La societat civil catalana va demostrar en la manifestació d’ahir a Barcelona que està molt per davant dels nostres representants polítics. És igual si la xifra final és de mig milió o dos milions de persones. La resposta és imponent i prou evident com perquè la reivindicació no s’acabi a la tardor, diluïda per les constants divisions entre el catalanisme. Espero que els nostres polítics, en els qui cal confiar agradi o no, entenguin el missatge unitari i no el destrossin per les fractures electorals partidistes que ja es divisen. La manifestació del 10-J té un valor preuat, incalculable per com ens han fet sentir -tant formes com fons- des de Madrid, i massa preuat com per no pensar que Catalunya ha d’anar més enllà del federalisme de curta volada. Enterrat doncs per culpa del Constitucional el possible nou model autonòmic espanyol de la democràcia, amb un Zapatero que no s’ha atrevit a complir la seva segona gran promesa electoral del 2004 (la primera era l’acord de pau amb ETA a Euskadi), hem de mirar el futur pensant en el gran pòsit que té Catalunya i l’aspiració de deslligar-se d’aquesta Espanya actual. Ni ens hem de voler fer entendre com passava a l’època “Pujoliana”, ni ens volen entendre com ha passat en l’etapa d’autogovenrs PSC-PSOE. I aquest nou panorama trenca lligams, cadenes i el que tothom vulgui imaginar.
I la manifestació també ha tornat a posar en un primer pla a Òmnium Cultural. Necessari i recomfortant. Després de temps de planificar l’esperada resposta contra la sentència del TC, em sento agraït de tenir una entitat que no ha apelat al victimisme sinó a la reivindicació contra la humiliació. Estem preparat per continuar lluitant i encarar el segle XXI quan el “café para todos” reviu per les pors i les prebendes. Que aquesta crisi també obligui a reinventar la Catalunya amb la que molts i moltes somiem. Ahir van trontollar les bases existents de fa 30 anys i un avís que toca fer-ne de noves.
Música / Hey, Soul Sister # Train
. – 
