El “cas Gürtel” és flagrant i al final s’ha cobrat una de les víctimes més esperades i el PP ha pactat la sortida de Luis Bárcenas. Tot i que és obvi que la “cosa” no s’acaba aquí, de moment és un primer pas important. D’entrada, si Bárcenas és innocent o culpable ho ha de dir la justicia, tot i que cal valorar que, especialment, als càrrecs públics se’ls ha de pressuposar una honestedat i ètica de cara al servei públic. L’essència política, clar. Però en el moment que queden oberts molts dubtes és quan caldria prendre mesures i que s’aclareixin els temes. És lògic que tots els partits facin front comú defensant la innocència dels seus dirigents fins que no es demostri el contrari, però han de ser conscients que la maquinària moltes vegades ha de realitzar segons quines tasques obscures perquè l’aparell funcioni. Però aquestes maniobres no sempre es poden defensar legalment. I si a aquest senyor l’acaben comdemnant, el PP haurà de donar explicacions als milions de ciutadans que representen. A banda, és clar, que després el PSOE s’ho cobri i altres partits en treguin el seu rèdit.
En el fons, el “cas Gürtel” té punts negres a totes bandes i té molts fronts oberts i massa implicats que Bárcenas s’ha dedicat a cobrir les esquenes fent la feina bruta. Ni més ni menys. O sigui, que ara també cal demanar rapidesa a la justícia per quan més aviat es resolgui el cas millor per a tots.
Escoltant aquest matí el debat monogràfic sobre el finançament al Parlament, continuo pensant que la política catalana necessita sempre quedar dividida en l’oratòria més enllà de l’acció. Siguin petites o grans qüestions de país, la sensació és que mai acabem tenint motius de celebració, sobretot, les que ens fan dependre del govern espanyol. Com un sí, però no, amb l’excepció dels resultats esportius, on queden ven exemplificades les victòries i les derrotes. La percepció global és que el nostre estat general polític no pot ser d’eufòria o satisfacció o, fins i tot, el de dibuixar-nos un somriure en les llavis. Ja sé que la política és desagraïda, molt més del que sembla, però tanta rivalitat entre govern -encara sigui tripartit- i oposició acaben provocant esquerdes per la barreja de les mitges veritats i mentides i la pugna d’interessos partidistes. Sobretot, no pot ser que 30 anys després, encara ens alegrem pels triomfs de la política del peix al cove i, posats a fer-ho, no pot ser que ni ens alegrem.
I mentre el país pateix sacsejades importants com la mort d’un cinquè bomber per l’incendi d’Horta de Sant Joan, políticament continuem enfrontats pels teoremes competencials i l’equidistància electoralista més enllà que les accions terrenals, que són les que precisament més percep el ciutadà, que ara lamenta més la pèrdua dels bombers que no gaudeix de l’acord de finançament. I posats a pensar en el que ens pertoca via retorn de l’Estat, una vegada anunciat a grans titulars, ja volem que arribi i quan més aviat millor!
No m’agrada Esperanza Aguirre. I no m’agrada que digui “amo a los catalanes”. Considero que és una política de baix nivell i que, fins ara, no ha tingut prou categoria per “carragar-se” Mariano Rajoy i convertir-se en la nova Thatcher de la política espanyola. Encara que vingui de família de milionaris ha demostrat que amb la política no en fa prou, i això sí!, s’ha sabut moure per la porta del darrere per interessos econòmics i que, per exemple, l’arribada del TGV a Guadalajara sigui a deu quilòmetres del centre de la ciutat. Per cert, de qui són els terrenys o hi ha la parada? I ja no parlem del famós i escandalós “cas Gürtel”. O sigui, no m’agrada.
Esperanza Aguirre és cínica. Massa. Perquè ni estima ara Catalunya ni l’estimarà mai. Ni falta que fa. A més, ja ens ho va demostrar quan va ser ministra de Cultura i el que ens va beneficiar als catalans. És una d’aquelles polítiques que si arriba lluny al PP serà, precisament, per anar sempre contra Catalunya. És una dona de l’Espanya profunda, casposa i adaptada a la nova era Torrente. Mentre vegi el seu perfil polític tindré ganes que no governi el PP a l’Estat espanyol i que espero que algun dia el PSOE li presenti d’una vegada algú amb cara i ulls per desbancar-la de la Comunitat de Madrid.
Després de massa temps de negociacions a l’ombra i fer-se esperar, al final ha arribat l’hora de l’acord i de l’escenificació final sobre el finançament de Catalunya. Tot estava més precuinat del que pugui semblar i és una evidència més que, en les qüestions de gran fons, Montilla i Puigcercós es continuen entenent, tot i els alts i baixos entre els respectius aparells i ideologies. Primer, va ser el 2003 amb el Tripartit i després el 2006, amb el pacte de l’Entesa. El mateix president d’Esquerra creu que és un “acord històric” perquè calcula que s’arribarà als 3.855 milions d’euros el 2012 (ICV, era previsible, també dóna el seu suport). Per contra, i com era d’esperar, CiU opina que el model “dinamita l’Estatut” i el tripartit és “còmplice d’un engany”.
Després de més d’un any de reunions i d’invocar l’essència del Nou Estatut, Catalunya ha obtingut un acord històric en matèria de finançament dins el nou model autonòmic que ha volgut aplicar el govern de Zapatero. I és que el supor del PSC en l’ajustada victòria de Zapatero el març de l’any passat també s’havia de traduir en espècies. I de les evidents, amb xifres, tal com sempre recull Andalusia, que és l’altre gran feu socialista. Ara, en clau catalana, caldrà veure fins on arriba aquest nou pacte entre el PSC i ERC, com s’afronta la crisi econòmica i quan es tornen a marcar les diferències entre els dos artífexs de la coalició, en teoria, a poc més d’un any de les eleccions catalanes.
Mentre augmenta la tensió en el joc d’espies de la cúpula del PP, Catalunya ha fet un pas important amb la inauguració de la delegació al “cor” de Manhattan. Potser és una aposta massa cara, massa atrevida i costarà amortitzar la inversió, però mentre el ridícul del Rajoistes, Gallardonistes i Aguirristes fa cada vegada més mala pinta i necessita sang i cadàvers, Catalunya inverteix a l’estranger. I a Nova York, als Estats Units, cal fer-ho amb garanties i convicció. Podrem presumir de tenir seus sempre que funcionin, sempre que siguin dirigides per persones eficients i creguin en el projecte de Catalunya com a país. Projectar la marca Catalunya no és fàcil, l’exemple més clar ja el tenim ben a prop amb Brussel·les, però s’han d’anar pujant esgraons. Tot i les crítiques. I demostrar-ho, amb resultats.
I tot això passa, el proper objectiu és l’Argentina, mentre a 600 quilòmetres inverteixen en la guerra bruta de la política. Massa interessos en joc en la comunitat estrella de l’Estat espanyol per la pugna del poder sense escrúpuls, amb la Brunete mediática enfrontada. Posats a comparar diria que és, fins i tot, més car invertir en aquest ridícul d’expolicies, carregat d’interessos per desbancar Rajoy, amb l’afegit de l’enfrontament de mitjans partidistes, que no impulsar delegacions per tenir petits lobbys. És més, Catalunya està obligada a fer-ho i a desacomplexar-se.
Mas ha triat un candidat per a les eleccions europees que simbolitza un canvi més per donar sentit a la Casa Gran del Catalanisme. Feia massa temps que Convergència no donava aquesta sensació de voler trencar amb el passat i Mas, conscient que no li queden més oportunitats, juga les seves opcions amb força per intentar complir amb els reptes de futur i encaminades a les eleccions de 2010. I la jugada ha sortit bé perquè les peces han encaixat: Ramon Tremosa feia temps que esperava una oportunitat d’aquestes característiques i el nom d’Ignasi Guardans (amb un web personal que haurà de canviar) també feia mesos que tenia data de caducitat. L’alternativa més ferma era Alfons López Tena, que ja es veia a Brussel·les després de l’etapa al C.G.P.J., però un canvi d’estratègia final ha potenciat l’aposta més innovadora d’un economista independent, expert en finançament, i que trenca la línia conservadora d’un partit que vol resituar-se abans no sigui massa tard. Mas, a més, ha intentat avançar per la dreta en la cursa nacionalista per a les europees, amb l’intent que sigui ERC qui ara tingui el rol de partit secundari. El gir sobiranista, amb dedicatòria inclosa, ja està fet: ara cal veure si l’aposta compleix els pronòstics.
Zapatero ha deixat entreveure que la Constitució espanyola no es modificarà durant el seu segon mandat, tot i les reclamacions dels renovadors en el trentè aniversari de la seva creació. Tant que semblava que la victòria de Zapatero el 2004 aportaria una gran remodelació de principis, el president socialista dóna la sensació que està disposat a deixar passar la legislatura sense complir els grans objectius. Fa just quatre anys, les proclames electorals eren en relació el procés de pau amb ETA i el nou model autonòmic. En cas d’aconseguir-ho, hagués suposat un gran canvi; sobretot, després dels 8 anys d’Aznar. Però, ara, amb la crisi econòmica està demostrat que el canvi encara va quedant més aparcat i la transformació passa per les refomes socials. I ja se sap que les reformes socials, sense un bon pressupost, són gairebé inviables de du a la pràctica. Així doncs, Zapatero avança atrapat per la crisi, qüestionat per mantenir un ministre d’Economia com Solbes, però amb la garantia de no tenir oposició, encara que per a les qüestions d’Estat sí: és quan s’acorda que la majoria de coses continuïn com fa trenta anys. I és qui governa té el poder i modifica o no les lleis.
Aquest reportatge de l’Entre línies sobre Ernest Benach es converteix en l’evidència contra el periodisme partidista i interessat. La nostra realitat parlamentària demostra que els temps han canviat i que si les escoles no han de tenir parets en la nova societat del coneixement, la cambra catalana, tampoc. Però ara ja és tard perquè el president Ernest Benach va fer marxa enrere per evitar més polèmiques. Debilitats institucionals. Pocs van donar-li suport. Fins i tot, massa pocs del seu partit i del govern. Debilitats partidistes i globals.
Però amb el temps hi sortirà guanyant el qui més s’ho mereix: perquè creu en la institució i en el país. I en les TIC. I tot i el que es digui per interès polític i les intoxicacions, el nostre president li dóna vint voltes a José Bono. Ai president del Congrés si aixequéssim la catifa… I ja no parlem de l’heroïna Esperanza Aguirre., que va fugir de Bombay sense escrúpols. Però clar, a les espanyes el patrotisme ven i s’enalteix, tot el contrari de Catalunya. Amb l’esperança que tots plegats n’aprenguem…
És ja un clàssic de la política catalana que els expolítics o passen a un segon estadi completament privat o empresarial, com el cas de Piqué, o no es mosseguen la llengua i es converteixen en outsiders del seu propi partit, com ara passa amb Maragall: demana un nou referèndum i una manifestació d’un milió de persones si el Constitucional toca “una coma” de l’Estatut. D’acord que l’expresident ha parlat amb valentia i amb ganes de defensar el seu projecte de govern, però una vegada més dóna la sensació de, tot i apel·lar a l’orgull, han tornat les Maragallades. En el fons, m’agrada més la valentia dels polítics i dels expolítics que no els silencis interessats, però això de ser més valent a fora de les poltrones que a dins del sistema ja és un clàssic del nostre país. És lògic que Maragall incomodi al seu partit perquè amb aquesta afirmació té raó: després de tant que se n’ha parlat i amb la tensió que existeix a causa de la crisi, no n’hi ha per a menys.
Però sabem que no passarà ni una cosa ni una altra de les que vol Maragall. Aquesta frescor exterior no es pot interpretar en l’interior del govern perquè s’haurien de moure massa coses que el nostre executiu no vol. Aquí no som al País Basc. A més, som a mitja legislatura i toca parar el cop perquè la crisi va a mes i les mesures, tal com va reclamar ahir el president de la Pimec, s’anuncien des de fa dos mesos, però no arriben. Per tant, tornarem a perdre bous i esquelles (molts diners) amb el projecte del Nou Estatut i mentrestant el ciutadà veurà com cada vegada costa més aixecar la bandera de les quatre barres. Tot i això, l’expresident haurà posat el dit a la llaga per despertar consciències: les mateixes que ell volia que no es despertessin quan era el Molt Honorable.
José Bono ha tornat a fer el ridícul a causa d’un micròfon molt ben situat. Unes imatges que el tornaran a deixar en evidència, tal com ha passat en altres ocasions amb ell i altres polítics, que no han valorat si tenien un micròfon a prop o mal apagat. Bono té un punt castizo que potser agrada a les Espanyes però trobo que és un polític que ja està de tornada i que el millor que podria fer és intentar passar desapercebut. Però, probablement, encara té aspiracions i una presidència del Congrés li és poca cosa quan pretenia ser el president de l’Estat. Ara bé, en defensa seva, en aquestes últimes declaracions finals tota persona que es vol o es dedica a la política ha de ser saber o sap que té molta raó. Començant per aquí mateix, a l’Ajuntament de Girona, i passant pel Parlament fins arribar el Congrés, les punyalades polítiques passen molt més entre polítics del mateix partit que no dels rivals. I de “santes i dolents” sempre n’hi haurà a la política i a la vida real.
