Política | Bloc de l'Eduard Batlle

Historial per Categoria: Política

President 2.0 + Parlament 2.0 = Activitat Política 2.0

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 20 febrer 2010 – 16:29 pm

Arxivat a Catalunya, Parlament, Política, Web 2.0

c29wYXIgRXJuZXN0IEJlbmFjaC5KUEc=_159964_6794_1

El sopar tertúlia amb Ernest Benach (el seu apunt), dimecres al Restaurant el Coure, va suposar una pluja d’idees constant entorn el concepte de la política 2.0. Amb persones amb visions internes com les del mateix president del Parlament i implicats del món polític com Montserrat Capdevila, Carme Sánchez i José Antonio Donaire, que es van relacionar amb les opinions externes dels assistents, principalment blocaires. Benach va ser transparent amb tots els temes que es van anar tractant -res d’off the records- i que entraven dins el guió de la distància curta: Parlament 2.0, el seu nou llibre Política 2.0, el Tripartit, la llei electoral, la desafecció política augmentada per la crisi, el finançament de partits i les eleccions al Barça. Ens en vam deixar un de pendent: les vegueries.

Benach va desfilar la vetllada parlant del Parlament a les aules després de la recent visita en instituts com l’IES Agustí Serra de Sabadell, i tot seguit, sense guions, es van anar desgranant temes d’actualitat com l’obertura del debat parlamentari a la xarxa -serà un gran avenç-, la presentació del seu nou llibre en format paper i digital -el presenta el 9 de març i “recomano que es llegeixi amb l’e-book”-, la seva decepció pel procés de la llei electoral al Parlament-”la llei electoral era fàcil de fer perquè hi havia una base”-, les dificultats de la conciliació familiar amb l’activitat política, el convenciment que en dues legislatures “votarem per internet” i la demostració que seguirà les eleccions del Barça -”i votaré”. Mentre que la sortida d’Ernest Maragall va preferir no parlar-ne i el seu futur polític amb vista les eleccions va quedar en un interrogant.

Va ser un sopar tertúlia molt distès, reflexiu, amb visions crítiques pel moment actual de crisi i la gestió de l’administració, però amb l’esperança de gaudir d’una bona oportunitat de deixar anar la imaginació pensant que Catalunya es va construint a base de la política real, però també amb la 2.0, amb un Parlament que vol ser 2.0, el seu president també i que el seu llegat escrit serà el llibre però també amb l’esperança i el convenciment que ho sigui l’activitat parlamentària.

Música / Last Of The Rock Stars # Elliot Murphy

Comparteix o guarda-te'l:

Debat sobre l’ús de Twitter a Bèlgica

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 13 febrer 2010 – 9:00 am

Arxivat a Política, TIC, Web 2.0

És molt interessant el debat que s’ha generat en el si del govern belga arran de l’ús de les xarxes socials. El motiu té una causa: el ministre d’Empresa i Noves Tecnologies, Vincent Van Quickenborne, va penjar a Twitter una foto durant la celebració del Consell de Ministres on apareix el primer ministre, Yves Leterme, parlant per la blackberry. La conseqüència ha estat que Leterme hagi decidit prohibir que els seus ministres publiquin textos o fotos en les xarxes socials sense el seu consentiment. Van Quickenborne, que ho explica en l’última entrada al seu bloc, ha reconegut l’empipada del primer ministre per haver utilitzat l’ús de Twitter durant el Consell de Ministres, tot i que ha admès que l’experiència també li ha servit a Leterme per valorar tot l’enrenou que ha suposat i la possibilitat de tenir un canal més de comunicació. A més, Van Quickenborne, un pioner de les noves tecnologies (el seu Twitter), hi ha trobat la part positiva i és que alguns ministres ara ja utilitzen el canal de microblocs més famós del món. El debat genera un precedent polític amb vista el futur i quin han de l’ús de les xarxes socials en els grans cercles de poder.

Música / Bring Me To Night # Evanescene

Comparteix o guarda-te'l:

“Política 2.0″

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 11 febrer 2010 – 15:16 pm

Arxivat a Catalunya, Política, TIC

Ernest_Benach_Política_2.0_Parlament_Catalunya

Ernest Benach ja té a punt el llibre que tenia ganes de publicar des de feia temps: Política 2.0. Sortirà publicat a mitjans del mes que ve i serà com el llegat que ens deixa del seu segon mandat com a president del Parlament. M’agrada aquest nou pas que fa, ja que confirma les seves ganes d’apostar, creure i arriscar en el camp polític a la xarxa. Segons ha avançat l’ACN, el text és una coedició d’Angle, Bromera i Cossetània, i s’editarà tant en paper com en digital, amb el repte de valorar la influència de les noves tecnologies en la política. I segons Enric Faura, editor i director d’Edi.cat, aquest és un text “molt pensat per la versió digital” que es penjarà junt quan surti de la impremta, cosa que potser farà que Política 2.0 sigui abans a internet que a les llibreries.

De fet, ara és parla molt de la política 2.0, però aquesta no existiria sense els polítics 2.0, sense les institucions 2.0 i sense una societat preparada per assumir aquesta nova política i creure en una participació i interacció digital, fins i tot, més enllà de les xarxes socials. El president Benach ha estat pioner -com altres diputats catalans- i se li ha d’agrair, ja que també té un preu. Ha tingut l’oportunitat de convertir-se en un referent a Catalunya pel càrrec que ocupa i no ho ha desaprofitat, conscient que era el moment en temps que avança tant la societat líquida com el descrèdit dels ciutadans envers la política. I ho ha fet amb mentalitat oberta i transversal, amb il.lusió i valentia, i generant vincles entre la persona, la institució i els ciutadans. I és d’agrair com a exmple i referent. El progrés avança amb els canvis i amb les persones que el fan possible.

Música / Una vida tranquil·la # Mishima

Comparteix o guarda-te'l:

Zapatero ja pot resar a Washington

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 4 febrer 2010 – 7:58 am

Arxivat a Comissió Europea, Economia, Política

Zapatero buscarà avui una imatge al costat d’Obama que li permeti rellançar la popularitat a escala global després de la constant incertesa de la seva política econòmica a l’Estat espanyol i la recent marxa enrere -i en només quatre hores-, del projecte de reforma del sistema de pensions enviat a la Comissió Europea, just quan n’ocupa la presidència. Però ser entre els convidats il·lustres que participen en l’esmorzar nacional d’oració que celebra el president nord-americà no li permetrà modificar la tendència de crítiques que rep el seu lideratge i el seu govern per la manca d’eficiència i planificació en la lluita contra la crisi. De fet, la recessió econòmica ja ha marcat aquest segon mandat del president socialista, que durant la campanya electoral del 2008 va cometre el gran error de negar la crisi. I quedar en evidència com a mal estadista. Quan les economies europees més potents es comencen a recuperar després de dos mals anys, l’economia espanyola continua caient mentre que economistes com Krugman i Roubini comparen les xifres espanyoles amb les tan alarmants de Grècia.

Després de gairebé dos anys del segon mandat, Zaptero pateix les conseqüències d’haver jugat massa fort a una carta: la de la improvització. I ja no és suficient per combatre amb unes xifres de l’atur que, tal com era d’esperar, cada vegada s’enflien més. Precisament, ara és moment per no fallar en l’essència de qualsevol governant i no perdre les formes ni en l’ètica ni l’estètica. Però Zapatero transmet una inseguretat innecessària i poca solidesa en matèria econòmica. Amb l’agravant que els “seus” el deixen cada vegada més sol i la càrrega personal que li suposarà haver de suprimir ministeris per combatre la despesa pública. Per això, darrerament, els toca fer dun paperàs a Rubalcaba, Salgado i, especialment, Corbacho, que intenta resistir com pot. La sort que continua tenint el president espanyol és que l’oposició continua sense tenir un líder del carisma d’Aznar, tal com voldrien els fidels del PP, i Rato està arraconat a Caja Madrid.

Música / World Behing My Wall # Tokio Hotel

Comparteix o guarda-te'l:

De maquinàries electorals reals a virtuals

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 24 gener 2010 – 13:01 pm

Arxivat a Política

Ha arribat l’hora de començar a escalfar la precampanya 2.0 i les primeres presentacions oficials dels dos grans partits de Catalunya, CiU i el PSC, es va produir ahir en actes públics però amb missatges per transmetre fàcilment a través de la xarxa. És un canvi de xip important respecte les últimes eleccions del 2006 i encara més amb les del 2003. Els partits, tot i les mancances que encara tenen en matèria 2.0, comencen a reforçar els sectors TIC dels aparells, sobretot, per no donar facilitats a l’adversari i evitar quedar en evidència. Aquest nou canal de comunicació, tot i les reticències de fa poc temps, cada vegada té més polítics que creuen en el concepte open goverment i el seu significat per encaminar l’administració oberta del futur. De moment, el percentatge de polítics amb aquesta ideologia encara és baix, però ja hi ha alcaldes i diputats que comencen a moure’s amb facilitat a la xarxa més enllà de la comoditat que suposa el Facebook com a xarxa social. Bloc, microbloc, vídeobloc, comentaris en d’altres blocs… tot un conjunt d’eines per tenir un perfil 2.0 (no cal oblidar que els usuaris també el construeixen), tot i que un sector important encara es manté sense constància o el més trist, li fan tècnics del partit només durant les campanyes.

CiU, una vegada més després de guanyar dues eleccions però no governar, torna a creure en els projectes d’estratègia de David Madí, una persona que no deixa indiferent a ningú del partit. Aquesta vegada ha volgut apostar fort i generar un missatge atrevit, amb una excessiva dosi d’optimisme (recordem que fa quatre anys va creure en el vídeo destructiu ConfidencialCAT), dinàmic, destinat a un públic jove i consolidat amb el món 2.0. L’aposta és lloable i fa temps que ho estaven planificant. Per la seva banda, el PSC manté l’esperit de ser present a la xarxa i aprofita la seva gran base social activa, el partit que més en té, però sense tenir la necessitat de forçar la maquinària. I amb la sort de tenir tants “fidels” que li permeten, fins i tot, no haver de pressionar la figura del seu líder, en un àmbit que té les mateixes dificultats que en l’1.0, tot i els seus dots de comandament. Una nova rivalitat CiU-PSC, doncs, amb l’única finalitat de guanyar presència virtual per intentar transformar-la en vots reals i per arribar a governar i tenir el poder, que és el gran objectiu de tot polític, aparell i partit.

Música / Smile # Lily Allen

Comparteix o guarda-te'l:

El país està per sobre de tot

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 14 desembre 2009 – 13:32 pm

Arxivat a Catalunya, Política

lop_336[1]

Després de la gran jornada d’ahir, ja han saltat disputes que empetiteixen les consultes independentistes i alhora el nostre país petit. Alfons López Tena i Uriel Beltran han topat frontalment i no han aconseguit unir forces, tot i que va ser una evidència que Osona Decideix es va organitzar molt millor que la Coordinadora Nacional. Patètic i frustrant. L’enfrontament és qüestió d’egos i interessos i per això ha esclatat aquesta polèmica, que ara alguns mitjans intenten magnificar per rebaixar el poder de participació i l’essència democràtica de la consulta. Tot i que personalment esperava encara més votacions (només una tercera part), una vegada més, amb aquesta rivalitat partidista, es demostra que hi perd el catalanisme, decauen les aspiracions d’una part de la societat civil que vol l’autodeterminació i es torna a plasmar que el catalanisme està dividit entre partits, plataformes i associacions i que cadascú fa la “guerra” pel seu compte. I a canvi de què? Una poltrona? Per això, als incòmodes amb el referèndum i als espanyolistes se’ls notava molt contents aquest matí. Divideix i guanyaràs. Ho estan aconseguint des de l’era del “peix al cove”.

Música / Memoria de jóvenes airados # Loquillo

Comparteix o guarda-te'l:

Tot esperant la dignitat del Constitucional

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 27 novembre 2009 – 8:09 am

Arxivat a Catalunya, Política

Després de la iniciativa històrica d’ahir amb l’editorial conjunt de dotze diaris editats a Catalunya, tal com era d’esperar, han arribat les dures crítiques des de la Brunete mediática. I del PP, és clar, i especialment del diari El Mundo. Ha fet molt mal a la dreta espanyola aquesta unitat periodística a favor del Nou Estatut i més encara si hi donen suport la societat civil i entitats i clubs esportius com, fins i tot, el Barça. I tot perquè s’esperava, com s’havia especulat des de La Moncloa, que la sentència de l’Estatut es podria anunciar aquesta setmana. Però és obvi que el soroll mediàtic no interessa al tribunal. El resultat global d’aquest unitat editorial ha estat un clam i un elogi: unió en temps de crisi i text conjunt per fer més unànime la proclama. Alhora però, amb la reivindicació s’ha deixat en evidència la unitat política que, una vegada més per culpa dels interessos partidistes, continuem sempre més dividits que units. El mateix president del Parlament, Ernest Benach, ho reclamava ahir.

Tot esperant com queda la retallada del Nou Estatut pels deu membres del Constitucional, que per força han de defensar aquesta Constitució tan desfasada i ambigua, periodistes, societat i polítics hem expressat la dignitat de Catalunya. I la reacció exposa que tres anys després també està quedant en evidència la dignitat del Constitucional. Si van perdent la dignitat es van convertint en més indignes.

Música / Always # Switchfoot

Comparteix o guarda-te'l:

En defensa de “La dignitat de Catalunya”

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 26 novembre 2009 – 7:37 am

Arxivat a Catalunya, Política

Tàpies

En una iniciativa sense precedents, avui dotze diaris editats a Catalunya publiquen un editorial conjunt titulada “La dignitat de Catalunya” per defensar el Nou Estatut pocs dies (o hores) abans de l’esperada sentència del Tribunal Constitucional. L’editorial defensa el text aprovat pel Parlament i pel poble català en referèndum i reivindica que ha arribat el moment que els vocals del Constitucional acceptin amb maduresa el nou procés autonòmic en què es troba l’Estat espanyol, tal com en el seu dia es va fer quan estava en joc l’esperit del 1977. És una pressió encertada i una unitat necessària per evidenciar que Catalunya necessita un “ser o no ser” per progressar com a nació. Els crítics poden culpar aquest tipus de manifest mediàtic en temps de crisi, atur, corrupció i argumentar que només va ser votat pel 36% dels catalans, però és només una excusa. Significa caure en l’error històric de sempre per qüestió de poder i involució.

El Constitucional no pot retallar els punts essencials tot i estar legitimat per fer-ho perquè seria un fre a l’evolució de Catalunya després de tres dècades, quan l’escenari és molt diferent -només cal veure com s’ha transformat el mapa d’Europa- al que es va tractar el 77 després de 36 anys de dictadura. Mentre augmenta la tensió i la política catalana viu amb nervis el resutat del TC, la manifestació popular a Barcelona per assumir la derrota també va guanyant força perquè s’espera la retallada i, fins i tot, representats polítics, sindicals i d’entitats culturals ja han tingut reunions per preparar la protesta, just quinze dies després de la sentència. Així de poc esperançador. És el consol que ha de tenir el “seny” català? Després de tres anys de negociacions esgotadores per tenir un Nou Estatut, amb el desgast de diners i de la política que això ens ha suposat, arriba l’hora de la veritat. Trenta anys de pedagogia del “cas català”, amb el Pujolisme i el Tripartidisme, no hauran servit per a res si hem de tornar, una vegada més, a baixar el cap pel poder de la llei. La victòria ens pot enfortir i engrandir però la derrota també pot ser molt dura.

La dignitat de Catalunya

“Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.” (l’editorial d’El Punt). Els altres diaris són Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7 i Segre.

Música / L’endocrina # Els Amics de les Arts

PD: Gran reconeixement per als germans Roca amb la tercera estrella Michelin per El Celler de Can Roca. Un mèrit ben merescut.

Comparteix o guarda-te'l:

Obama, any I

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 4 novembre 2009 – 16:45 pm

Arxivat a Política

Em va agradar molt la victòria d’Obama en les eleccions d’ara fa just un any als Estats Units. Va ser el triomf d’un canvi, esperat, a la gran potència mundial. Era l’evidència d’un final de cicle de Bush, amb el que tot això comportava, i l’inici d’un nou moviment més social que pretenia impregnar amb el seu “Yes, we can” a escala global. Obama tenia un encant especial i era un home amb un lideratge que va arribar a concentrar els mitjans de tot el món a través d’internet. Superar Hillary Clinton, l’altra gran candidata demòcrata, en les primàries ja va ser un exponent de les seves possibilitats. Obama, a més, va tenir el mèrit i el valor de creure-s’ho, juntament amb el poder d’una campanya excel·lentment gestionada i que va arribar a despertar moltes complicitats allà on anava. Amb la victòria final sobre McCain -quin brillant discurs com a perdedor-, es va convertir en el gran líder mediàtic del segle XXI, en l’era que la informació és global i instantània.

I Obama va ser el primer polític en creure en aquest nou potencial de les xarxes socials, amb un missatge ben estructurat, per convertir-se en un personatge global. El seu progrés va ser espectacular, amb uns discursos tan perfectes que podien ser “comprats” per qualsevol altre candidat i qualsevol ciutadà d’un altre país. Un any després, té ara el repte de governar un país que vol continuar sent un referent, liderar l’hegemonia mundial i recuperar els valors que l’apropen a l’exterior, que és un gran deute pendent. Li queda un llarg camí en aquest primer mandat. S’ha perdut aquell encant, com era d’esperar, però mereix l’oportunitat de continuar-ho intentant.

Música / You Could Be Happy # Snow Patrol

Comparteix o guarda-te'l:

El “crash” de la política catalana

Escrit per Eduard Batlle Rispau a 2 novembre 2009 – 23:04 pm

Arxivat a Política

Costarà pair aquesta “Operació Pretòria”. La política catalana intenta no prendre mal i entre tots arriba el moment de “no tirar de la manta” per no perjudicar-se més entre un i altres i per no empetitir encara més un país tan petit. Hi ha molt més del que ha sortit a la llum pública, la majoria dels polítics en són conscients, i la societat, també. Però vist per la pròpia classe política és obvi que pensin que tampoc cal generalitzar ni qüestionar el sistema “quan a tots ens ha anat tan bé”. Però no hi estic d’acord. Després d’aquest “estat de shock”, és hora de reinventar-se, tornar a començar i no cal buscar altres comparacions, com ara amb la justícia -que també-, per avisar que potser no tot canviarà tan fàcilment.

Cal ser valents, afrontar les realitats, reconèixer que s’ha especulat amb l’administració pública i molt amb el diner públic, i que és necessari encetar una nova era, com ha passat amb tants altres apartats de la societat, per no viure del passat. D’acord que no es pot desmerèixer tant la política, ni els polítics però per avançar, poder mirar el futur amb garanties, pensar en les noves generacions i buscar la complicitat de la societat no cal preferir atacar per així defensar-se. Llei de partits i finançament de partits, amb la repercussió que pot tenir en el finançament de l’administració local -compte amb aquest tema-. Per exemple, què costen les estructures dels partits polítics? Són viables? Si es vol un canvi, més transparència i l’honor de gestionar l’administració i els diners públics, són necessaris altres mètodes, idees i valors per adaptar-se als nous temps.

L’”Operació Pretòria”, que és l’evidència del dòping de la política, passarà a la història mentre que la política, la democràcia i el país, no. Hi són. I no necessiten el dopatge per progressar. Tot al contrari. És hora de posar en valor aquella línia tan fina i subtil entre el bé i el mal quan es té el poder de gestionar.

Música / Lovers in Japan # Coldplay

Comparteix o guarda-te'l:

Bloc de l’Eduard Batlle

Historial per Categoria: Política

President 2.0 + Parlament 2.0 = Activitat Política 2.0

Debat sobre l’ús de Twitter a Bèlgica

“Política 2.0″

Zapatero ja pot resar a Washington

De maquinàries electorals reals a virtuals

El país està per sobre de tot

Tot esperant la dignitat del Constitucional

En defensa de “La dignitat de Catalunya”

Obama, any I

El “crash” de la política catalana

Stic.cat

Premis Blocs Catalunya

Missatges al Twitter...

Últimes fotos enviades…

Enllaços RSS

Cercar

Translate my blog to your language

Archives

Blogroll

Associació STIC.CAT

Blocs

Referents

Temptacions

M'agraden

Meta

Visitants del Bloc

Llegint ara mateix…

Historial per Categoria: Política

Stic.cat

Premis Blocs Catalunya

Missatges al Twitter...

Últimes fotos enviades…

Els temes dels que parlo

Enllaços RSS

Cercar

Translate my blog to your language

Archives

Blogroll

Associació STIC.CAT

Blocs

Referents

Temptacions

M'agraden

Meta

Visitants del Bloc

Llegint ara mateix…