’inscripció i esperem comptar amb tu, amb el teu bloc, tracti de què tracti. Miquel Serrabassa i Albert Simó han redefinit el web, que serà qui canalitzarà tot el procés. L’any passat van ser més de 600 blocs inscrits i més de 15.000 votacions a la xarxa.
Acabades les incripcions, arribarà el període de votacions a través de la xarxa i, finalment, hi haurà la intervenció del jurat, que aquest any s’ampliarà a deu components. I la celebració serà el 2 d’octubre a El Sucre, que pensem que és un edifici històric que us agradarà. De moment, la presentació va servir per començar a obrir una porta real, establir nous lligams i reptes, mostrar l’inici de la feina que s’ha començat a fer i la que vindrà. Però ja tenim la satisfacció de trobar persones i amics que ens donen suport, tant real com virtual, perquè confien en nosaltres és especial. D’entrada, ja no podem demanar més. Com fa un any, diria que no estem sols.
Serà un dia especial avui. Estrany. Veure com s’anuncien la segona edició dels Premis Blocs Catalunya a Vic és una il·lusió però també el següent pas d’un cúmul d’esperances que es van iniciar fa poc més d’un any a Girona perquè l’atreviment de la primera edició sortís al nivell esperat. Sempre agrairé el suport i les portes que ens van obrir un grup de persones perquè els inicis no van ser fàcils, massa complicacions d’entrada, i un cúmul de burocràcia inoportuna. Dubtes, interrogants i cap realitat. Però pas a pas, entre el desconeixement, aquest grup de persones va anar progressant fins arribar el 10 d’octubre, amb un Auditori de Girona que va tenir molta més assistència de la que s’esperava.
Per als qui formem l‘associació STIC.CAT va ser un aprenentatge constant i que ha anat progressant en el temps, amb altres objectius aconseguits i altres de nous que vindran. Però el primer record dels premis sempre serà el de Girona i ara cal desenvolupar l’esperit de creure en la itinerància i en les persones que han confiat amb nosaltres. És el cas de l’Ajuntament de Vic i el suport inicial del segon tinent d’alcalde: Josep Burgaya. Paraules i gestions fetes realitat. El repte torna a ser nostre, però amb la il·lusió de continuar aprenent en aquesta nova societat del coneixement. L’objectiu és clar: continuar prestigiant el català, Catalunya i els catalans, tant dins de la xarxa com en la vida real. I combatre la fractura digital, que cada vegada és més evident. Que la sort ens acompanyi…
No m’agrada gaire nedar però en els darrers mesos ho he intentat fer-ho pèriodicament. Trobo a faltar-hi alicients i he d’admetre que m’ho prenc com una lluita contra mi mateix. Com aquell que va a correr o agafa la bicicleta, que cada vegada fa un pols contra la mandra personal Però nedar… massa rutina en quatre parets. Com si em faltés aire. El cert és que darrerament he coincidit en el teu horari i suposo que coincidirem. Així ho espero. I tot i la maleta que tots portem a dins quan ens llancem a l’aigua tu tens un handicap més. Però l’afrontes cada dia amb esforç, amb ganes de contrarestar-lo i complir amb els teus objectius. No són els mateixos per a la resta: la teva arribada, fins i tot, ja és diferent. I hi ha un testimoni teu que ens observa quan som a l’aigua. I tu no n’ets conscient però aquell silenci i la imatge m’ajuden a valorar molt més el que puc tenir quan neix el dia. No sé si aquestes sensacions les tenen altres persones en aquell moment, però involuntàriament em convides a reflexionar-hi. I a més, m’agrada la teva simpatia quan hem coincidt abans, la teva predisposició a demostrar que vols superar-te. Amb un somriure sempre a punt als teus llavis. M’alliçones perquè, involuntàriament, em convides a recordar que, malgrat les dificultats, no és tan difícil saber viure en aquest nostre món.
Vaig disfrutar ahir al matí fent el camí de ronda entre Sant Feliu de Guíxols i la platja de Sant Pol. En conjunt, els camins de ronda són un dels valors del nostre país i que a vegades, fins i tot, penso que no llueixen com es mereixen. Després de la trista polèmica per les fotos de promoció de la Costa Brava, ara ja tot continua igual. Alguns han intentat rendibilitzar l’incendi mediàtic, la política també s’ha posicionat, mentre que altres han protegit el territori perquè no en sortís més escaldat. Per als qui ens estimem la nostra costa, va ser il·lusionant veure les reaccions d’alguns visitants i turistes quan observaven Cala Ametller. Se’ls veia rendits a la majestuositat del moment.
Encara que en som conscient m’atreviria a dir que aquests xocs reals ajuden també als qui pensem que Catalunya es troba en un enclavament únic al món i que gaudeix d’un entorn natural especial. Per això tenim aquest encant a la Mediterrània. I els camins de ronda escenifiquen els nostres valors, entre la natura, l’aigua, els arbres, les pedres, la brisa… i donen encara més valor al que hem tingut des de fa segles tot i que per desgràcia encara s’observen algunes especulacions urbanístiques massa a prop i que tan de bo hi haguessin algun dia culpables.
Forbes destaca el fort impuls d'Àsia, d'on provenen 62 dels 97 nous "milmilionaris" que hi ha al món. (II) 15 hrs ago
The World's Billionaires http://www.forbes.com. Slim, Gates, Buffet, Ambani, Mittal, 9è Amancio Ortega. M.Zuckerberg (Facebook) ja és el 212. (I). 15 hrs ago
