Ferran Soriano afronta un difícil repte a Spanair. Ara més que mai. Emprenedor de solvència constrastada, té ara la missió tan complicada de salvar l’aerolínia catalana de la crisi. Tot i la reestructuració de la companyia i les baixes que es van provocar a la plantilla només adquirir-la, ara ha calgut un crèdit sindicat entre la Generalitat i les entitats financeres per intentar donar viabilitat al projecte. Onze mesos després del seu nomenament, Soriano ja ha deixat entreveure que el futur de Spanair passa per sortir a la borsa o integrar-se en una altra companyia. Però amb els temps que corren, potser no es trobarà un soci com cal, ja que si havia de ser Lufthansa aquesta aerolínia alemanya afronta la vaga més gran de la seva història durant quatre dies.
I mentre pilota Spanair, el seu proper pas i que cada vegada pren més força és la de ser el nou precandidat a la presidència del FC Barcelona. Ja no són especulacions sobre el seu possible retorn al Barça i s’apunta al seu lideratge com a clau per aglutinar una candidatura continuïsta amb un triumvirat amb Godall i Ferrer, per així no donar opcions a Sandro Rosell. Soriano té moltes virtuts i un bon cartell, especialment en el sector TIC i l’esportiu, però l’espera un doble salt mortal: primer saber gestionar si quedar-se o no a l’aerolínia i després, crear una candidatura guanyadora per ser el nou president del Barça. Just quan el club blaugrana, a nivell de totes les seccions, travessa un dels millors moments esportius de la seva història i que gairebé sembla insuperable.
Guardiola ha frenat les especulacions entorn la seva renovació i s’ha avançat a la campanya oficial a la presidència del Barça, quan la precampanya es podria dir que ja ha començat amb l’entrada del nou any. Els rumors i tensions generades entorn la continuïtat del tècnic blaugrana anaven en augment i, finalment, ha fet el gest en línia amb la seva personalitat. Una vegada més, s’ha desmarcat de possibles posicionaments respecte les candidatures i es manté al marge confirmant la seva renovació que, en part, també serveix d’aval per a la junta continuista alhora que deixa mans lliures en cas d’una victòria d’un aspirant. És lògic que l’entrenador de Santpedor tingui ara unes fortaleses immenses, basades en els èxits històrics del 2009 (sis títols), que l’avalen per exigir un contracte comparable als grans tècnics del món: Scolari, Mourinho, Capello, Ferguson, Mancini, Ancelotti… Però Guardiola anhela, amb lògica, més control esportiu amb vista el futur. Recordem que el seu tècnic era Lillo quan va anar a la candidatura de Bassat i ell no preveia entrenar sinó ser el secretari tècnic.
Guardiola pot continuar al Barça els anys que vulgui perquè s’ho ha guanyat a pols, quan gairebé ningú confiava en ell ara fa poc més d’un any. Amb el tòpic del nou Ferguson, sembla que ja tingui el destí preestablert. Però ja es veurà. De moment, sap que pot influir, i molt!, sobre qui serà el nou president del club: per molt que les candidatures facin bones campanyes gràcies a bons assessors. Va protegir intel·ligentment la plantilla i el cos tècnic fins que li ha tocat fer el pas mediàtic per la creixent pressió. I si el Barça guanya la Champions al Bernabeu aquesta directiva ho té tot de cara per guanyar i encarar el tercer mandat. Amb Laporta o sense.
Setmana moguda a Catalunya per notícies de rellevància que convulsen l’opinió pública: el cas Millet al Palau de la Música, els estudis encarregats per la Generalitat i, des d’ahir, l’espionatge a la directiva del Barça (altrament dit auditoria de seguretat). Costa molt de creure tot el que va explicar Joan Oliver en la roda de premsa. Una cosa està clara i és que el director general corporatiu va defensar el president del Barça, Joan Laporta, dient que ell no en sabia res amb l’objectiu que aquest nou escàndol no afecti la seva figura, ara que es prepara per tornar a la vida privada. Tot i el guió, Oliver no va poder defensar amb vehemència com és que Laporta no tingués coneixement d’un espionatge en un club tan presidencialista com aquest.
El cas dels espionatges als quatre vicepresidents de l’entitat demostra la pugna interna que hi ha a la junta per a la successió del president, que vol tenir-ho tot controlat per garantir una candidatura continuïsta. La notícia també demostra que El Periódico ha de tenir garantida la filtració per publicar una notícia d’aquesta magnitud, amb el rerefons de les connotacions polítiques tan interessades que pugui tenir. I més en aquest moment tan especial: el relleu a la presidència, la preparació de candidatures com la de Sandro Rosell, l’aposta política de Laporta i el més important de tots, els resultats històrics de l’equip.
Una vegada més, hi perd el Barça i guanya Crackòvia, que té un Barçagate per temps. Amb la sensació que els ciutadans tornaran a veure més ombres que llums, més negre sobre blanc i mitges veritats en uns entorns que són les èlits milionàries de Catalunya i que devoren els propis protagonistes per la dimensió del Palau de la Música, el govern de la Generalitat i el Barça.
M’ha agradat amb la claredat que s’ha expressat aquest matí Pep Guardiola per parlar de la nova temporada que avui tot just comença el Barça. M’ha agradat, sobretot, perquè ha parlat amb la coherència que en ell és habitual a les rodes de premsa i el plus de l’experiència, en aquest cas més com a jugador, d’esquivar segons quines preguntes dels periodistes: especialment, les relacionades amb el Real Madrid. I amb el cas Eto’o ha estat franc i valent, i alhora respectuós i prudent respecte la seva anunciada marxa a canvi d’Ibrahimovic. Els arguments que ha donat són per una qüestió de feeling o sigui, sentiments, referent a la intenció de deixar de banda el davanter camerunès i ganes de fer canvis a la plantilla després de l’històric triplet. Li diu el pressentiment i sap que amb Eto’o, tot i el seu potencial, no s’equivoca. Pocs apostaven per Pep Guardiola fa un any i ha estat curiós escoltar i llegir en les darreres setmanes com els mateixos que no confiaven en ell com a entrenador del Barça ara li demanaven que parlés per donar la visió institucional del club, amb la intenció de contrarestar la segona tanda de galàctics de l’era Florentino. Però Guardiola ha estat bé: s’ha explicat quan calia i a l’espera d’esdeveniments. Calma interior en un club que estava molt poc acostumat a aquesta prudència mediàtica.
Aquest triplet històric del Barça i que gairebé sembla irrepetible té un nom: Pep Guardiola. Ell ha encarnat el paper al camp d’un equip que s’ha convertit en un mirall futbolístic de tot el món. I Roma en serà el millor exemple i record, en guanyar el millor equip i club del món. El triomf sobre el Manchester United a la Lliga de Campions és la culminació d’un esperit que representa esforç, talent, creativitat, superació i ànsies de victòria. No és fàcil el repte d’aquest triplet tot el que s’ha aconseguit en aquest mes de maig del 2009 que serà recordat durant molt temps: 2-6 al Bernabéu i copa, lliga i Champions. En Pep, que tenia molts detractors al començament per la seva manca d’experiència, s’ho mereix per tot el que ha aconseguit dins i fora del camp. El Barça és ara al pedestal del futbol mundial, amb un club local i global, un equip local i global i una identitat local i global. El resultat ha estat un mes de maig que ha estat com un somni.
Va ser una llàstima que el sopar d’anit amb Ferran Soriano fos un “off the record”. Entenc l’essència de la trobada i cal respectar-la però la seva visió després de deixar el Barça i arribar a Spanair, ara fa 40 dies, bé mereixeria que es transmetés el seu missatge més personal. El seu nou llibre (La pilota no entra per atzar) ja és el testimoni de l’etapa viscuda a la directiva del Barça durant cinc anys i la manera de visualitzar l’esport d’elit en temes econòmics. Per cert, en aquests moments, quin contrast té la seva visió amb la de Sandro Rosell respecte el Barça de Laporta (respecte, discreció i res d’atacs personals). Ara però, té un repte molt més gran a Spanair i només de pensar en la dura competència que l’espera amb Iberia, ja et donen ganes de pensar en el paral·lelisme d’una rivalitat com la del Barça contra el Real Madrid.
En la roda de premsa d’aquesta tarda, haurà d’adaptar-se a les línies d’un missatge que entra dins uns objectius, amb la presentació del nou logotip, però el sentiment que vol aportar a la companyia es basen en l’essència de pensar en el català i Catalunya. I després de la gran inversió d’empresaris catalans, en la de generar una marca empresarial que sigui un orgull per a Catalunya. El repte hi és i les ganes de liderar aquest gran projecte, també. Ara cal deixar passar tres anys per veure si ho ha aconseguit fer realitat.
Sempre recordaré que Laporta posava d’exemple a la seva candidatura com a aspirant a la presidència del Barça la grandesa del Manchester com a gran club del món. Tot allò dels power point i les gràfiques comparatives amb el club anglès que lluia una junta jove, renovadora, amb moltes aspiracions, desconeguda, i que es va atrevir a enfrontar-se a Bassat. Doncs bé, gairebé sis anys després d’aquell estiu i de la victòria sorprenent, el Barça ha aconseguit aquest gran repte, ja que la final de la Lliga de Campions de Roma és la més desitjada. De fet, és la final global d’uns temps globals. El duel dels nous temps mediàtics, el que pot mobilitzar durant dues hores tot aquest gran món audiovisual de les pantalles planes, en qualsevol racó del planeta: pels mòbils, els ordinadors i les televisions.
És la final dels dos clubs més universals del moment i que arriba en una fase cíclica en la qual el Manchester vol demostrar que continua sent el club de referència de la dècada, mentre que el Barça aspira a destronar el rei. I la final també és la demostració que cada vegada és més gran la diferència d’aquests clubs amb els de les seves respectives lligues i que ja és innegable que el futur més proper passa per a una gran lliga d’equips europeus i no disputar una lliga espanyola de 20 equips.
Laporta va posar d’exemple el somni d’aquesta final i tot i les dificultats més recents del seu mandat, en pocs anys ha aconseguit fer-lo realitat. Quan potser tothom s’esperava menys d’aquesta directiva després de les dimissions i les dures i constants crítiques de Rosell, el Barça, amb el mèrit que li pertoca a Pep Guardiola, acarona els tres títols i ha arribat a la final de la Champions demostrant, com bé va declarar el mateix Laporta al final del matx, que “el futbol estima el futbol”.
Arriba la fase important de la temporada i el Barça ha complert els pronòstics amb una nota molt alta. L’equip blaugrana és líder destacat a lliga espanyola, després de gairebé una temporada perfecte, és la final de la Copa del Rei i ha arribat amb garanties als quarts de final de la Lliga de Campions. Tres dels grans objectius del club que, de moment, s’han aconseguit. A més, amb bon joc, un criteri tècnic i la calma a la directiva. I també cal afegiri-hi aspectes del famós “entorn” que no sóc fàcils al Camp Nou. Ara però, falta el més difícil: rematar la feina amb els títols. I a la lliga està clar que guanyarà el millor, l’equip més excel·lent i dóna la sensació que el Barça està preparat per demostrar-ho perquè està clar que els números l’avalen.
Però, de moment, aquesta trajectòria té un gran mèrit, sobretot, per la manera com Pep Guardiola va arribar a la banqueta del Barça -li criticaven la manca d’experiència quan l’alternativa era Mourinho- i com s’ha consolidat en només poc temps. Una altra posició del club que no és fàcil ocupar, però que el de Santpedor ha demostrat que té un gran futur, que coneix bé la repercussió del club i que els esquemes tàctics passen per jugar un futbol d’atac i confiar en el planter. Precisament, d’on ell va sortir i va saber aprofitar l’oportunitat. Ho va fer com a jugador i ara ho comença a fer com a tècnic.
El Barça ha fet una primera volta de lliga històrica: amb registres de record. Impensable fa sis mesos, quan el càrrec de Laporta trontollava, producte de massa errors interns, i l’equip es trobava a la fi de l’era Rijkaard, que no va tenir la sortida del club que mereixia. La terna entre Mourinho o Guardiola era una aposta futbolística que no es podia comparar, però la directiva va arriscar quan més debilitat estava Laporta. Si s’hagués triat el tècnic portuguès es jugava a cavall guanyador, però la seva mentalitat no encaixava massa amb la filosofia del Barça. Però la carta de l’entrenedor més arrogant del moment era la més desitjada per l’afició després de dos anys sense títols. Per contra, Pep Guardiola era el desconegut tot i ser un home de la casa, i amb un perfil que, si les coses no anaven bé al començament, tornarien ràpid els mocadors a l’estadi contra la llotja. Parlant clar, no era un bon escut per a Laporta després de tanta guerra.
Pep Guardiola sempre ha donat la sensació que tard o d’hora li arribaria aquesta oportunitat. Però no tan ràpid, encara que ja va anar a la candidatura de Bassat, un dels millors publicistes del món. Ara, mig any després, tot és eufòria controlada, amb un etern rival que genera una imatge penosa, la sensació que la calma ha estabilitzat la presidència i un tècnic que ja ha guanyat una credibilitat que augura un cicle. Guardiola té el mèrit d’encarnar la renovació d’una etapa que sempre ha necessitat estabilitat i menys altivesa presidencial. Fins i tot, ara que les coses van molt bé no es deixa de parlar de Sandro Rosell amb filtracions interessades.
